Edicions Proa (Barcelona), 2005
La cegueta
N'és ben plantada, n'és bonicoia
na Margarida de Vall-de-Neu,
té els ulls hermosos l'hermosa noia,
mes, ai!, no hi veu.
No veu les hortes quan naix lo dia,
no veu los arbres, no veu les flors,
ni el cel, eix llibre a on llegiria
somnis i amors.
No veu los lliris, ni les estrelles,
lo sec desembre, ni el maig florit;
vint anys que s'obren, ai!, ses parpelles,
i encara és nit!
No veu los joves que la segueixen,
quan va a la missa no veu l'altar;
té els ulls hermosos, mes li serveixen
sols per plorar!
L'alba que escampa clarors divines
no té per ella ni un bri de llum;
les roses tenen per ella espines
més que perfum.
Quan los que passen li diuen «rossa»,
ella els demana: —Què és la rossor?
Què és l'hermosura, què es per l'ull brossa,
fletxa pel cor?
Què són los astres que pel cel roden,
com les idees per lo cervell?
Què és l'estelada que eixes flors broden
com un mantell?—
Sa pobra mare de pena és morta,
única estela que la guià:
i ara a la cega, de porta en porta,
la guia un ca!
Mes ella espera; no n'està trista.
Ací en la terra, quin ull hi veu?
Ditxosa d'ella! Sols tindrà vista
quan veja a Déu.
Amor de mare
Lo dolent fill a la dolenta filla
digué un matí:
—Tu ets de mon cel l'estela que més brilla,
què vols de mi?
Te portaré de casa del meu pare...
tot un tresor;
te portaré les joies de ma mare.
—Porta'm son cor.—
Lo dolent fill la troba que dormia
tot somiant;
lo somni dolç que dia i nit somia
n'és son infant.
Obre son pit i amb un coltell arranca
son pobre cor,
son cor que viu, com colometa blanca,
del seu amor!
Com llàntia d'or portant-lo en sa mà dreta,
batre lo sent.
—Oh qui et sentís, oh cor de ma mareta,
d'amor batent!—
Tot caminant, de sa estimada queia
prop del portal,
i amb dolça veu lo cor hermós li deia:
—Fill, t'has fet mal?—
El barri de casa, al carrer de Còrsega 333, era molt lluny d'aquesta ciutat propicia a la imaginació. Llavors era un lloc força excèntric. La Diagonal, plena de fang, il·luminada per petites bombetes i ben deserta, al vespre. Una casa de pagès, entre Claris i Llúria, d'on cada vespre sortia el ramat de cabres que donava el tomb pel barri i acompanyava el carret que duia la llet a casa. Encara vaig poder anar, potser una sola vegada, amb el tramvia de cavalls que de la plaça de Catalunya ens conduïa fins al Cinc d'Oros.
El lloc més extraordinari de la meva Barcelona d'infant era el Turó Park, que era més gran que ara i tenia un parc d'atraccions. Trobava emocionant el tobogan amb barca, que acabava al llac que encara subsisteix, i on mai no vaig poder pujar perquè em deien que era perillós. Per contra, les nits de Sant Joan, l'única nit que era possible de sortir, anàvem amb el turment plaent de les Muntanyes Russes, el fuet, les onades mecàniques o la roda centrífuga i ens assèiem a una tauleta a beure cervesa barrejada amb gasosa. Els diumenges a la tarda m'agradava molt de veure el llançament de l'enorme globus, la Bomba. Un dels diumenges, vaig veure enfilar-se amb la bomba la dona, vestida de mariner, que feia acrobàcies amb el trapezi, que no hi va poder pujar, per a seure, quan la bomba era ja molt amunt, i que va acabar caient, enmig de l'esglai, els crits i els desmais.
Em van voler fer creure que no era una persona de veritat, que era un ninot, però jo havia vist ben clar que ho era.
Van prohibir-ho. La primera vegada que van tornar-ho a autoritzar, molt més tard, era un dia que tallàvem ginesta, amb el pare, a Sant Pere Màrtir. Vam anar mirant la bomba, tota la tarda, i vam veure com se n'anava cap al mar, on acaba caient. També aquesta vegada morí el tripulant. Aquesta vegada, ofegat.
El Turó Park va ésser també un lloc impressionant quan va ésser-hi inaugurada la primera Exposició de l'Automòbil, motiu de molts dibuixos meus i d'un interès pels cotxes i les marques, que ens divertíem a identificar pel carrer Gran i, els diumenges al matí, pel Passeig de Gràcia, on anàvem a fer goma: Renault, Bugatti, Amilcar, Berliet, De Dion Bouton, Hotchkiss, Chevrolet, Opel, Ford, Delahaye, Lancia, Elizalde... i els minúsculs David.