Edicions Laia (Barcelona), 1982
Al Mercadal, les verdulaires anaven plegant els pals, les lones i totes les caixes i els coves alts, tenint cura que les balances no rebessin cap cop. Sota els porxos, igual que a Valls, romania una gernació que va fer-li difícil el pas. Alguns estaven aturats, d'altres passejaven. Pere va poder adonar-se que molts no eren de Reus. En coneixia els costums i sabia que el passeig de botiguers, metges i advocats no començava fins a quarts de dues. Quelcom d'estrany surava al Mercadal, com al pati de Valls; ací, però, un nou element donava una visió abans desconeguda; els soldats borbònics. Alguns recorrien les parades de les verdulaires, d'altres es barrejaven entre el públic i uns quants, asseguts en bancs davant la façana de la Casa de la Vila, situaren Pere al moment exacte, perquè rere d'aquests, a les sales de consell de l'edifici, on abans el poble decidia el futur de la vila, ara aquelles forces eren les mestresses. Les llibertats de Reus com a ciutat, guanyades en una dura lluita amb Tarragona, havien estat arrabassades pels caps dels soldats que prenien el sol, amb les mitges mig deixades anar, desbotonats i cofats amb tricornis tirats cap al clatell.
Pere va ser reconegut i molts s'aproparen a saludar-lo. Ramon Molins va sortir de la seva botiga, a la cantonada del carrer Major, i, cridant-lo, va abraçar-lo:
— Peret! Déu meu quina alegria! Però, com vas vestit? No eres amb el regiment de Vidal?
— És llarg d'explicar, Molins, però ja en parlarem; ara vull anar cap a casa.
— Tens sort, avui hi són tots. He vist que l'Anton passava cap al despatx ja fa una estona.
La casa del doctor Anton Canalda, on havia viscut Pere des de la mort des seu pare perquè la seva mare hi feia les funcions de clauera, ocupava junt amb la de Magí Vilans tota la façana del Mercadal que va des carrer Jesús fins al carrer de Gilet. Allí havia transcorregut la seva vida fins que va anar a estudiar lleis a Barcelona, quan el mestre de gramàtica va dir que ja no podia ensenyar-li res més.