Ajuntament de Campos - 1998 - Campos
El taulell de marmolina del cafè s'havia anat esquinçant amb el temps, com les tasses i els tassons, qualcun ja un poc esmorellat. Els matins, les cadires de fusta, cap baix cul alt, estaven assegudes damunt les taules de ferro i marbre blanc, quan a l'hivern encara feia fosca negra. Del trespol surava un baf de lleixivet que mesclat amb l'aroma dels cafès que anaven fent per als primers parroquians sorgia una olor neta, agradable. I en entrar, ho notaves tot d'una. La gent tenia poca son, era espavilada i dematinera.
El que he descrit just ara podria ser ben bé el de Ca's Sant o qualsevol altre. Els cafès de la vila eren tots de les mateixes traces. Substancialment variaven en petits detalls. Els costums i el caràcter de cada un d'ells eren mes bé semblants. Gent a jornal, ferrers, picapedrers, feien l'aturadeta i després marxaven a la feina. Els pagesos romanien a l'hort, només venien al poble qualque diumenge i aclarien comptes amb els mercaders, naturalment al cafè que tenien triat des de sempre.
Les tertúlies i les messions eren enceses, vitenques. A Ca's Sant no hi vaig entrar ni tres vegades. Tenia més a mà la granja de la família que aleshores En Joan Planta i Na Joana Camia -al cel sien- regentaven. A la fresca, les nits d'estiu discutien els homes que llavors tenien l'edat que jo tenc ara. Jo escoltava i callava, feia la mitja. Era un al·lot.
I parlaven d'En Timoner i dels primers partits de futbol televisats en blanc i negre. I entravessaven doblers i paraules en unes carreres que un cavall i una guzzi protagonitzaren al camí de Son Gralla. Una gentada estava expectant a cada vorerada, entre la sortida i 1'arribada. Tothom animava el seu participant preferit i el poble responia a aquestes vegues, sorgides adesiara entre 1'entusiasme col·lectiu de qualsevol taverna de la vila. Eren altres temps i els ametlers es carregaven de flor, mentres vèiem córrer un animal contra una màquina de dues rodes. A trot i a galop el cavall... I la guzzi amb el mànec del gas fins a l'enfront. El trajecte era polsós. No havia arribat l'asfalt encara a aquell indret. I l'herba i la vinagrella eren les que delimitaven el recorregut de la cursa. Tot era color i olor. De no-res, es feia festa. La gent feia tot u.
Però parlar de Ca's Sant o de qualsevol altre cafè, com es pot veure, és parlar d'un tros de la història no molt llunyana encara d'un poble com Campos, on la vida diària es ventilava sense adonar-se'n dins aquests establiments. No hi havia a les cases, ni sofàs ni televisions. Ni cafè ni cafeteres. Ni la balquena d'ara. Parlar del Ca's Sant actual i de portes enrere no té massa sentit. Com tampoc en tendria haver escomès la tasca de descriure l'ambient que hi surava trenta anys abans, perquè jo, com he dit, no el freqüentava. Jo puc contar el que he viscut amb paraules manllevades. Però som incapaç d'inventar-me històries que no he palpat amb els calls dels anys i la memòria.
Vos puc parlar, si voleu, del Ca's Sant que jo conec i estim. Del Ca's Sant que desitj. Admir la seva façana modernista, perquè no és moneda molt corrent. Si bé, a la vila, concretament al carrer de Sor María Rafela -i recentment restaurada- hi roman una altra mostra d'aquest estil. Per més senyes, em som parent de prop, dels estadants i propietaris, encara que no vengui massa al cas. L'he treta a rotlo només, perquè juntament amb Ca'n Pieres, aquests tres edificis foren aixecats pel mestre d'obres campaner Julià Mascaró i Ballester. I embellits pel gust de l'arquitecte i la butxaca del client.
De l'edifici de Ca's Sant -anteriorment anomenat de Ca'n Fresquet- hem de ressenyar els balcons neogòtics del primer pis, on la base de la balconada del cap de cantó arrodonit, ressalta per la seva bellesa, un entrellaçat de corda. El Ca's Sant que voldria però, és només el que ha aguantat fins ara ventades, tempestes i soleiades ferestes d'agost. Ha guanyat al mal temps, als excessos i a la mà de l'home que, a vegades, és destructora, malcriada i un poc rarenca. I l'aigua té força i la pluja, gota a gota, buida el marès. Però també, hi ha cops, que la gent pareix que hi consent i li manca, potser, un poc de seny. No és aquest el cas. Però convé tenir-ho present. Desitjar llarga vida i no deixar que es faci malbé, són, probablement, sentiments comuns de la gentada que al cap i a la fi, es sent campanera i creu que la història s'escriu entre tots.