Carrer gran. El meu pati d'estrelles

L'Aixernador. Edicions argentonines - 1986 - Argentona

Autor: Joaquim Ripoll Casals
Indret: Creu de terme de Sant Sebastià (Argentona)

La perspectiva del Carrer Gran, al tombar la carena, certament era subjugant. Gent que anava i venia, més o menys adelerada, i no per que si: el comparet que menava el cavall o burret a cal ferrer; un carro descarregant feixos de canyes davant de «cal cisteller»; el traginer sortint de «cal baster» amb una retranga adobada o nova; un carreter fent rodolar destrament i amb habilitat una roda, carrer amunt o carrer avall, camí de «cal ferrer»; un carro de costals parat davant

d'una fleca... I tot aquest garbuix, acompanyat d'aquella simfonia que jo he escoltat milers i milers de vegades i que encara sembla que repiqui a les meves orelles, la cantarella harmoniosa, sonora, compassada del mall i el martell, colpejant el ferro damunt de les encluses de les ferreries; el brunzir de la serra mecànica dels carreters; el xerric de la garlopa o el ribot rebaixant una peça de fusta; el cop sec de l'aixa, desbastant les corbes d'una roda; el ressò produït pel colpejar del boter, ajustant els cèrcols a una bota, a un barral o a una portadora... Ah, i no volem pas passar per alt, la ferum tan pròpia del carrer Gran, car l'aire, a partir de quarts de vuit del mati, fins a les nou del vespre, estava impregnat de la sentor d'unglot socarrimat -el «casco» o peülla dels quadrúpedes- produïda a l'emprovar la ferradura, col·locant-la ben roent damunt del «casco», per tal de deixar-lo ben pla, amb l'ajuda d'una eina anomenada botavant. A l'ensems, a l'ésser la ferradura roent, permetia modificar-la i ajustar-la, segons la configuració de la peülla.

Autor: Joaquim Ripoll Casals
Indret: Creu de terme de Sant Sebastià (Argentona)

Assegut al pedrís que hi ha ran de la Creu de Terme, al capdamunt de la pujada de Sant Sebastià, vaig deixar que la mirada llisqués carrer avall i després, alçant els ulls al cel, contemplí el mantell blavós brodat d'estels que, entremaliats, semblaven picar-me l'ullet, com si saludessin a un vell amic. Sí, perquè les estrelles eren les mateixes que varen ésser testimonis dels meus somnis d'adolescent i de les inquietuds i desenganys d'una joventut maltractada. Corprès, embolcallat per la màgia del moment, m'envaí una alenada de pregona tendror.

Vaig aclucar els ulls, obrint les comportes de la meva fantasia, i se m'aparegué altra volta aquell carrer Gran ple de vida, d'activitat.

Autor: Joaquim Ripoll Casals
Indret: Can Ripoll (Argentona)

La botiga de «can Ripoll», negra com totes les ferreries, era força espaiosa, amb la fornal a mitja botiga i entrant a mà dreta, ben arraconada per tal que hi hagués força espai lliure, a l'hora de ferrar el bestiar o construir algun carruatge.

L'ofici de ferrer, per allà els anys trenta, abraçava un ample ventall d'activitats i feines, des de ferrar tota llei de bestiar com cavalls, matxos i ases -i respectives femelles-; construir i adobar carros, jardineres, victòries, xarrets, i tota mena de carruatges de tracció a sang; forjar, collar i llossar les eines per a treballar la terra, així com les de tall per «anar a bosc»; també els estris dels paletes, pouaires, etc., etc. I poso etcètera, perquè la llista seria tan llarga i variada, que esmerçaria més d'una pàgina per enumerar-les i de fet, aquesta llista ara no ve pas al cas. Allò que vull significar, és que la clientela era ben nombrosa i per aquesta circumstància, els dies, com ja he dit, de pluja o de molt de fred, s'hi aplegava molta gent a la botiga i principalment a l'entorn de la fornal, gaudint de l'escalfor del focarràs, tota vegada, que els esmentats jorns, a més de ferrar, el pare els dedicava a la forja, i així entre calda i calda poder fruir i participar de les animades tertúlies, que creieu, eren ben sucoses.

Autor: Joaquim Ripoll Casals
Indret: Can Ripoll (Argentona)

El tercer dels temes més usuals d'aquelles famoses tertúlies, era la condició de forçut.

Allò que més enorgullia a aquells mascles, era llur «atractiu» com a homes i la força, de la qual en feien pública ostentació. Tothom es creia ésser el més valent, el més forçut -i a fe que n'hi havia de forçuts!-. Però aquí les paraules comptaven molt poc; els fets havien de demostrar les baladronades que es deien sense mesura.

Es torçaven barres de ferro amb les mans, essent els únics punts de sosteniment permesos, el genoll, la cuixa, el pit o l'esquena, segons s'hagués convingut. Es feia «dali», o sigui picar amb el mall, juntament amb el forjador, seguint el ritme que aquest marcava. I d'altres... Però la prova reina, consistia en aixecar a plom les encluses. N'hi havia dues: l'una, que pesava prop dels dos quintars i mig, uns cent quilos, era la petita. La grossa, passava dels tres quintars, exactament cent vint-i-cinc quilos. Més d'un d'aquells baladrers es veia en cor d'aixecar la petita, més la grossa, eren comptats els que la feien moure del seu socó.