Edicions 62 - 2004 - Barcelona
Però el Toni no només em parlava de la feina. Em va explicar que els seus pares eren d'un poble d'Andalusia, que tant ell com la seva germana hi havien nascut, però que sent unes criatures van emigrar tots a Arbúcies i que per això sabien el català. Els pares feia poc que havien decidit tornar al poble i ells mantenien la casa d'Arbúcies, on s'estava la germana, que treballava en un hostal. No es volien vendre la casa, més aviat tenien projectes, potser la farien arreglar de tal manera que en sortissin quatre o cinc apartaments i aleshores la germana se'n quedaria un i els altres els llogarien.
«¿A tu què et sembla?», em va demanar el Toni.
«No ho sé», li vaig respondre. La carretera anava molt carregada de vehicles en les dues direccions, i vaig notar que ell esperava una altra mena de conclusió, però la veritat era que jo no sabia què dir-li. No tenia cap interès pel que m'explicava, i a estones fins i tot em costava concentrar-me per escoltar-lo.
Després, quan ens vam endinsar en un paisatge net i gairebé sense trànsit, em vaig entretenir observant les granges, la riera i els boscos del fons. Feia fred i vam engegar la calefacció.
Durant una estona en Toni va estar callat, però aquell dia tenia xerrera i de seguida em va tornar a explicar coses que m'acabava de dir: que si el pare, que si la casa, que de criatures havien après el català al poble... Finalment va comentar que ja arribàvem, però encara vam fer uns quilòmetres abans d'entrar al poble i travessar-lo per anar a un llogaret dels afores.
Tot just acabava d'aparcar el cotxe que la seva germana va sortir de la casa, una casa realment enorme, de dues plantes. Era una noia lletja, molt prima, amb els cabells llargs, i tenia les dents com amuntegades. Cada vegada que reia, o segons com parlava, aquelles dents se'm feien evidents i francament em molestaven. Es deia Carme, entre ells parlaven en castellà, però a mi se m'adreçaven en català. Jo en això no tenia cap mania, m'era ben igual parlar en una llengua com en l'altra, però tal com m'havia explicat el Toni dues o tres vegades, es veu que vivint a Arbúcies, de menuts ja s'havien avesat a parlar a tothom en català...
De seguida vam deixar les bosses en una sala gran del primer pis i tots dos em van voler ensenyar la casa. La Carme m'ho explicava tot amb cura, em donava detalls, obria les portes, i a estones se'm quedava mirant com si m'interrogués i esperés alguna resposta per part meva. Però jo no tenia res a dir, només mirava la casa. Pensava que era un edifici vell, que tret de la cuina —on hi havia una gran llar de foc encesa i s'hi estava bé— hi feia fred, especialment a les habitacions, i que allò els costaria una fortuna arreglar-ho tal com el Toni m'havia explicat. Però com que això no em semblà convenient de dir-los-ho, callava. Una estona que la Carme i jo ens vam quedar sols en una de les sales, em va demanar què em semblava tot allò de l'edifici i els apartaments que volien fer.
«No ho sé, jo no hi entenc», vaig contestar. Ella em va dir que segons el Toni jo sabia de números i entenia d'aquestes coses. «No, què va», vaig fer jo, mirant-la als ulls amb franquesa. Va semblar decebuda, però vam continuar visitant les habitacions d'aquell casalot que els pares havien comprat al cap d'uns anys de ser al poble.
Quan el Toni va arribar amb la clau de les golfes la Carme m'explicava que el terreny de darrere també era seu, i em va precisar fins a on arribava. Continuava interrogant-me amb la mirada, però jo tampoc no li vaig respondre.
A l'hora de dinar la Carme va suggerir que mengéssim a la cuina per estar més calents, i ens va aclarir que havia dut requisits de l'hostal on treballava: amanida, peus i galtes de porc, fricandó, un pastís de xocolata blanca... De la Carme, a part de les dents, ja t'he dit que em molestava que anés tan despentinada i que em mirés d'aquella manera obsessiva. El Toni semblava no adonar-se de res. Menjava i somreia, acaronava un gos blanc i vell que entrava i sortia a poc a poc de la cuina. Al cap d'una estona, i mentre encara era al segon plat, fot mastegant va proposar que després de fer la migdiada sortíssim a caminar abans no és fes fosc.
«Sí», va fer la Carme. I va afegir que potser veient la casa de lluny me'n faria més càrrec.