Avui - 2006 - Barcelona
Carabassa, forats de l'orgull
Ets el meu carrer predilecte, i més d'una novel·la ha nascut a la teva empara. Mut, recòndit, sempre abdicant del temps present. A l'esquerra, casals en decadència sòlida; a la dreta, el que resta dels jardins patricis. I per damunt de l'empedrat, fregant el cap del vianant, dos ponts que connecten banda i banda. Al fons, la silueta de la Mercè que sembla disposada a alçar el vol. Carrer meu, refugi d'adopció. Podries ser de la Roma eterna o de la complicada Jerusalem, i no, ets barceloní des de la claveguera fins a la darrera fulla de magnòlia. L'administració volia omplir els teus forats de l'orgull, que es troben entre els pocs que resten a l'atapeïda ciutat vella. Fa temps els veïns van rondinar i, al ritme dels acords de Manu Chao, van portar el teu cas als tribunals, que ara han sentenciat a favor de la teva preservació. Massa tard, diuen alguns, perquè ja ha volat una de les terrasses jardí, les grues travessen l'escletxa del teu cel i ja despunten alguns nervis de columnes de formigó. Massa insensible, dic jo. La llei no permet canviar la teva volumetria ni tocar els teus edificis catalogats. I la decència no hauria de permetre la teva violació. Qui som nosaltres, formigues del segle XXI, per rebentar deu segles de record? Qui som per dilapidar l'herència intacta de vuit generacions? Si els que manen no ho entenen, si malmeten la Carabassa de sempre, que no s'estranyin quan tots els ho paguem amb carabasses.