Columna Edicions - 2005 - Barcelona
El Jofre s'havia preocupat de trucar o parlar amb tothom. El que havia passat només podria aclarir-se en calent, quan tothom encara tenia fresques les sensacions, les impressions, les imatges d'aquells segons decisius. S'havia passat el video una dotzena de vegades però no hi veia res, cap ombra de cap cosa que fes pensar en quin pis de l'edifici calia situar l'origen de la debacle. El Ramon li havia confirmat que a terços no hi havia hagut problema, que la caiguda del castell l'havia agafat per sorpresa i que no tenia ni la més remota idea de si havia fallat per més amunt o per sota. Santi repetia, per a quarts, la mateixa versió de la història, però després afegia: "De tota manera hauries de donar un toquet al Suso. Puja a un castell com qui va de passeig, saps? No dic que avui hagi passat res, eh, però algun dia podria passar. Hauria de contenir una mica la llengua. Qualsevol dia m'agafarà un atac de riure. O algú s'emprenyarà i li fotrà una hòstia." El Jofre va trucar a casa de l'Àurea, però no va trobar-la. Sa mare estava fastiguejada perquè no havia menjat res i ho atribuïa al disgust d'aquell quatre de vuit frustat. Tot just s'havia alçat de taula, l'Àurea havia sortit de casa probablement amb la intenció d'esbargir-se. Precisament llavors, l'Àurea estava asseguda en un banc del Passeig, mirant la gent que passava. Al seu costat, l'Aziz compartia el seu temps en silenci. El Jofre també va sortir a passejar. Eren les vuit de la tarda i ningú no semblava trobar cap explicació a aquella caiguda. O era cert que ningú no havia notat res, o si algú havia notat alguna cosa semblava poc disposat a explicar-ho. Llavors va decidir-se a visitar l'Ignasi. Era al bar, naturalment. El Jofre s'hi va acostar. "Em sembla que m'has d'explicar alguna cosa".