Fundació Valvi / Curbet Edicions (Girona), 2004
A la matinada, els vigilants tocaven els xiulets de reglament i se sentia passar pel carrer gent atrafegada entre crits esgarrifosos:
— L'aigua surt per les clavegueres... ja arriba als Quatre Cantons... és la riuada!
Tothom, en sentir aquesta paraula, saltava del llit, es vestia, es tornaven a encendre candeles i per les cases s'anava i venia cridant per tal que els nens no es moguessin del llit.
— No passa res... dormiu...Verge del Remei, assistiu-nos... Aleshores les dones començaven una sèrie d'activitats escalonades i atabaladores. Primer de tot s'encenia foc i es posava l'olla grossa a escalfar aigua. No vaig entendre mai per què si ningú no anava de part. Després es preparava til·la i marialluïsa que bevien en abundor tots els habitants de la casa. Els crits del carrer esdevenien més i més horrorosos.
— El Ter emboteix l'Onyar... l'Onyar no deixa passar el Güell... el Galligants ha entrat a Pedret... l'aigua arriba al genoll a l'Argenteria... al carrer del Llop s'ha ofegat una dona... de Llagostera telefonen que ve un cavall d'aigua...
Si alguna cosa terrible, horrorosa, ha hagut de suportar l'habitant de la Ciutat Petita i Delicada és l'amenaça apocalíptica d'un cavall d'aigua. Mar tumultuós i que arrossega pobles i muntanyes, rebenta parets i marges, retorna les vies del tren, esmicola masos i collites: un cavall d'aigua a les quatre de la marinada.
En clarejar es podia veure tota la intensitat del drama. El riu havia pujat de nivell. L'aigua era axocolatada i espessa. Darrere els vidres de les galeries, els veïns contemplaven aquell horror. Per als nens era un espectacle:
—Ara ha passat un porc... i una vaca... mira, mira... l'aigua ja entra a ca la Quima... ara passa un ase...
Els botiguers xipollejaven amb aigua fins al genoll. En Quimet, el pescador de canya, expresident de la societat, pujava els sacs de compromís (sucre i sal primer) perquè el riu ja arribava al tercer escaló. Calia traslladar tota la botiga a l'entresòl. En els moments més greus, sortia al pas de la porta del primer pis el senyor Rocacoberta en persona, digníssim dins el seu batí llarg on reposava la venerable barba, ple de serenitat, amb aquell domini de les passions que només tenen els homes que van descansats. I aixecant la mà deia:
—Calma, molta calma i confiança en el Senyor. El botiguer agraïa la seva presència tot aturant-se al replà, espeuat pel sac de sucre.
A l'hivern, la Ciutat quedava garrotada pel que allí s'anomena "el fred negre". Les boires que pugen del riu estoven les lloses de pedra i els carrers suen humitat gelada. La nit és tètrica al ple de l'hivern. La tramuntana talla com un ganivet i s'esmuny per totes les escletxes. El fred penetra a les cases i les converteix en una gelera.
Desgraciat del que per feina o perquè vol anar al cinema li cal travessar els ponts... fins les voreres del riu estan fetes un glaç i més d'un captaire ha quedat mort quan només li mancaven dues passes per acabar de passar el pont de Sant Agustí, el més remaleït per la tramuntana.
La gent es tanca i s'arredossa al menjador. Allí no hi ha fred perquè hi ha braser, perquè es va estorar i perquè entre avis, pares, fills, néts, minyones, veïns i amics, a vegades trenta, quaranta persones, sempre hi són en un menjador.
I pobre del que ha d'anar a una habitació a cercar un mocador de butxaca. Pobra de la minyona que fa el sopar. Pobre del que puja l'escala. I més pobre encara el que ha de sortir a la galeria on sol haver-hi l'excusat, de cara al riu, de cara al Pirineu... Les pitjors pulmonies de la Ciutat Petita i Delicada s'han arreplegat una nit de desmanegament de ventre. Misèries de la vida.
I un dia va venir el Rei, no en Cametes, sinó el seu nét, un Rei jove, ros amb Reina baixeta i eixerida. La rebuda que li tributaren els que havien votat NO fou de les que no s'obliden, però a l'hora del discurs al balcó de l'ajuntament, tot de cop, quan menys s'ho esperaven... que els de televisió estaven allí, ho donaven en directe i ningú no podria desmentir-ho després... no es posa a parlar en català? Sí, el Rei, el primer Borbó des de Felip V que parlava en català en públic! Els que ja havien votat NO tingueren la sensació que el balcó s'enfonsava, que la plaça del Vi s'obria en afraus i esvorancs que s'ho engolien tot... i la gent aplaudint. I, no ho he mencionat, fins a la barana del balcó principal de l'ajuntament de la Ciutat Petita i Delicada, onejava la bandera de les quatre barres. I alguns consellers que contemplaven l'espectacle sentiren que els ulls se'ls omplien de llàgrimes perquè ells, en els anys de la gran neteja, n'havien garrotejat més d'un per dur darrere la solapa de l'americana un petit, petit, petit llacet amb les quatre barres.
Però les coses no duren gaire a la Ciutat Petita i Delicada. Passat el moment d'abrandament, dels referèndums, de les votacions, de la Constitució, de l'Estatut, de les altres votacions, dels traspassos i de tot aquell esbravament, les aigües, com després de l'aiguat, tornaren a mare. Els de sempre trobaren amable acolliment en partits clarament anomenats "democràtics" i tot seguí igual que sempre, com sempre, com tota la vida.
Quan ja estaves bo i un altre germà i la minyona havien caigut, la mare et demanava que anessis a fer la compra abans d'anar a l'institut. El mercat, la plaça, era al mig del carrer, a la Rambla. A les voreres s'arrengleraven els cistells de verdures que venien de Salt. Al mig, les parades de la gallinaire, la cansaladera, el Nano que venia caça, i altres, dels quals parlaré mes endavant.
He visitat els millors supermercats de Milà i us puc assegurar que cap no té la feina tan mecanitzada i ràpida com la plaça de la Ciutat Petita i Delicada.
Entraves a la carnisseria, saludaves i deies:
— Com sempre.
En un instant tenies el braó, l'os de vedella, la botifarra negra, el pit, la cua de xai i el sagí. Tot embolicat, deu rals i al carrer. Paraves davant la gallinaire i mormolaves:
— Com sempre.
La cuixa per la nena, l'ala, el pedrer, cinc cèntims de cigrons remullats, pela amb deu i a casa.
Els forasters que arriben a la Ciutat Petita i Delicada, el primer que demanen es veure el riu. I, recolzats a la barana del pont de Pedra que Isabel II va manar construir, amaren els ulls de folklore, resseguint les brutes galeries on els ciutadans pengen els seus drapets, amunteguen caixes de xampany, gàbies de pollastres, el braser d'aram que espera l'hivern i el balancí de l'àvia al qual se li va foradar el cul. Tot resulta pintoresc i estrafolari en la doble visió que ofereixen les aigües calmoses i tèrboles, presidides per l'escenografia dels campanars.
I, al cim més alt de la catedral, la rutilant imatge de l'Àngel Custodi beneeix tot aquest desgavell de coses roïnes i venerables.
Es gastaren milions i milions, però el riu amonestat, entregat, empaperat, canalitzat, processat, encaixonat, xuclat i vigilat de prop, mai més no va gosar sortir de mare.
Trist, pansit i acollonit en no poder fer les habituals entremaliadures de segles —entrar a les botigues, pujar als entresòls, empènyer màquines d'impremta, mullar cames de noies i espantar reumàtics— es va anar quedant anèmic, sense aigua, sec i vell... i després d'un estiu de molta secada, ja mai més no va tornar a fer rodolar una trista i rovellada gota.
El riu havia mort.
L'enterraren definitivament sota una enorme, sòlida i fastigosa llosa de ciment on els dissabtes o les tardes que hi havia futbol s'hi podien encabir més de mig milió d'automòbils.
Arribà un dia, a finals de segle, en què a la Ciutat Petita i Delicada només quedava un vell que recordés haver vist un aiguat, que fos capaç de dir en quin sentit anava el riu, si amunt o avall, i que pogués explicar què feien els antics quan baixava un cavall d'aigua de Llagostera.