Però fou un altre pintor, Joaquim Sorolla, el qui quedà més vinculat al Cabanyal i a les seues platges. El gran mestre del que hom deia: «Ha hecho revivir en sus lienzos los paisajes valencianos. Hay en él la misma exuberancia de luz, idéntica expresión de colorismo, igual sensualismo artístico al traducir en manchas prodigiosas de color esa esplendidez de una Naturaleza deslumbradora», d'alçar el cap, definitivament ajupit l'onze d'agost de 1923, no coneixeria el Cabanyal ni la seua platja. Inútilment buscaria les barques de vela llatina, els tardaners bous que les arrossegaven fora de l'aigua, els torrats pescadors o els grups de pescateres, de blancs mocadors, examinant en rotgle les caixes del peix capturat. Ni tan sols podria prendre per models els xiquets que xipollejaven nuets o les dames que es banyaven cobertes de llargues i severes túniques. Persisteix, això sí, la llum, que és inesgotable, i també, a l'estiu, una massa espessa de banyistes, que no crec hagueren merescut ser tema per a un quadre de Sorolla.

L'església del Rosari és la parròquia del Canyamelar, el nom del qual deriva d'alguna plantació de canya de sucre que existí en aquells paratges i fou un poblat, més nou en la seua història, que sorgí entre el primitiu Cabanyal i la vila del Grau i els serví de nexe d'unió. L'església primerament fou una ermita que s'alçà a despeses de l'arquebisbe don Andrés Mayoral, essent més tard convertida en parròquia. Es troba en una recoleta placeta, al centre de la qual hi ha font de rodona tassa, l és adornada la portada per un retaule de rajoletes on figura la imatge de Maria titular del temple. L'interior és molt curiós i singular a València, com que es tracta de l'únic exemplar d'una església de dues naus. Esta circumstància és deguda al rigor de criteri del fundador don Andrés,  que fiava poc dels pescadors del Canyamelar, i disposà que durant la missa estigueren distanciats els barons de les dones, cada sexe en la respectiva nau i separats per dues sòlides pilastres.

Al cap de l'Avinguda queda Montolivet, que, com molt bé conten les cròniques antigues, pertanyia a la jurisdicció i quarter de Russafa. Originalment fou una ermita, unida a una llarga i inversemblant història, segons la qual un tal Pere Alexandre, natural de Russafa, era captiu en terres de Palestina i, cansat de les malvestats de l'amo, fugí a les muntanyes i pernoctà al peu d'una olivera; en ella trobà una taula pintada, la Verge de Montolivet, i el prodigi, que no és palla, consistí en què el tal Alexandre va adormir-se a Palestina i es despertà a l'horta de Russafa, al mateix indret que s'alçà l'ermita.

En 1767 abateren l'ermita i construïren l'actual església, en què hi ha uns frescos pintats per Lluís Planes i altars amb molts estucs i falsos jaspis. Junt a l'església s'elevà un convent destinat als religiosos de sant Vicent de Paül, però no tingueren temps d'estrenar-lo, perquè arribà primer la Desamortització de Mendizábal i, com tants altres convents, quedà convertit en caserna. Més tard, i fins no fa molts anys, serví de presó militar i ara s'ha demolit en part, i en l'altra hom ha instal·lat un museu, museu insòlit que només a València es troba: el Museu de les Falles. Tots els anys se sol indultar un ninot de la crema i allí es guarda la col·lecció de tots ells, a més de maquetes, fotografies i altres rampoines relacionades amb les festes josefines. Com cal suposar, donat l'interès del museu i el lloc on es troba, mai es produeix cap tumult de visitants a l'entrada.

Segons sembla, els àrabs anomenaren «rahals» les alqueries o caserius situats a les riberes del riu; els diversos «rahals» que existiren en la toponímia del país han derivat en actuals «reals» i d'aquest imperatiu morfològic o fonètic no pogué deslliurar-se el «rahal» que el reis moros de València tenien a la vora del Túria. Com el «Real» es conegué pels cristians i, si bé la denominació va sofrir un llarg eclipsi, així ha arribat als nostres dies designant els jardins.

Conegut és el passatge del Cantar del Cid, en què l'esposa i les filles del guerrer castellà atalaien des de dalt d'una torre de l'alcàsser en què els sarraïns han transformat el «rahal»:

"Ojos vellidos catan a todas partes,

miran Valencia cómmo yace la cibdad,

e de otra parte a ojo han el mar,

miran la huerta, espessa es e grand,

e todas las otras cosas que eran solaz."

Ara les coses canviarien més que prou: Dona Ximena i les filles podrien contemplar les malvestats urbanístiques que s'han fet al vell barri de la ciutat; del mar es limitarien a endevinar-lo i, en comptes de l'horta, només veurien moles de ciment pertot. No és fàcil que alçaren les mans al cel donant gràcies per haver tingut ocasió d'observar un formós paisatge.

És més, no podrien enfilar-se a cap torre, si no és a un petit colomar que encara subsisteix. Perquè del Palau dels Reis, mansió dels monarques en les visites al nostre regne, que subsistí al mateix emplaçament l'alcàsser moro, res no ha quedat.

Quan s'aproximaren les tropes franceses a València, allà durant la Guerra del Francès (1811), hom va opinar, per a la millor defensa de la capital, que era convenient l'enrunament i, amb la diligència que sempre han posat els meus paisans en donar-li a la picola quan de demolir alguna cosa bella o important es tracta, s'apressaren a fer desaparèixer per sempre l'històric monument.

Restaren fonaments i alguns panys de muralla, poca cosa. Don Francisco Javier Elio, Capità General de València, en 1818 féu que els enderrocs es terraplenaren i això donà lloc als monticles que anomenem «muntanyetes d'Elío».

Però la fortuna és de si incerta. Els espanyols s'enfrontaren en dures conteses, la sort d'Elío mudà i el general fou processat i condemnat a mort: al peu de la seua mateixa «muntanyeta» s'aixecà el cadafal i allí, el 4 de setembre de 1822, li donaren garrot vil.

Si el palau reial fou escombrat, el jardí que el voltava ha romàs. Si és cert que ha sofert diversos avatars, que va ser primer del Reial Patrimoni i més tard del Municipi valencià, que ha tingut diverses transformacions, que, fins i tot, existí el propòsit de fer-lo desaparèixer per a elevar un presidi al seu solar; que arribà a perdre l'evocador nom de Jardins del Real, per a conèixer-lo pel molt carrincló de Vivers Municipals, el cas és que ha arribat als nostres dies per a solaç de mares de família, que tenen on passejar amb els fills, recés d'enamorats i esbargiment de jubilats i militars sense graduació.

Ocupa el centre del jardí una esplanada en la que, durant el temperat hivern valencià, la gent pren el sol o dona de menjar a les bandes de coloms que hi habiten, i en certes vetlades estiuenques es munta algun escenari i es donen representacions de la més distinta índole. També hi trobem l'edifici d'un restaurant, dels més considerables de la ciutat, i un estany amb sortidors, on cignes negres i blancs, oques, collverds i altres anàtides neden plàcidament o, no molt harmoniosament, grallen.

Per a un pintor tan significatiu i vinculat a València com Joan de Joanes (pseudònim de Vicent Joan Macip) s'ha reservat una àmplia estança, i en ella es troben temes tan cars al devot pintor de Font de la Figuera com el Salvador i el Ecce-homo; així mateix una gran taula on hi figuren els patrons de València, sant Vicent Màrtir i sant Vicent Ferrer, i al fons, una vista de la pròpia ciutat amb els campanars i cloquers. Un altre llenç també notable, d'ambient místic, és aquell en què apareix al mig de la Verge, i a cada costat els esposoris, místics s'entén, del venerable Agnesi amb santa Agnès i els de sant Teòfil amb santa Dorotea; al fons hi ha una ciutat i unes muntanyes blavoses. El venerable Agnesi fou un culte i devot eclesiàstic, que a principis del segle XVI escrigué diverses obres teològiques i versos en llatí, i fins i tot se li aparegué Crist vestit de captaire; fou enterrat al convent d'agustines de sant Julià, però quan va demolir-se aquest, en la postguerra, ningú se'n recordà de la sepultura. Ara només queda el retrat de Joan de Joanes, on apareix amb el roquet i la museta, és a dir, amb l'habit dels beneficiats valencians. Joanes també tingué una filla pintora, Margarida Macip, i en la mateixa sala hi ha un petit tríptic d'ella, en el que es representa un Calvari molt carregat de tintes obscures.

El castellonenc Ribalta, com que brilla amb moltíssima més llum que qualsevol altre pintor de l'època, té en sant Pius V un espai preferent. Es troba el seu famosíssim Sant Bru suplicant silenci amb l'índex sobre els llavis i vestint uns hàbits blancs, representació de vestidures de les millors que es coneix en pintura. Hi ha també teles menors que mostren els sants doctors i els evangelistes, entre ells sant Lluc, havent la tradició que el sant pintor és un autoretrat del propi Ribalta. Del «Sant Francesc abraçant el Crucificat» hom ha dit que representa l'expressió clàssica de la tendència caravaggista de Ribalta i que és un dels quadres «no sols més característics valencians, sinó que s'ha d'assenyalar entre les obres més típiques de l'art espanyol». Hi apareix el sant dret, abraçat a Jesús, en ple arravatament místic; rep la corona d'espines mentre que un àngel ofrena a Crist una altra de roses, i un segon àngel, a la dreta, toca el violoncel; cal notar que el Sant Francesc descansa els peus sobre el cap d'un enorme lleopard, enroscat al peu de la Creu, de significat simbòlic.

En una de les parets del Temple, la que dona a la placeta dita de Teodor Llorente, sobre un gran pany de paret existeix una làpida de gran importància històrica, que recorda als oblidadissos valencians que en aquell indret s'alçava la porta de la muralla àrab dita de Bab al Sakhar i la torre d'Ali Bufat, on, per primera volta, un nou d'octubre de 1238 fou arborat el «penó de la Conquesta». Junt a la làpida hi ha un escut de pedra, amb una creu al mig, i cal adonar-se que la inscripció que explica totes aquestes circumstàncies de la rendició de la València mora és cada volta més borrosa.

La plaça, triangular i exigua, té al bell mig un jardí, que rodeja l'airosa estàtua del pintor Ribera, l'Spagnoletto. La hi dedicaren, segons resa un rètol, els artistes valencians l'any 1888 i és obra insigne de Marià Benlliure. El pintor, cenyint l'espasa per a que ningú pose en dubte el seu art o professió, porta en una ma la paleta i en l'altra el pinzell. No cal dir, donat el temperament inquiet de les estàtues valencianes, que abans d'arribar a aquesta plaça de Teodor Llorente, lluí la gallardia en altres paratges ciutadans. I la plaça és consagrada al poeta vernacle i no al pintor, com semblaria més lògic, perquè don Teodor Llorente Olivares, l'autor de «La barraca» i «Cartes d'un soldat», mori en la casa número dos de la placeta, com recorda oportunament una làpida en la fatxada.

L'any de gràcia de 1748 tremolà la terra al País Valencia i s'esfondraren nombrosos edificis. Un dels indrets on el terratrèmol fou més intens va ser a Montesa, on es desplomà el castell en què hi havia instal·lat el Convent de l'Ordre d'aqueix nom. Moriren diversos religiosos i llecs, per als qui l'any 48 no tingué la menor gràcia, i quedà reduït a ruïnes un dels monuments de més interès històric i artístic de la nostra terra. El rei Ferran VI disposà que s'elevés de bell nou la Casa Matriu de l'Orde de Montesa, però canviant l'emplaçament, és a dir, abandonant el tossal del castell a l'interior del país i traslladant-se a la pròpia ciutat de València, fent servir la vetusta casa del Temple, que en temps ja llunyans, els de la conquesta, havia servit de seu a aquells controvertits cavallers.

El bon rei Ferran donà en dues ocasions, 1761 i 1767, cent trenta mil pesos i escaig, i amb això es construí el Palau i Església de Montesa, que sempre s'han denominat del Temple i que són dels millors i més ben fets de València. Perquè convé observar que, tocant a monuments, són prominents i de robustos carreus de pedra els que s'alçaren en els segles XV i XVIII, mentre que els nombrosos temples i convents del XVII foren, la immensa majoria, obres de maçoneria i força mesquines.

El palau ostenta un superbiós frontispici de pedra i un pati rodejat per un claustre de vint-i-vuit arcades, sever i magnífic; esta enllosat i al bell mig hi ha una font octogonal que llança l'aigua per dues mascares o caràtules que n'adornen el piló. Té l'esmentat pati grandesa i harmonia en les proporcions i en ell penetren les gents amb autèntic respecte. Tant és d'imponent la seua arquitectura? Si que ho és, però el respecte és més que res en raó de que el palau del Temple serveix de residencia al Governador Civil de la Província.

El convent, que havia estat fundat l'any següent de la Conquesta, és a dir, en 1239, estigué, al seu torn, profundament vinculat a la història de la ciutat: en el seu recinte se celebraren, més d'una vegada, les Corts del Regne; hi habitaren barons dels qui se sol dir en frase consagrada que destacaren «en ciència i virtut», sent els més famosos sant Vicent Ferrer i sant Lluís Bertran. Però tot quedà esborrat amb la desamortització de Mendizábal, ja que la comunitat fou dispersada i el convent acabà en caserna.

L'església principal desaparegué quan l'edifici passa d'eclesiàstic a laic, per bé que han subsistit la fatxada, el campanar i dues capelles annexes a la tal església. La façana és un gran pany on hi ha una portada d'estil dòric: al timpà figura un petri colom, ocellot de bon tamany, que simbolitza l'Esperit sant; un gran escut de l'orde de Predicadors, sant Domènec acompanyat d'un gos, i altres sants dominics. Diuen que aquesta portada va ser dissenyada personalment per Felip II; d'altres asseguren que el monarca va limitar-se a sufragar l'import. Al mur, per ser tan gran, hom ha col·locat nombroses làpides, una d'elles, de 1855, en llengua castellana, commemora el fet del quart centenari de la canonització del sant. Una altra, de 1955 i en valencià, commemora que, exactament el dia 28 de juny a les set quaranta hores, hi arribà el sant cap de sant Vicent amb el degut acompanyament cívico-religiós, per bé que cal advertir que, si bé a València es guarden moltes relíquies del sant, el seu cos es troba a Vannes de Bretanya. També hi ha un retaule de rajoletes que reprodueix un miracle seu: el de que digués 48 misses per encàrrec d'una senyora, per cert homònima seua (es deia Vicenta), formulat des del Purgatori, on es trobava molt incòmoda. I una altra làpida, més notable, amb la inscripció «A los héroes del bravo Ejército español»: s'hi ubicà amb motiu de la guerra del Marroc dels anys 1859 i 1860, quan el general O'Donnell conquistà la ciutat de Tetuan, motivant el nom de la plaça; és dada curiosa, i admirable, el que la làpida la pagaren de llur peculi «los profesores de primera enseñanza de Valencia y su província», i dic admirable perquè aquests probes funcionaris en aquella època no gaudien de molt lluents havers.

I si no en la Glorieta, sí en les immediacions, s'assenta un altre importantíssim monument, de ciment i pedra més o menys figurada. És aquesta la reproducció de la Porta del Real, és a dir, una de les antigues portes del recinte emmurallat que va construir-se el segle XVIII amb aires d'arc de triomf.

Per cert que, on està l'actual porta monumental, n'hagué una altra, important pel tràfec que per ella discorria, però de construcció modesta: el Portal de la Mar, i, en canvi, l'autèntica, actualment reproduïda, era ubicada, com és lògic, enfront del Pont del Real, i també era un portal important, per tal com posava en comunicació la ciutat amb el Real, que servia de residència als reis quan visitaven València.

De la Porta del Real, quan s'assentava en el primitiu emplaçament, ens ha arribat algun testimoni fotogràfic, com que fou dels últims panys de muralla que s'enderrocaren, i cal reconèixer que, a part de ser de més modestes proporcions que l'actual, no resultava per la seua magnificència un «Arc de l'Étoile», precisament.

Però la comentada mania d'alinear les vies urbanes, tan cara als ajuntaments que s'han succeït en la Casa Gran, ha aconseguit donar-li a aquesta un inharmònic i trencat aspecte, en què tot són angles i cantonades. La casa en què va nàixer el Sant, a l'últim tram del carrer, tampoc es deslliura de la passió pel rectilini. Total, que, a principis de la dècada dels cinquantes i per tal de guanyar metre i mig de calçada, es derrocà per alçar-ne una de nova. Aquesta es beneí el 30 de gener de 1955, imitant el seu exterior un casal del segle XV, i ocupant l'interior una capella octogonal amb una imatge del Sant Àngel de l'Apocalipsi, molt lluïda.

De totes formes, la casa natalícia que assolaren els regidors de la postguerra tampoc era la que havia vist nàixer a sant Vicent, ja que es tractava d'una edificació del segle XVII sense gran caràcter ni mèrit artístic. En resta el pouet i el pati que el rodeja. L'aigua del pou, com es pot imaginar, és considerada miraculosa; per això hi han ficat uns cassons de llautó, subjectes al mur per lleugeres cadenes per a que ningú els done de baixa, a disposició dels devots per a que puguen beure a voluntat. En unes rajoletes figura una inscripció recordant el que succeí quan l'epidèmia del còlera de 1853; aleshores varen traure's del pou miraculós 153.935 cànters d'aigua, que foren distribuïts per la ciutat per alleujament dels atemorits veïns, i 49.600 cànters més que s'enviaren per ferrocarril a d'altres poblacions afectades per la mateixa terrible malaltia.

És aqueix reduït corralet del pou un dels racons de València que val la pena de visitar, perquè totes les seues parets són cobertes d'antigues rajoletes, ingènuament pintades, en què es representen famosos miracles del Sant. Hi figura el del Mocadoret i altres que realitzà en la infantesa, ja que sant Vicent Ferrer fou un precoç taumaturg. Cosa que en aquestes ceràmiques pot observar-se: ressuscitant un xiquet mort i traient-ne un altre d'una cisterna. En una capelleta hi ha un gran quadre, molt ric en colorit, tal vegada de Vicent López, que figura el naixement del Sant al seu domicili notarial; i per una estreta i curta escala, al costat del pou, es baixa a un soterrani que forma volta, on pengen del sostre í dels murs gran quantitat d'ex-vots o presentalles.

Ara hi ha un trinquet, el de Pelayo, per bé que en altres èpoques n'hagué alguns, perquè València té un esport propi, nacional: La pilota valenciana, estrany i desconegut a tots els altres països peninsulars. Només al País Valencià, des de la Plana a Crevillent, es practica aquesta modalitat del joc de pilota, tant al carrer com en locals closos, els trinquets, que supera la resta en bellesa, emoció i virilitat, o almenys així pensem els valencians que la coneixem. I s'ha desenrotllat sempre com una planta silvestre, ja que mai en feren cas ni les Diputacions, ni els Ajuntaments, ni els delegats esportius del Poder Central. I així i tot ha subsistit, entre la indiferència de la majoria dels Valencians, que es desviuen per aprendre i practicar qualsevol joc estrany, en especial si prové d'Amèrica o d'Anglaterra; i ha persistit la pilota valenciana precisament per això, per ser nostrada i estar arrelada en les entranyes de la nostra pròpia personalitat.

A casa nostra  hi hagué trinquets des de la Conquesta, a part de jugar-se per places i carrers. Molts d'aquests portaren noms de trinquets, puix que n'havia en ells, i encara es manté el del senyorial Trinquet de Cavallers, on estava el que freqüentà Lluís Vives, que en dóna amplia referència als seus Diàlegs També en la toponímia urbana es conservà durant molt de temps la denominació de Plaça de la Pilota, que ara la «coentor» municipal ha dedicat a Maria Benlliure; és clar que el nom obeeix a la pràctica del noble joc durant segles. Construí l'Hospital, per a lucrar-se amb l'explotació, un trinquet de gran capacitat vora el Portal del Real; n'hagué un altre junt al convent de l'Encarnació, propietat de llurs monges; i a principis de segle funcionava, a més del de Pelayo, el del carrer de Juan de Mena i el de Marxalenes, als que cal afegir un que es construí al Grau, dit de Levante, i que durà poc temps.

Ara només resta el de Pelayo, amb els seus cent anys a coll. El paviment és de lloses i, a banda de les dues galeries que hi ha sobre els fronts, en té una altra, la galeria llarga, que -corre sobre la muralla. És clar que hi ha altres trinquets en altres víles i pobles del País, uns quasi tan vells i altres molt més nous, però Pelayo és a ells com la plaça de braus de Madrid a les de províncies. Els bons pelotaris s'han de consagrar a Pelayo, han de demostrar classe davant dels seus exigents aficionats, vencent totes les dificultats de les vastes dimensions.

El Trinquet de Pelayo és un lloc singular, un autèntic bastió de la valenciania; potser és l'únic indret, en una ciutat tan castellanitzada com València, on l'idioma vernacle s'ha mantingut incòlume. Allí el nostre idioma ha estat «oficial» en tot moment, fins i tot els de més acendrat «imperialismo» de la postguerra. En Pelayo, tant les travesses com la marxa de la partida sempre s'ha «cantat» en el parlar pla, mai es féu la menor concessió al castellà.

No cal dir que l'afecció al trinquet la manté una minoria de valencians castissos: la majoria dels ciutadans coneixen el joc de pilota per referència i no l'han vist jugar mai.

Junt al cos està l'Estació del Nord; només separa ambdós edificis un estret carrer de molt de trànsit que diuen d'Alacant i que, com és obvi, solament té cases a un dels costats, essent-ne l'altre els murs de l'estació. Aquesta s'aixecà l'any 1923 i en fou l'arquitecte D. Demetri Ibars. Representa una de les mostres més preclares de l'estil denominat «Modernista», i és un edifici útil, bell i alegrement decorat. En la sala d'espera, adornada de ceràmica valenciana, figuren inscripcions en diferents idiomes en què hom desitja als passatgers «Bon viatge!» i abans hi havia també bancs de fusta per a llur comoditat. Durant els anys quarantes, quan els trens eren escassos i els retards grans, aquest vestíbul oferia un pintoresc aspecte, ja que eren molts els qui pernoctaven, voltats de paquets i maletes de fusta, sobre els esmentats bancs. La Renfe, vetlant pel bon aspecte de l'Estació i atenta al confort dels usuaris, decidí de suprimir els tals seients, així que, des de llavors, el qui ha d'esperar en aquell saló ho fa dempeus, si és que no opta per asseure's a terra. Fora de l'estació queda una vasta esplanada, envoltada per un reixat, on aparquen els vehicles, i al cos central de la construcció, en la façana, hi ha un rellotge, sempre cinc minuts avançat per a estímul i esperó dels viatgers ressagats, i corona el conjunt una àguila daurada damunt d'una bola.

La necessitat de la presó era evident, del moment que la instal·lada a l'ex-convent de Sant Agustí, en la que el famós coronel Montesinos fou director, més aviat semblava el «patio de Monipodio». Tota incomoditat hi tenia seu, havent quedat incapaç i inadequada per a la població penal d'una ciutat tan culta i refinada com València.

Es construí entre els anys 1890 i 1903, essent inaugurada el 18 de gener del darrer any. Consta de quatre galeries de 218 metres de llarg, disposant cada una de tres pisos en què hi ha trenta-dues cel·les -almenys aquestes hi havia al temps de la inauguració- de mida 3'75 per 2'5. Cada cel·la va dotar-se d'un llit de ferro, una màrfega, un palanganer, un banquet i una taula, llum elèctrica, tres raconeres i una petita latrina. S'hi reservaren unes cel·les per als que es deien «presos distingits»; les quals comptaven amb certes comoditats, com la que suposaven els matalassos de llana. En la postguerra la població penal augmentà a balquena, havent de compartir cada cel·la un elevat nombre de reclusos, i de més a més, els últims anys diversos motins han ocasionat grans destrosses a l'interior de naus i cel·les, així que cal suposar que l'utillatge serà molt altre que el que consta en les memòries escrites.

L'«Hotel» comptava, als inicis, amb diversos tallers, com eren espardenyeria, esparteria, fusteria, fins i tot un dedicat a la fabricació de guitarres; uns han perdurat i d'altres han canviat de destí, segons els distints criteris de la direcció d'esta gran casa.

Els seus atractius, com cal suposar, tan sols estan a l'abast dels habituals hostes; els ciutadans corrents només podem admirar l'edifici per fora, contemplar-ne la portada de pedra blanca, amb els escuts d'Espanya i de València, i un estrany rellotge, decorat amb els signes zodiacals, avariat des de fa anys.

Els escolapius arribaren a València cridats pel comte de Carlet don Felip Linus de Castellví, l'any 1735, i foren rebuts d'ungles. Cosa ben explicable, puix que a València, on eren establertes més de cinquanta comunitats religioses, ja estaven tips de tant de frare; essent precisament els Ordes ja assentats els qui més s'oposaren a la presència de nous competidors. Però don Felip reeixí en el seu propòsit; comprà una casa al carrer del Colomer, els fills de sant Josep de Calassanç hi obriren una escola i, com aviat comptaren amb la decidida ajuda de l'arquebisbe don Andrés Mayoral, pogueren elevar una grandiosa església.

L'església dels Escolapis, dedicada a sant Joaquim, és prou distinta a les restants de València: és de forma rodona, i tot el ròdol, que té un diàmetre de vint-i-quatre metres, es troba cobert per una gran cúpula, amb el llanternó, l'exterior de la qual és cobert per teules blaves. Els plànols del temple, que és dels grans, foren d'un tal Josep Pujol, però la realitzà Antoni Gilabert, al qui hem citat en altres indrets d'aquesta obra, i conten que, per raons crematístiques, ja que l'arquebisbe morí el 1769 mentre que les obres duraren fins el 1773, calgué reduir les dimensions del primitiu projecte. Ostenta l'església una portada amb pilastres de l'ordre jònic i amb unes escultures de Vergara posades en fornícules que representen sant Joaquim, santa Anna, sant Andreu i els dos sants Joseps, el fuster i el de Calassanç, però que passen prou inadvertides, perquè tant el carrer de Carnissers com la placeta que hi ha al davant són molt reduïts i mesquins. Quant a la decoració interior és nova, ja que el que pintaren Vergara i Camaron desaparegué els turbulents anys de la guerra.

En aquest Col·legi de les Escoles Pies hi visqué i morí el poeta Joan Arolas, el Pare Arolas de les antologies, i cal admirar en el paviment de la plaça una gran làpida que diu en bon mirar com vivint entre un dèdal de carrerons tan sòrdids, podia vagar la seua imaginació per harems i serralls i entretindre's en cantar els anars i tornars de les odalisques.

L'edifici és de l'estil de les llotges catalanes del XV, com la de Mallorca però més gran, més esvelta i més rica, i amb detalls renaixentistes en la part del Consolat, amb decoració flamígera, gàrgoles i escultures ornamentals, religioses o satíriques (de vegades perfectament obscenes: per veure detalls, portar prismàtics), i sobretot amb l'orgull incomparable del saló de les columnes. El saló és un rectangle de 35 metres de llarg, i les voltes estrellades arriben a prop de 20 metres d'altura. Les columnes, esveltíssimes, helicoïdals, perfectes, són sempre i molt justament comparades a fines palmeres que allà dalt s'obren per formar les nervadures de la volta. L'orgull de la ciutat, i dels mercaders, que van construir aquesta casa, es pot llegir en la inscripció daurada sobre fons blau que corre pels quatre murs: «Inclita domus sum, edificada en quinze anys. Tasteu i veureu, conciutadans, com és de bo el comerç que no té engany en la llengua, que jura al proïsme i no li falla, que no dóna diners en usura. El mercader que actua així augmentarà la seua riquesa, i al final gaudirà de la vida eterna.» Havent contemplat la sala, hom pot dir que ha vist un ideal de perfecció convertit en pedra tangible, una cosa ben rara.[1]

Segons la tradició, quan esfondraren les cases dels cavallers Sanoguera, que s'elevaven al solar que ara ocupa la Llotja, en excavar els fonaments, hom obrí un albelló que per allí corria, i d'ell sortí «una formidable colobra que hi havia dins amb tan deforme cap com si fos un drac o fardatxo», davant la qual tots els operaris arrancaren a córrer morts de por. Al mur de l'«Ínclita domus» que mira al mercat es troba esculpida el cap espantós de l'animalot, i qui es pare a contemplar-lo haurà de reconèixer que, si en la realitat fou com en la pedra, el pànic dels paletes i picapedrers estigué de sobra justificada.

També en la mateixa paret hi ha altres lapides i inscripcions que fan menció de diversos esdeveniments, essent la més curiosa, per la redacció, la que al·ludeix al guerriller Romeu, puix, segons ella, el 12 de juny de 1812 «es deixa ajusticiar» en la plaça del mercat, en un cadafal alçat a la porta de la Llotja. I tampoc hem d'oblidar la lapida col·locada per lo Rat Penat, per a recordar el lloc, la propera placeta de les Panses, on aixecà el crit de guerra. contra Napoleó un pobre palleter.

Consta la Llotja d'una torrassa i dos pavellons, a més d'un jardí interior. En el pavelló més important, el de la Contractació, s'obre la porta principal, a la que s'arriba pels vuit graons d'una escalinata. La porta és grandiosa, de perfil ogival i apareix dividida per un pilar de pedra en el capitell del qual han esculpit un senyor nu que és severament assotat, i no es posà allí gratuïtament, sinó com advertència als mercaders que falliren. Al timpà existeix una escultura de la Verge del Rosari, a la que escorten uns àngels, i més amunt hi ha una creu filigranada i, sobre ella, un escut amb les armes de la ciutat. El motiu heràldic, acompanyat per parelles d'àngels, es repeteix sobre els dos finestrals adjacents, que competeixen en bellesa amb la porta, i vénen a ser, tots tres elements arquitectònics, el frontispici més soberg de la ciutat.

En 1854, el 24 de maig, l'Ajuntament de València plega botiga, abandona la casa del carrer de Cavallers i es muda a la Casa de l'Ensenyança, on ara habita. La Casa de l'Ensenyança, com és ben sabut, va ser fundació de l'arquebisbe don Andrés Mayoral i estigué destinada a centre d'ensenyament per a nenes, d'on va rebre l'anyenca denominació. El frontis del vast edifici requeia al carrer de la Sang, i l'església d'aquest nom era enclavada dins de la pròpia Casa de l'Ensenyança, i així va quedar fins a 1915, que la Corporació decidí de dotar la mansió de millor i més nou rostre, així que es decantà per obrir nova façana a la plaça que en aquella època es deia d'Emili Castelar. Els arquitectes Carles Carbonell i Francesc Mora es feren càrrec del projecte, i les obres, que costaren quatre milions de pessetes, no finiren fins a 1929.

Com al mig de la fatxada està la torreta del rellotge amb altres dues de més baixes als costats, alguns graciosos els digueren «les vinagreres»; però, descomptades aquestes malèvoles crítiques, la fatxada deixà bastant satisfeta a la població, i això que els qui acudeixen a les oficines municipals no se solen parar a contemplar els relleus que l'adornen, alguns d'ells deguts al cisell de Marià Benlliure, com ara una colla de criatures nues portadores de garlandes. De totes formes, tenia un defecte, que aviat va advertir-se: mancava d'un balcó central recaient a la plaça, així que cada volta que s'organitzava algun acte en què les autoritats, locals o forasteres, hagueren d'actuar «coram populo», calia improvisar un entaulat. Així dones, l'any 1967 es bastí una solida tribuna, que surt per damunt la vorera recolzant en columnes de pedra, i que, per la irrisòria quantitat de tres milions dues-centes mil pessetes que costà al municipi, permet a les autoritats presenciar còmodament els actes públics i als transeünts resguardar-se de la pluja.

Si el barri de Pescadors s'ha transformat definitivament, el carrer i plaça de les Barques no han estat menys. El carrer de les Barques precisament ha estat l'ull dret de les entitats bancàries, puix que totes, o les més importants, han decidit col·locar-hi llurs oficines principals. Ho anomenen el «Wall Street» valencià i, guardant les degudes distàncies, la denominació és encertada, per tal com en l'espai d'unes desenes de metres es pot encontrar el Banc Central, el d'Espanya, el Popular, el Hispano-Americano, el Banesto -així el designen els fadrins de les cases comercials-, el de Bilbao i algun més que no em ve a la memòria.

Entre tots ressalta el Banc de València, perquè tanca la perspectiva del carrer de les Barques amb certa gravetat neoyorquesa. L'edifici, amb les seues reixes, balcons, amb el contrast de la rajola vermellosa i el marbre rogenc amb la barroca rajoleria valenciana dels frisos dels pisos alts, té, llevant millor opinió, bellesa. Més encara, si es compara amb  la seu del pròxim Banc Hispano-Americano, semblant a una presó, que substituí un edifici l'enderrocament del qual despertà justes queixes, amb una nobilíssima fatxada que s'assemblava a un palau virregnal. I no cal dir si es compara amb l'ombrívola i lúgubre mansió, negra i marró, que la Caixa d'Estalvis i «Monte de Piedad» ha aixecat un poc més avall. L'aspecte és tant trist, que un cronista, amb motiu de la inauguració, hagué de dir en la premsa local que «veritablement la Caixa no havia tingut pietat alguna amb la ciutat».

I a la vora del Banc de València n'hi ha un altre, el d'Urquijo, que ben bé pot assenyalar-se amb pedra blanca, ja que s'ha establert en la mercantil via valentina sense necessitat de tirar mà de la demolidora picola. Aquest banc, sense fer pública ostentació de valenciana, ha donat un autèntic regal al poble, salvant i restaurant un antic palau del segle XVIII.

A poques passes de Sant Andreu i de Dosaigües queda una diminuta plaça, que la Casa Gran ha dedicat al savi maniser Rodrigo Botet, a costa de desdedicar-la a l'antic patró del Regne: sant Jordi. Al centre hi ha una altra font, la de les Gràcies, que sostenen un vuitcentista fanal; a les tres xiques els acompanyen altres tants cignes, i d'ací que el poble pla conega la font i la placeta per la dels «ànecs».

En la plaça hi hagué un palau, el de Vilaragut, en què s'havia allotjat el papa Luna i contragué matrimoni Alfons V. Com és natural, d'ell res en queda i damunt del solar descansa l'Hotel Astoria. Si bé és honest advertir que quan assolaren el casal només romania ja el nom, essent gran i escantellat, sense res notable a l'interior ni a l'exterior. L'hotel té un gran saló, de sostre elevat, i allí un tapís on figura, ni més ni menys, que la Rethorica --amb h intercalada- i un lloro o cotorra dintre d'una gàbia. Al bar de l'hotel, i per les fires, s'ajunten toreros, apoderats i aficionats, i sembla que la Rethorica els inspira, a jutjar per l'animació dels parlaments.

Prop, ben prop de Sant Martí, hi ha un carrer dels que se'n diu «de girat i ficat», que ara es diu de Lluís Vives i que correspon al famós de la Taverna del Gall, on va nàixer el gran humanista. Hi havia un vell casalot, que si bé molt antic era posterior al naixement de Joan Lluís Vives, en què ficaren unes rajoletes assenyalant la residència, dins del call, d'aquella família de jueus valencians, els Vives, però es demolí i res hi fa ja referencia. València -és a dir, la Inquisició-, que perseguí cruel i brutalment la família del savi, ha procurat, dins del possible, reparar el mal tributant-li honors, i d'aquí que se li hagen dedicat els noms d'algunes institucions i hagen col·locat estàtues i bustos en edificis i llocs públics. Bé, molts no. Existeix l'estàtua de Lluís Vives al bell mig del pati de la Universitat Vella, i un bust entre un jardinet de la plaça del «Picadero».

També té l'entrada per aquest pati la peça més important de la «domus»: el Paranimf. La seua volta és atribuïda al pare Tosca, que no debades fou vice-rector de la Universitat, i en ella excel·leix un llenç d'Espinosa, en què es troba representada la Concepció. En aquest Paranimf, cada any i per l'octubre, se celebra la solemne cerimònia de l'obertura de curs: un doctor, escollit entre els més decrèpits i provectes, llig o pronuncia una lliçó -per regla general un tema que maleït el que els importa als que l'escolten-, i tota esta litúrgia aprofita per a que els catedràtics, i llurs probes auxiliars, puguen lluir-hi les togues i birretes, ja que la resta de l'any acompleixen llur comesa docent vestits com Déu els dona a entendre. Els qui sí que visten com cal, com és o deguera estar manat, són els trenta-set barons -crec que són trenta-set- que des dels seus llenços, i des dels segles XVIII i XIX que foren pintats, contemplen desapiadadament tot el que passa al Paranimf. Vesteixen sotanes, hàbits, musetes, i el seu capteniment altívol i la gravetat del gest demostren que es tractava de pensadors profunds, ben lluny d'eixos llicenciats i llicenciadets, d'embrollades barbes, que s'enfunden en uns «blue jeans» i que molt probablement no saben ni un borrall de sànscrit ni de siríac.

Actualment és un museu d'excepcional valor, tan interessant pel contingut com pel continent. En la planta baixa, després de passar per un petit pati, adornat per setcentista font en què uns xiquets cavalquen sobre uns cignes i hi figura el bust del pròcer González Martí; i per un vestíbul on s'exhibeixen vitrines amb vaixelles de Saxònia i Faenza, així com els pots d'una farmàcia, es passa a les sales de les carrosses i a la que en diuen de Maria Antonieta. Les carroses només són tres, però hi ha una d'elles, la de gala dels marquesos de Dosaìgües, que deixa, per la fastuositat, esbalaïts els visitants. Per la grandària, i coneixent l'estretesa dels carrers de València el segle XVIII, no es comprèn que pogués utilitzar-se molt sovint; més encara si pensem el que la pols i el fang significaven de risc per a les pintures que cobreixen tota la carrosseria: una sèrie d'escenes mitològiques del propi Vergara. Quant a la sala de Maria Antonieta, exhibeix un paviment, originari del palau del marques de Jura-Real, que representa Júpiter als seus dominis de l'Olimp. En un racó un retrat a l'oli de l'escultora Anna Huntington, tan generosa amb València; porta una maça en la mà i sembla disposta a pegar-li un colp a algú.

Per una doble escala marmòria s'arriba al pis principal, on pot observar-se que el Marquès vivia com això, com un marquès. Hi ha el saló on se celebraven els saraus i ballaven en temps passat dames i cavallers, però sense que pogueren mesclar-se amb ells els plebeus dels músics, els quals tocaven els instruments en una cambra annexa separada del saló per una gelosia. Hom pot admirar la capella i diverses habitacions, entre les que destaca una amb els mobles incrustats de porcellana. En eixes sales i salons s'han distribuït les col·leccions de ceràmica segons l'estil i la procedència: Manises, Paterna, Alcora; de fora del País, com Talavera, Terol, Puente del Arzobispo; de fora de la península, com Itàlia; o de més enllà d'Europa, com la llunyana Xina.

Però tot això del mostassà és ja pura arna sinó tot vida és el Clot o Plaça Rodona, ja que si algú la denominés pel nom oficial de Plaça del Cid, no hauria cristià a València, ni moro ni pagà, que la sabés identificar. La Plaça Rodona, amb la coberta circular del mercadet, la font de quatre dolls, és vella, que no antiga, ja que sorgí en 1839 ocupant l'espai de les antigues carnisseries; la idea fou d'en Manuel Tió, comissari del repès, i el projecte, de Salvador Escrig, el mateix que discorregué les escales de les «Alamedetes» de Serrans. Tota la setmana en la plaça hi ha un mercadet de randes i quincalles, però els diumenges de matí es transforma en uns encants: s'hi venen animals vius, com ara coloms, canaris i fins tortugues; llibres vells i segells de correus, discos, rellotges, quadres, gravats. No és un mercat d'antiguitats; és, més que res, un mercat de saldos i d'absurdes andròmines que emplena la plaça, les arcades per on s'hi accedeix i els carrerons que l'envolten. Els diumenges de matí al clot hi ha una remor de rusc d'abelles, és el refugi de l'enginy o, si es vol, de la picaresca, però és un racó humà en una ciutat cada vegada més inhòspita i buida.

Perquè, la veritat siga dita, el barri necessita d'una profunda restauració i neteja. Va ser, jo mateix hi vaig viure molts anys, un barri tranquil, pobre, quasi paupèrrim, menestral, valencià i faller. Carrers de Dalt i de Baix, de Soguers, Ripalda i Na Jordana, carreró de les Amoroses, carrers dels Horts i dels Jardins, carrerons de la Murtra, d'En Fos, de la Palma i del Cabrit, tots tan estrets i tan alegres, els seus balcons carregats de testos; en les plantes baixes, verduleries, drapaires, adrogueries d'aquelles on només es venia blavet i terreta d'escurar; tallers de fusters i ebenistes; botiguetes; tavernes ombroses amb panxudes bótes, com el vell «Los Viñales»; cafetins com els de la placeta de l'Arbre i els del mercat de Mossèn Sorell; obradors on els olivaires preparaven els confitats. Però tot això fou, ja no és, la riuada de 1957 assesta al barri del Carme una punyalada, molts dels pobladors l'abandonaren i la picola féu estralls en el seu apinyat caseriu.

Avui el barri del Carme causa dolor i pena: són tantes les demolicions, els solars replets d'enderrocs i brutedat, que passejar els seus carrers causa la mateixa trista impressió que transitar per una ciutat bombardejada. Un dia hi arribaren uns intel·lectuals, o intel·lectualoides, i el descobriren; a aquests seguiren la rabera de les grenyes i les melenes, la del greixum i els pantalons «tejanos»; finalment tancaren la formació els especuladors i aprofitadors. Per quatre pessetes, a baix preu, s'adquiriren les humides plantes baixes i els soterranis; en pocs anys, on hi hagué forns i carboneries, hi ha «pubs» i «whiskeries»; on hi havia tavernes i cafetins, «pizzeries» i «hamburgueseries». Que diria, si alcés de nou el cap, Matasiete, el Sabater del sainet d'Escalante?, o el bel·licós Don Santos, el de «L'escaleta del dimoni», que estava allí, en el propi carrer de Baix? -Senyor, xà i quina coentor!-. Però ni això entendrien els actuals residents, ja que fins el valencià ha estat eradicat del que fou el més castís quarter de la ciutat.