Edicions 62 (Barcelona), 2005
Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s'esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s'hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava.
Me'n recordo d'un dia que hi anàvem tot enraonant del que es deia sobre el que havia passat poc abans. Com a resultat, un jove havia mort a prop d'on vivíem. Les veus parlaven d'una baralla entre bandes i de mala sort, el cap del noi havia topat amb un cantell de la vorera. Finalment vam arribar a la platja. Així que ens havíem mig instal·lat a prop de l'aigua, la Sierrita va començar a deixar-se anar, patapam i a terra, que el primer cop em va espantar i tot. I abans de caure deia «pum» i ja la tenies tan llarga i grossa com era. Llavors em mirava, rompia a riure i s'alçava. Al cap d'un moment, tornem-hi. De seguida la Carlota va imitar-la i costelles a terra i riure. El Pepito bordava i saltava amb elles i, quan queien, es llançava a llepar-les. I no sabia què, però a mi no m'acabava de fer gràcia, aquella pallassada, mira tu. Perquè la Sierrita era d'aquelles persones que amaguen la por ben amagada i també les penes, així passen per valentes, però llavors no sé si jo ho sabia, això, ella sempre tan alegre i «cuando calienta el sol aquí en la playa», ja saps, llavors estava de moda, i la Sierrita vinga cantar i fer soroll, però vés a saber què pensava.
Hi havia vegades que a la nit em deixava la clau i quatre instruccions per tenir cura del Noi i jo sabia que fins al vespre de l'endemà, adéu veïna. Quan tornava, recollia la clau a casa i portava fruita o torró o una joguina per a la nena. «No ho facis!, el Noi no m'entreté gaire i el Néstor rondina si deixes coses bones». «Digue-li de part meva que calli», feia, i em pessigava la galta. Pero llavors, semblava que li pesés cada paraula, era una altra, no estava per brocs, però, mira tu, no m'explicava res, on anava i què hi feia. D'aquells dies sense veure-la, jo em creia que venien les seves pessetes. Perquè sempre coincidia, m'hi vaig anar fixant. De seguida, després d'una absència, li venia gastar amb alegria. De la Sierrita, podria parlar-ne dies sencers i no me'n cansaria. En aquells primers temps del carrer Bolívia, jo no m'hauria cansat mai d'escoltar-la, perquè en sap un niu, d'enraonar, hi té un do, i llavors sempre em feia riure encara que contés sobre tristeses, injustícies o casos desagradables. De quan el seu pare va arribar a Catalunya, d'ella petita al Camp de la Bota, del barri, dels aprofitats. Ara, del que li semblava, no en deia res. I jo, m'hi conformava.
Recordo una tarda esplèndida. Els diumenges paraven les obres dels blocs del voltant, no se sentien formigoneres ni pics ni camions, ni, és clar, les veus dels obrers. Feia poc que havien marxat el Tomàs i els seus nois grans i l'interior de la casa feia olor de pintura; la Carlota s'havia adormit. Vam anar al terrat i vam estar una estona recolzats a la barana blanca respirant l'aire lliure. El Néstor fumava i parlava del seu somni, Linares, un sindicat obrer que hi funcionés. En aquells temps el carrer Bolívia i els quatre de l'entorn semblaven una illa. Tot al voltant, un oceà de terra o fang, mira tu. Començava un vespre esplèndid de final de primavera, les roses de la caseta del costat, que es decantaven cap al terrat nostre, perfumaven l'ambient. De tan perfecte, tot semblava de mentida. Apagada la punta del cigarret, el Néstor em va passar un braç per damunt les espatlles i em va prémer contra seu, després m'empenyé cap a la caseta que, feia anys, el Tomàs havia arreglat perquè hi dormissin els seus fills grans. Encara en quedava un somier i un matalàs vell. A l'hivern hi devia fer fred: per a nosaltres seria un espai per a andròmines, hi havíem deixat roba, llibres i papers del Néstor, que cada dia eren més. Hi vaig entrar amb recança, mentrestant s'escolaria la tarda i aquell moment ideal. Vam inaugurar la casa cos a cos i la Carlota no se sentia mentre ell, després, em llegia el seu llibre. Estava convençut que llegir en veu alta l'entrenava contra el quequeig. Aquells dies el llibre era El capital, que em costava molt d'entendre, encara que ell no s'entrebancava a penes, ho feia molt bé.
Vam anar al Centre Social amb la Sierrita, que m'havia insistit: «Aquesta és una reunió important, han hagut de demanar permís i tota la pesca». Quan ens va veure el Daniel va venir cap a nosaltres. «No saps quina alegria tinc que hagis vingut», em va dir. La Sierrita em va clavar un pessic i em vaig aguantar, pels pèls, de xisclar.
Hi havia molta gent i jo en coneixia la majoria. L'Estif, alguns veïns del carrer Bolívia i dels voltants, persones vistes pels carrers, durant les manifestacions, a la botiga, a l'escola de la nena, qui sap. L'ambient era amical a diferència de la crispació d'altres vegades. Hi havia una bona notícia: tenien el permís per muntar una escola d'adults i es van donar tota mena de detalls de les gestions fetes. Però no hi havia diners per mantenir-la. És a dir, que era legal usar el local del Centre per fer-hi classes unes hores a la setmana, però que no hi havia mestres.
«Per tant hem pensat que els mestres seran associats, tothom qui pugui i vulgui podrà ensenyar els qui saben menys». De moment s'hi ensenyaria a llegir i a escriure i per treure el graduat escolar. El Daniel, l'Estif un de gros a qui van dir Pep ja s'havien ofert, dues hores setmanals cadascun, però faltaven voluntaris per completar l'horari. Al final de la reunió, tothom havia d'apuntar-se com a alumne o com a professor o a les dues llistes. La Sierrita em va dar un cop de colze, «¿anem?», i la Carlota va dir:
«Abans us hi heu d'apuntar.» En veure que la majoria s'escapava en desbandada, es va alçar la Charo, una dona decidida que feia de secretària del Centre, i va demanar un moment de silenci. Va sacsejar una cabellera mitjana, arrissada i negra, i va dir que semblava que l'essencial sho havien deixat de dir. «Molts ja sabeu, per trista experiència, que un títol pot ajudar i que, per una enquesta, se sap que el setanta per cent de la gent del barri és analfabeta». El silenci s'hauria pogut tallar, escoltàvem situats en desordre, uns quants, encara asseguts, d'altres drets davant la cadira, d'altres a mig sortir del rengle i molts a tocar de la porta, a punt de marxa. Va acabar dient que ara teníem l'oportunitat de millorar, perquè a la dictadura i als empresaris ja els anava be aquella ignorància. Va semblar que el silenci pesava més; si hi havia algun policia de la secreta aquelles paraules li podien costar la presó. I va reblar que si no volíem perdre sempre, havíem de començar perdent la vergonya. Mira tu. Que els tres professors apuntarien els noms: el Daniel, els del graduat, el Pep, els d'alfabetització, i l'Estif, aquells qui podien dedicar alguna hora a ensenyar. Donaven tota una setmana des d'aquell dia i, després, començarien les classes.
El barri s'anava omplint de persones i, per més que els anys passaven, encara hi dominava l'olor de pols i de ciment. Eren pocs els carrers on un arbre, un roser, uns quants geranis, posaven el contrapunt viu a tant totxo i morter. Es començaven a obrir les primeres escletxes als edificis nous de trinca i el nostre carrer Bolívia, amb Marroc i els paral·lels, formava un estrany oasi diminut, vell, entre blocs gegants. I continuaven arribant famílies que fugien de llocs pitjors que el Besòs, que hi milloraven. Després d'anys de treball dur havien pogut pagar l'entrada per al piset. Més tard vindria descobrir que al voltant no hi havia escoles, ni parcs, ni ambulatoris, que les botigues escassejaven i que l'únic que floria amb facilitat en aquella terra eren els bars, sorollosos i bruts, plens a qualsevol hora, amenitzats a intervals pel dring d'una maquineta del millón.
El Mi Tierra era un dels antics. En aquell bar, només de veure'm, l'amo em donava la clau de mossèn Daniel, que vivia en un pis del mateix bloc. Pura rutina, ja. Hi entrava i en sortia d'esma sense fixarme en res ni en ningú concret, mira tu. I pujava d'esma al pis. De vegades el Daniel em deixava un full escrit amb els diners.
El Cosme i la Carlota havien arribat a l'hora justa del funeral i s'havien trobat la «catedral del Besòs» plena. Finalment havien decidit avançar pel lateral esquerre i situar-se drets al davant. La Carlota va veure el Daniel en un banc i ell li féu un somriure. Ella trobava que era un home enigmàtic i interessant, però, sense saber-ne el perquè, no li tenia simpatia i tan sols alçà les celles. En el moment que el Cosme acabava de descobrir la Lina i la Sierrita, darrere els familiars i a la banda dreta, sortiren de la sagristia dos escolanets i el mossèn i es giraren d'esquena al taüt i als presents.
Un tap de persones obstaculitzava la sortida de la Sierrita, que havia dit a la Lina: «Ja n'hi ha prou». La família rebia mans i mots d'amics, companys i coneguts. És clar que al barracot-església no hi hauria cabut ni la meitat de la gent que havia assistit a la catedral.
Després, mentre Pedro Mitíerra acudia a despatxar un grup d'homes sorollosos que reclamaven xampany per emportar-se a casa, el mossèn va pensar en el Manuel. Com tants d'altres, hauria tingut una ampolla a punt a la nevera, però feia més de dos anys, ja, de la seva mort. L'últim dia que ell havia portat diners, part del seu sou perquè els fons d'ajut s'havien assecat, a la dona del Manuel, li havia sortit a obrir un energumen, l'havia mirat des de dalt i, en preguntar ell per la viuda de Fernández, l'altre havia fet un pas clavant-li els ulls com si l'anés a hipnotitzar. «Lola ya no necesita limosnas». I abans de tancar-li la porta als nassos, va afegir «¡hostia de curas!», i el Daniel se'n va anar alleujat pel final d'aquella penitencia, pensant es deia Lola. I corregint-se en veu alta: «La dona del Manuel es diu Lola». Aquell nom li esqueia, encara que per ell sempre seria la dona sense veu. Només l'havia vist plorant o callada.
Va escurar el cafè i es va trobar amb un pensament de cinc paraules: cada cop tinc més temps. El seu eixam de feines anava alçant el vol com la dictadura. Des de la recuperació, a part de les classes a l'Escola d'FP —l'únic sou— i al Centre Social, s'havia quedat la missa diària i la confessió dos cops per setmana. Seria diferent si un dia hagués resolt acceptar el carnet del partit. Anys abans, quan li ho havien proposat, havia pensat faré el mateix si el tinc o no el tinc, i a més, li pesava saber que ja en tenia un, el del bisbat, amb la data de la seva ordenació, que encara devia rondar pel pis. I quina nosa, els carnets.