Cartes que sempre esperat

Editorial Planeta - 1995 - Barcelona

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Indret: Plaça de Santa Eulàlia (Palma)

A mitjan matí, no va ser capaç d'esperar més. Havia perdut les hores. Sortí a l'exterior i un raig de sol li il·luminà la cara. Caminà de pressa. En quatre passes, va ser a la Plaça de Rosari. Girà cap a Jaume II, passà per Cort, i es dirigí a la Plaça de Santa Eulàlia. Als bars que tenien les cadires fora, hi havia algunes persones que llegien la premsa. Altres conversaven amb un cafè a les mans. L'ambient era grat i la calma resultava contagiosa. Sempre li havia agradat aquella part de la ciutat: hi havia l'església de Santa Eulàlia a mà esquerra, on, segons la llegenda. Ramón Llull havia entrat muntat a cavall, quan encara no s'havia convertit a la fe. Perseguia una dona d'una bellesa torbadora. Desitjant escapar del seu setge, havia cercat refugi al temple, però els murs sagrats no aturaren la determinació del cavaller. Quan estava a punt de prendre-la per la cintura, va descordar-se l'escot descobrint-li un pit llatzerat, ple de ferides purulents. L'impacte fou terrible, perquè l'home va entendre que les aparences no són de fiar, que els sentits ens enganyen. Allò que ens resulta atractiu pot ocultar l'horror. Abans de tombar cap a la dreta, allunyant-se'n, es preguntà si el record de la llegenda era un auguri del que havia de viure. S'assemblava al cavaller foll que corria perseguint un desig. Atret per una quimera, no sabia què s'amagava rere el seu miratge.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Indret: Plaça de Santa Eulàlia (Palma)

Allò que no passa en un any, passa en un dia. La metamorfosi va començar amb una conversa a la Plaça de Santa Eulàlia, al bar Ciutat. Era un matí núvol. Palma s'havia despert amb un cel cendrós i gotes de pluja dispersa. No arribaren a formar-se aiguats, però hi havia rastres d'aigua a l'ambient. En Lluís s'havia decidit a desafiar les amenaces de tempesta. No va entrar al cafè, sinó que preferí asseure's en una de les taules que hi havia fora. Amb les mans dins les butxaques, esperava l'arribada d'en Jaume Cifre, el seu veí. Aparegué fent gestos de disculpa, perquè l'atabalava arribar tard a les cites. Era un home puntual. Tenia el cor gran de les persones que estimen els amics. A vegades, deixava escapar algun rampell d'indignació. Les injustícies o la manca de seriositat l'empipaven. Feia temps que passava moltes hores sol, circumstància que afavorí un caràcter observador. Vivia atent a la vida. Havia establert una complicitat grata amb en Lluís. Es trobaven per compartir una estona de xerrada. S'ajudaven mútuament, quan tenien alguna dificultat domèstica, i, de tant en tant, es permetien certs esplais de l'ànima.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Indret: El Calvari (Pollença)

Des del Calvari, es veuen fileres de xiprers i el perfil del Puig. És un paisatge que pot ser amable o feréstec. Apropa l'aigua del Port i els roquissars: mar i muntanya. Na Paula se sentia identificada amb els contrastos d'aquell espai. Hi ha extensions breus que combinen belleses extremes. Són llocs perillosos. Conviden a recloure-s'hi. No cal sortir-ne per cercar la vida. Es converteixen en un pou magnífic on les persones arriben a ofegar-se. Què se't pot oferir, quatre passes més enllà del paradís?, es preguntava. La resposta era sempre idèntica: Hi ha l'abisme que ens obren els indrets idíl·lics. Durant les passejades pels alzinars, era una altra dona. L'embaràs va transformar-la en un ésser poruc. El seu cos canviava. Primer, van ser modificacions quasi imperceptibles: un rastre de venes blaves als pits, la capacitat de percebre les olors amb una intensitat distinta. Els tres primers mesos, poca cosa més. No hi va haver ni un sol indici de vòmit.

Va ser fàcil dissimular-ho davant els ulls de la gent. En Gerard no ho va sospitar, fins que s'acabava el quart mes de gestació. En adonar-se'n, li digué que estava boja. Llavors va tancar-se a l'estudi. N'Elionora i na Clara ho van saber abans, en una d'aquelles converses al bar. Els ho explica com qui no vol la cosa, mirant lluny. Van observar-la forçant un gest de complicitat. Què haurien pogut dir-li? No van saber trobar les paraules. Li planyien la criatura que portaria al món sense voler-ho. Vora la soca gruixuda d'una alzina, va percebre un dolor agut a l'esquena. Li voltà la cintura com un cop de fuet. Va preguntar-se si estava a punt d'avortar aquella vida que tot just engendrava. No li sabia greu ni tampoc no ho desitjava. Aprengué a viure amb una alternança intensa de sensacions: blanc i negre, calor i fred.