Edicions 62 - 1996 - Barcelona
Dissabte 17 d'agost [1940]
Rosa meva: Aquesta nit t'he tornat a somniar. Em recordo del somni amb una precisió meravellosa: érem a Barcelona, en el menjador de casa els meus pares, tu, en Lluís, en Tísner i jo. Era de nit, l'hora de sopar, i nosaltres estàvem asseguts a taula; de sobte en Lluís i en Tísner s'han alçat i t'han demanat que els seguissis. Heu anat tots tres cap a la cuina i després d'un moment has retornat tu sola.
—En Lluís vol que vagi amb ell a Cuernavaca...— m'has dit.
Jo no m'ho he pres gens bé: «O jo o ell», t'he dit com en els melodrames, sense saber ben bé si aquest «ell» es referia al viatge o a en Lluís. Aleshores t'has reunit novament amb ells dos per dir-los que jo m'oposava als seus plans. Aquest cop el que ha vingut sol a veure'm ha estat en Lluís.
—Amb quin dret poses traves al viatge? —m'ha preguntat.
—I tu amb quin dret em fas aquesta pregunta? —he respost.
(He estat bé, eh? I això que dormia!)
En Lluís ha fet una cara molt seriosa, plena de tristesa i s'ha assegut davant meu, mirant-me fixament durant molta, molta, estona.
Després el somni ha canviat d'escenari sense donar explicacions. Érem tu i jo a la platja, amb els peus descalços damunt la sorra mullada. Pel que es veu el somni volia fer entendre que tu i jo n'havíem passat una de molt grossa, un naufragi per exemple, perquè jo anava amb la camisa badada i els pantalons plens de filagarses i tu duies els cabells deixats anar i un vestit prim, arrapat al cos per la mullena.
Et tenia agafada per la cintura i miràvem enllà del mar, quiets, enyorant alguna cosa de la qual no m'ha quedat record. Però em queda el record del somni i el seu rar enyorament.
Suposo que avui et veuré. Un motiu mil vegades poderós perquè beneeixi aquest dissabte i serveixi de nodriment a la meva felicitat.
Estic sempre amb tu, Rosa; el meu amor t'acompanya sempre i em fa companyia a mi.
Pere