Lleonard Montaner (Palma), 2008
A l'estiu, el seu interès es desplaçava cap a les tenasses lleugerament submergides a pocs metres de la vorera de mar. Durant les primeres hores del matí, es retallaven precises sota l'aigua encara no agitada per l'embat. Hi anava a pescar crancs. Era hàbil en aquella activitat. Tenia una tècnica depurada: es quedava immòbil amb la mirada clavada en un punt concret; passaven alguns minuts, que semblaven una eternitat, i aleshores, amb un moviment de felí afamegat, llençava el braç, el submergia, i tot seguit el treia a la superfície amb un cranc a la mà. Davant els companys, sempre presumia d'aquella destresa.
−Vosaltres heu de menester canyes, gambaners i fitores. Jo no. Per a mi tot es qüestió d'immobilitat. La meva és tan absoluta que els crancs obliden que som allà. Llavors surten dels seus amagatalls confiats i ja no tenen escapatòria.
S'enfadava si la cacera era massa fàcil, com si cregués que les seves aptituds mereixien reptes més elevats. Ell mateix se'ls posava. Anava intencionadament als llocs on la profunditat li dificultava molt arribar al fons sense nedar i seleccionava només les peces grosses i espectaculars.
Una vegada va creure descobrir un cranc imponent a uns metres més enllà d'on era. No n'estava segur, perquè només va intuir aquella presència gràcies a una agitació especial de l'aigua. Si l'havia provocada un cranc, havia de ser un bon exemplar. S'hi va fixar amb més detenció. En efecte, en un forat d'aquella tenassa, hi va descobrir la punta de tres cames peludes i rogenques, com les de les taràntules d'un film que havia vist al cinema parroquial. Devia ser un animal realment magnífic. S'hi va aproximar lentament, fins a situar-se al darrera del forat, de manera que el cranc podia veure la costa sense descobrir-lo. I va esperar la seva oportunitat. Aquell cop, però, les coses no succeïren com altres vegades. Després de mitja hora, les tres cames només realitzaven moviments imperceptibles i ell ja tenia tot el cos que li feia mal, a causa de la postura que havia adoptat. El sol li queia implacable sobre l'esquena i estava a punt de perdre el món de vista. Quasi es va desmaiar i ho hauria fet si no hagués sortit a la vorera. No ho podia creure, però l'animal no li havia donat cap oportunitat. Havia estat capaç de mantenir-se immòbil més temps que ell.
Hi va tornar al cap d'una estona i ara ho va provar amb un peix lligat a l'extrem d'una canya de pescar, curta i flexible, però resistent. La situació va canviar: aquelles cames, acabades en punxes acerades com agulles, intentaven clavar-se en el peix i portar-lo fins a una mordala que també despuntava fora de la petita cova que el protegia. Per contra, ell premia el peix contra la tenassa perquè el cranc hagués de sortir si volia menjar-se'l. Incomprensiblement, la reacció que provocava era la contrària de la que esperava: quan la pressió era massa forta el cranc reculava els pocs mil·límetres que havia avançat, del tot insuficients perquè pogués actuar amb la mà que li quedava lliure. Després d'uns moments ocupats en aquest estira i arronsa, el cranc va treure més de la meitat del cos i ell, compulsiu, va llençar-hi la mà ràpida. Va aconseguir agafar-lo quan ja s'havia tornat a introduir quasi del tot en el forat. Amb dos dits li tenia la mordala més grossa i amb la resta de la mà l'empenyia contra la paret de la cova, perquè no pogués moure l'altra, molt més petita. No hi havia manera de cobrir-lo del tot. Cap dels dos tenia gens de marge per actuar. Si estirava i deixava de fer pressió, el cranc li fugiria definitivament, cova endins. Si entrava més la mà, perillava de no poder-la treure sense amollar-lo, perquè l'entrada era molt més estreta que l'interior. Havia quedat mig ajupit de manera que les onades li fregaven el rostre i això encara feia els seus moviments més incòmodes. Devien ser les deu del matí i res no existia més que ell i el cranc enmig d'un desert de sol i de mar. La situació es va fer insostenible. Finalment va estirar i, tal com havia previst, la mordala es va separar del cos mentre la resta del cranc guanyava una profunditat que el feia del tot inassolible.
Començava a fosquejar quan les primeres cases aparegueren davant el cotxe. Havia engegat els netejadors perquè la broma humida deixava una cortina blanca sobre el vidre del parabrises. Les gomes de cautxú, endurides pel temps, sonaven rasposes, retingudes. Una inquietud neguitosa, difícil de definir, l'acompanyava quan iniciava els darrers revolts, abans d'arribar al passeig dels afores. Tractava de combatre-la, però sabia que no podia armar cap defensa eficaç contra ella.
Tampoc es veia amb forces per programar accions positives, com ara parar-se a fer una copa a un dels cafès de la plaça i moure conversa amb qualsevol persona que hi trobàs. No, no creia al seu abast cap resistència clara on refugiar-se. Vagament pensava que per aquelles costes i per aquells camps s'havia escolat la vida de tots els seus avantpassats, des dels temps més remots. També eren a l'origen del desassossec que sentia. Com ell, havien viscut el silenci gruixut de les nits fredes del gener, el xiuxiueig nocturn de les òlibes al campanar de l'església, la xafogor asfixiant de l'estiu. Això era: les façanes de les cases conservaven alguna cosa essencial que els Sobremunt hi havien dipositat i que ara recollia inconscientment. Algun residu del seu alè.
Quan va ser davant l'església va girar a l'esquerra i s'introduí en el carrer Major, estret i tortuós. La seva casa era petita, modesta, situada al punt més elevat del pujol. La façana del davant s'orientava cap al nord, però només hi tenia la porta d'entrada. La va obrir i es va topar amb la humitat i la buidor interior, agressiva i densa. Va fer el cor fort i començà a desplegar una mica d'activitat, només la que li exigien aquelles circumstàncies adverses. Obrí els llums dels dos aiguavessos que formaven la planta baixa i va entrar la maleta i les bosses que portava al cotxe. Després va encendre el foc de la llar antiga i, mentre la llenya començava a cremar, va treure els llençols que cobrien la majoria dels mobles i els va desar dins un calaix. També va obrir la porta del darrere i va traspassar la llinda del portal. En aquella direcció hi havia un corral extens, allargassat, rere el qual s'acumulava tota la part del poble que podia observar. Amb alguns llums encesos, febles, les cases semblaven un decorat teatral, artificiós, sense activitat humana directament perceptible. Les que compartien les parets mitgeres amb la seva estaven desocupades de feia temps i això afavoria el seu isolament. Ho preferia així.