Caramells de l'auba

Impremta Politècnica - 1993 - Palma

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Carrer de sant Jordi (Bunyola)

El primer amic (fragment)

El primer record conscient que tenc d'Orient va lligat a un moix blanc i negre que no em deixava per a res i que, des del principi, fou el meu company de joc de pilota... Una piloteta com un meló eriçó i d'un color verd.

El moix, que era molt gros i que tenia uns mostatxos llarguíssims, es posava dalt d'una cadira d'aquelles de bova i esperava que jo li tiràs la pilota. L'engospava sense fallar gairebé mai i en un moviment rapidíssim me la llançava amb les potes de darrera.

Així ens passàvem hores fins que un dels dos es cansava; llavors, sense jerarquies, ens dirigíem un darrera l'altre a la cuina on ma mare sempre tenia qualque llepolia per a tots dos: per a mi una galeta dolça o una pastilleta de cafè amb llet i per ell un capollet de botifarró o un cap d'arengada.

Aquell moix havia comparegut poc temps després d'haver arribat nosaltres i encara que fos un animal fet, ben aviat es va deixar agafar com si l'haguéssim criat de petitó. Mai sabérem d'on venia, perquè no era de ningú de la vall. Sentia envers meu una lleialtat tan extrema que feia que en cap moment, es separàs del meu costat. I si qualcú, de bromes, m'agafava, el moix arreveixinava el pèl i feia uns remeulos d'amenaça que provocaven el meu aterratge d'immediat.

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Alzinar del camí de sa Coanegra (Bunyola)

El vent de granera

Els mesos de març i d'abril eren ventosos a la vall. L'alzinar de la costa del cementeri, just devora canostra, brumia com una fera enfadada per qualque malifeta patida i s'espolsava la cabellera espessa i platejada com si la follia s'hagués ensenyorit d'ella.

M'agradava endinsar-me dins l'alzinar quan el vent el feia enfadar. M'ajocava vora una soca i em quedava corpresa escoltant els bramuls i els xiulos del vent que exercien sobre el meu esperit infantil una estranya atracció.

Em semblava cosa màgica que un element que ni es podia tocar ni veure fos capaç d'organitzar aquell aldarull i com que en el fons no m'acabava de creure que el vent fos de veritat invisible, jo esperava veure'l prop dins l'alzinar que era el lloc on pareixia més present.

Així idò, en sentir-lo bufar, tot i esquivant el control de ma mare, jo prenia costeta i dins l'alzinar s'ha dit, veiam si aconseguiria veure'l.

El que més m'agradava dels dies que feia vent era que agranava la carrera i els camins. Els netetjava de pols i de fulles, deixant-los tan nets com el dia del Corpus, quan les dones adesaven per tot allà on havia de passar la processó. Per aquest motiu, el vàrem batiar amb el nom de vent de granera.

Aquest vent de granera tenia, a més a més, una altra virtut: ens deixava regals en forma de pedrolins refulgents que gaudíem de guardar per admirar-los al sol. Eren perits fragments de quars que es desprenien del roquissar i de les pedres dels marges, massa feixucs perquè el vent se'ls endugués. Després de la ventada quedaven perfectament visibles i convidaven a què la nostra imaginació bastís l'existència de tresors magnífics que poc a poc, ventada rere ventada, anàvem acumulant amb avarícia dins les nostres capsetes de llauna.

De tant en tant fèiem intercanvis amb les nostres pedres precioses i, tot plegat, ens sentíem vertaderament posseïdors d'un tresor extraordinari...

Vent de granera: crit de misteri, reclam d'indrets ignots, presagis de llum per venir

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Església de Sant Jordi (Bunyola)

L'escolaneta  (fragment)


"Què ha dit el bisbe?... Eh?...Què ha dit?..." insistia jo mentre mon pare m'enfilava dalt del carro per acabar de fer el tros de camí amb ells.

Jo no sabia ben bé qui era el senyor bisbe, però sabia que la meva ventura depenia d'ell. Així que, presa d'una gran excitació, repetia: "Què ha dit el bisbe, vicari, eh, què ha dit?...".

El vicari em mirava divertit amb aquells ullons petits i lluents rere les ulleres de filferro. Mon pare també reia i no m'aclaria res: "Ah! jo no sé que ha dit el bisbe, és el vicari qui ha anat a conversar amb ell...".

Quan veren que ja estava a punt de tenir una atacada de nervis, el vicari digué:

- "Idò bé, el bisbe ha dit que sí".

Oh! quina alegria més grossa... Vaig esclafir a riure com una boieta i a donar besades al vicari i a mon pare que reien, també, divertits i contents.

El primer dia que vaig servir la missa em vaig despertar dues hores abans de trencar l'auba. Ma mare em va fer tornar al llit però ja no podia dormir més. Repassava de memòria totes les contestes de la litúrgia que m'havia après de sentir i de parar esment durant molt temps als escolanets. M'ho sabia bé.

Quan vengué el senyor vicari a cercar-me ja feia més de mitja hora que l'esperava damunt el portal, ulls espolsats i cara alegre. Pujant la costa, em va dir que només m'era permès traginar el missal i tocar la campanella a l'ofertori i això sense agafar la punta de la casulla quan l'oficiant s'agenollava, cosa que en canvi podien fer els nins.

Encara que em sentís un poc picada per aquells desavantatges d'ésser nina, em bastava poder transportar el missal.

A missa primera, tan sols venien na Margalida de can Toni, dona Maria Baile i madò Esperança. El meu debut però, havia creat expectació i aquell dia hi havia deu o dotze persones, incloses és clar, mon pare i ma mare.

Me'n vaig sortir d'allò més bé sense equivocar-me cap vegada. Només a l'hora de traslladar el missal vaig tenir un petit problema: no arribava a l'altar.

Per molt que aixecàs les puntes, només arribava a tocar amb els caps dels dits el Gran Llibre. El vicari em va haver d'ajudar a davallar-lo i encara que era prou feixuc, el vaig transportar amb una soltesa i solemnitat que va fer caure una llagrimeta dels ulls de la mare i un somrís divertit als llavis del pare.

Encara no havia fet la primera comunió i era una nina baixeta; les faldilles i el roquet m'eren grossos de per tot, malgrat els arreglaments de ma mare. Amb aquell llibrot entre els braços, desproporcionat a la mida i la força de la portadora, semblava una disfressa, però el meu port tenia la dignitat suficient per a continuar fins al final.

Aquell primer dia, vaig guanyar quinze pessetes, una verdadera fortuna: dues que me'n va pagar el vicari (els nins només cobraven sis rals) i tretze que me'n regalaren els feligresos; deixant de banda l'almoina que ja havien depositat a la bacina.

Els diumenges no me la deixaven servir. Jo no hi podia donar passada i vaig insistir fins que el vicari consentí deixar-me passar la bacina, sobretot quan va comprovar que, quan jo ho feia, la recol·lecta era més abundosa.

Em posava el meu vestit d'escolaneta, mànigues amplíssimes i ben emmidonades, abraonava la gran palangana de llautó i em dirigia als fidels, un per un, fitorant-los, amb ulls com a platets, i dibuixant als llavis un somriure angelical que tombava qualsevol resistència a posar mà a la butxaca i a depositar l'òbol corresponent.

Vaig arribar a ser cap del "Cos d'escolanets de la parròquia de Sant Jordi d'Orient" i quan vaig fer la primera comunió va haver-hi gran solemnitat, amb predicador de fora i l'Escolania de Blauets de Lluc.

Va ser la primera vegada que vaig aconseguir el que m'havia proposat i no fou cap trava insalvable la meva condició femenina. Això em va servir de molt als anys que vengueren després i encara ara em serveix. Creieu-me.