Edicions Proa (Barcelona), 2003
Joc de quadravis, amb xamfrans
En aquest escaquer de panots i llambordes
he anat jugant, guanyant, perdent.
Amb quin gambit he obert el joc?
Avui jugo amb les blanques.
Sempre ho he fet: de cantonada a cantonada,
mansana rere mansana,
vaig i vinc, com escaigui a la jugada,
a l'empara del fullam present
—el goig de Barcelona plena de fulles tendres—
o del fullam absent, esborrat
per la solellada de l'agost
i les ventades de l'octubre:
estora falba de la nostra tardor.
Sempre, però, la companyia dels plàtans,
bonyeguts, malaltissos, fidelíssims,
des del carrer de la meva infantesa
fins a la vacil·lació d'avui mateix.
He anat, com qui no fa res,
de jovenesa a senectut.
Als temps més feliços,
he caminat d'escalf a escalf,
de quina a quina intimitat.
Ara que el dia es rúfol,
a cada quadrivi em sotja un peó negre,
l'estúpida severitat del peó negre.
Un alfil meu
s'esquitlla per la Diagonal, el perdo.
La reina, tan poderosa, tan armada,
en quin barri ha pres quarter?
El que és jo,
amb què m'enrocaria?
El verd de qualsevol semàfor
pot engegar contra mi l'escac i mat.
A la plaça Letamendi
un cavall meu llança un bitzac.
Em queda la il·lusió, ben absurda,
que l'altre i jo acabarem fent taules
i tornarem a començar.