Circumstàncies

dins Obra poètica

Edicions Proa - 1975 - Barcelona

Autor: Pere Quart (Pseudònim de Joan Oliver i Sallarès)
Indret: Ca n'Oliver a la Rambla (Sabadell)

Prehistòria

També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.

Passats els anys la mare m'ho contava:
«Sí, Juan, t'ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»
A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d'amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo (borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l'àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l'entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
-la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»-
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia -jo acabava d'entrar en quintes
metre vuitanta-quatre,
doncs deslletat del tot-,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes, goludament em grapejava).
Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
- o temperamentals!-,
seduïdes per l'amo, el fill de l'amo
o tal vegada pel rector del poble
-maretes de possibles rosalías.

Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»

I jo em pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i tants xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?

Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
-prescripció de metge-, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m'inquieta).

¿He estat així, germà de llet
de més d'un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N'hi ha per a avergonyir-se'n,
per a acomplexar-se'n?
O potser per a reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
-menor, ho reconec-
que sempre m'ha rondat
i encara em ronda?

 

 

 

 

 

Autor: Pere Quart (Pseudònim de Joan Oliver i Sallarès)
Indret: Placa d'homenatge a Pompeu Fabra (La Vila de Gràcia, Gràcia) (Barcelona)

Jaculatòries del centenari


Íntim homenatge a Pompeu Fabra, tot pensant que el mestre

no era precisament un líric. Li agradaven els versos mnemotècnics.

 

Audaç, vident, ànima dreta,

feina neta,

en un país que renaixia

tot fent via,

emprengué sol la gran comesa

mal compresa,

i a un desmanec, ja vell de segles,

donà regles;

i sempre ho féu amb un somriure

d'home lliure

que el lliure albir d'altri respecta,

circumspecte.

Sent enginyer d'enginy flexible,

molt sensible,

un pont bastí per  la cultura:

llengua pura.

Perquè sabia de convèncer

pogué vèncer,

dictador amb seny i sense sabre,

mestre Fabra!