Editorial Moll - 1964 - Palma
Aquell jove, aquell resident novell, era En Tomeu Rosselló, àlies "Es Figó". "No ho sé què farem!», vaig dir entre mi mateix, jo que coneixia la manera de pensar i sobretot la mentalitat (perquè pensar, el que es diu pensar, la majoria de residents, tots «señoritos», no pensaven res) dels companys, sobretot dels mallorquins, que eren tots de dretes.
Efectivament, la cosa no va anar molt bé, que diguem. Els mallorquins li deien «Sa Figa», i els forasters (a penes hi havia catalans) «El Bibliotecario», puix que En Tomeu, com a becari de la nostra Diputació, havia de fer el modest, «ajudant a la casa» com una parenta pobra. Almenys així va quedar convengut amb don Miquel Ferrà, director de la residència i bibliotecari aleshores de la Facultat de Medicina i poc després de la Universitat.
A mi, això em va fer un poc d'oï i vaig decidir esser amic d'aquell pobre al·lot que, a més d'estar podrit de matrícules d'honor, tenia la cara plena de granissons i portava ulleres, i no li agradava ni l'esport ni córrer darrere les al·lotes, que en aquella època, tant a Barcelona com a Mallorca, estaven molt fermes. Sembla mentida, però els «empollons» sempre han estat així...! En una paraula, vaig fer el sacrifici...
En Tomeu es va aferrar a mi com a un salvavides. Li feien el buit, i, home cordialíssim, tenia necessitat de parlar en mallorquí amb qualcú [...]
Contràriament al que s'ha escrit, el meu amic era un dels homes més cordials, més expressius i més afectius que he vist mai. Era nerviós i tenia manies amb el menjar i amb la salut. Les dones li feien un poc de por, cosa que no deixava d'esser normal als devuit anys.
Les seves conviccions polítiques eren netament republicanes, lliberals, encara que sentís aleshores una enorme simpatia, una vivíssima curiositat per les experiències soviètiques que un fabulós cinema propagandístic, però boníssim, ens feia —a mi també, naturalment— molt mengívoles.
Una vegada, a la cambra que compartíem —era el curs 31-32— va pegar foc a una «Vanguardia» i es va excitar moltíssim amb la flamarada i la fumarada que armà. Quan vaig entrar em vaig posar a apagar el foc mentre En Tomeu reia i pegava bots, talment un sioux. Parlàrem d'això (teníem la mania d'analitzar-ho tot), i En Tomeu, molt preocupat i després de passar revista a la sèrie de petits «incendis» que havia provocat quasi inconscientment, va arribar a la conclusió que era un piròman. Jo vaig tractar de consolar-lo. Però ell estava ben convençut que aquella afició al foc no era del tot normal.
Més tard, llegint alguns dels seus versos piròfils, he pensat en aquella ja llunyana escena dins la cambra d'estudiants, i en certes converses. La idea del foc era, en Rosselló-Pòrcel, un poc obsessiva.
Un dia —primavera de 1932— tornant jo de Palma, on havia passat les vacances de Pasqua, vaig trobar En Tomeu al llit, encara adormit, puix el vaixell arribava aleshores més de matí que no ara. El sereno de la Residència em duia la maleta i entra amb mi dins la cambra. Damunt el comodí hi havia un tassó d'aigua i una cullereta de cafè. Vaig agafar una cullerada d'aigua del vas i, per broma, vaig tirar un parell de gotes damunt el front del meu company. En lloc de despertar-se i dir-me «brètol», «xuetonarro», «pirata», «verro d'Eivissa», i tots aquells epítets que em solia adjudicar i que a mi m'agradaven tant perquè a través d'ells En Tomeu, home molt tímid, m'expressava tota la seva tendra afecció, en lloc de despertar-se indignat i tumultuosament, que era el que jo esperava, En Tomeu es posà a fer carusses i espolsades i estemeneigs molt estranys. La seva cara tornà morada, i tant el sereno, un tal Antonio, com jo, ens espantàrem. «Aquest xicot se'n va, senyor Fuster!», va dir l'Antonio. Jo li vaig posar la cullereta entre les dents perquè no es mossegàs la llengua i l'Antonio va anar a demanar auxili.
L'atac epilèptic durà un minut, potser no tant, que a mi em semblà una hora. Tenia el convenciment que 1'hi havia provocat jo amb la meva facècia de l'aigua, i els remordiments encara em duren...