Edicions 62 - 1989 - Barcelona
No sé ben bé quan devia conèixer mossèn Trens, però recordo que coincidírem al Balneari de Vallfogona a mitjan anys 40, quan m'hi vaig passar tot un mes d'agost amb els meus pares i els meus oncles Joan i Maria. Aleshores Vallfogona conservava l'antiga esplendor dels vells balnearis i recollia ja la nova onada dels nou-rics de la postguerra. Hi havia un quartet de corda al menjador que tocava sarsuela i música romàntica a l'hora dels àpats però que cada dissabte s'ampliava amb una bateria i algun altre instrument escadusser per organitzar els balls d'allò que es deia una «cena a la americana». El 15 d'agost se celebrava una mena de festa major que començava amb l'espectacle litúrgic de mossèn Trens —més aviat un amable i sofisticat concert de gregorià—, continuava amb un arròs de pollastre sota la pèrgola del jardí i s'acabava amb un gran ball on les senyores lluïen les primeres aproximacions a l'elegància internacional que encara permetia l'autarquia franquista, els senyors es disfressaven de fosc i el jovent iniciava la complicadíssima operació del ligue, mai acabat d'aconseguir i només culminat en la frustrant resolució sexual del «fer manetes».
Recordo unes quantes famílies d'aquell mes de balneari: l'arquitecte Josep M. Ribas i Cases amb la seva muller Carme Piera, que pertanyia a una importantíssima i acabalada família de Sants, els fundadors del Foment d'Obres i Construccions; el matrimoni Segimon Vilarasau i Montserrat Salat, elegantíssims, esportius, prims i torrats de pell com si acabessin d'arribar d'una estació d'esquí de Suïssa; 1'advocat Joan Vallès i Pujals amb la seva dona; una sèrie de matrimonis —els més rics i els més ostentosos— que provenien del consell d'administració de la firma Rocalla, dedicada als productes de fibrociment i aleshores en una dura però florent competència amb Uralita.
En aquest ambient relativament aïllat, o, almenys, organitzat com a parèntesis successius dins de la quotidianitat olotina, algú em suggerí de continuar una iniciativa que ja venia dels últims mesos de Barcelona: col·leccionar un àlbum d'autògrafs i dibuixos, no sé si seguint un costum lleugerament cursi dels jovenets —o les jovenetes— benestants d'abans de la guerra, o preveient que el testimoni d'aquell moment insòlit seria un document interessant.
Ara, en fullejar les 50 pàgines de l'àlbum m'adono que, en efecte, és un testimoni prou interessant o, almenys, el testimoni d'un d'aquells illots que la gent s'entestà a mantenir relativament a part del gran terrabastall de la guerra i la revolució. És simptomàtic, per exemple, que entre tots els signants, només feren alguna al·lusió a la guerra en Joan de Garganta, en Ferran Soldevila i en J. Pous i Pagès, aquest, amb una sentència tremenda que a mi sovint encara em fa reflexionar, transcendint anècdotes i episodis: «No hi ha res pitjor que la gent de bé quan l'erra.» Els altres s'esforçaren a ignorar-la. En Francesc Labarta féu un dibuix caricaturesc i afectuós en el qual un milicià s'esbargia fumant tranquil·lament una pipa, mentre, al fons, creixia la fumarada dels bombardeigs i dels incendis. En Xavier Nogués no va abandonar les seves escenes d'humor tendre: l'home de grans bigotis dissimulant la por davant d'una vaca de mirada tristoia, més mandrosa que agressiva. L'Ivo Pascual insistí en els paisatges idíl·lics de la Font Moixina. En Josep Clarà dibuixà un magnífic nu de la Xeca, una bellesa olotina —mig grega, mig gitana— que era la model de l'Escola de Belles Arts i que participava a distància —a vegades, però, amb proximitats corporals de menys ascendència intel·lectual— d'aquell ambient cultural d'Olot. Em sembla recordar que les carnositats morenes de la Xeca varen tenir algun paper en les meves primeres pol·lucions nocturnes. La Mercè Rodoreda —de pas cap a l'exili— va escriure un enigmàtic «Nope Als» —sobre una figura masculina monstruosa— que, segons deia, era una frase russa que ningú, però, aconseguí de desxifrar. Pere Coromines —aleshores president del Consell d'Estat— va dibuixar en redondilla verda i vermella dues quartetes que començaven amb la descripció d'un paisatge somniat, aquell paisatge d'una Catalunya ideal, ja definitivament desfeta:
En les hores tranquil·les un Castell somniat enrondat de xifrés, de tamarius i de roses, embaumat amb l'aroma de la santa Amistat, obertes les finestres, les lladroneres closes.
En Joan Alavedra va escriure un poema «Al Silenci», en Pau Casals dos compassos d'un Preludi de Bach, en Joaquim Pena la traducció d'un text de Goethe, en Josep M. Capdevila una glossa a la vida «humil i sincera, com Déu la vol i res més», l'Alfons Maseras un «Hai-Kai del conill».
Ell i en Borralleras, acompanyats de l'Ivo Pascual es varen tancar a l'església de Sant Esteve, tots sols, només amb quatre mossos d'esquadra i dos bombers que havien desertat en les darreres agonies de l'autoritat republicana.
Marxaren de casa amb el cor encongit, alhora tristos i esperançats per l'acabament del malson de la guerra, però, al mateix temps, esporuguits pel que podia passar les pròximes hores quan encara s'arrossegaven els últims grups de fugitius cap a la frontera i quan ja se sentien trets de les forces que avançaven sense cap altre obstacle que els últims acudits funestos i agressius dels grups incontrolats que no havien sabut guanyar la guerra però que encara tenien temps de demostrar llur menyspreu —i llur desesperació a vegades justificada, però a vegades encobridora d'altres marginacions— amb actes que ja es podien qualificar de vandàlics.
A la matinada, l'últim grup de fugitius, difícilment classificable, intentà l'incendi de l'església, iniciant una ruixada de gasolina arran del carrer. No hi havia res a fer, enmig de la rauxa de bogeria. Ni els mossos d'esquadra ni els bombers s'atrevien a parar-ho. Ho varen parar els moros. Al final del carrer Major aparegueren les primeres tropes —el que des d'aleshores se'n va dir l'«Ejército Nacional—, que a Olot eren abundosament africanes. Els moros, amb algun alferes provisional al davant, van interrompre l'operació. Els fugitius hi desistiren i seguiren adelerats cap a la frontera. El dipòsit del museu quedà miraculosament intacte. El fet que el museu es lliurés a una partida de moros era com una premonició de tot el que havia de passar: durant molts anys, els museus de Catalunya semblaren regits per la ideologia de les espingardes.
Quan arribàrem a Olot encara es flairaven, però, els terrors de la revolució. No feia gaire, un tal Fermín —un facinerós que es passejava pel poble disfressat de Pancho Villa amb els instruments indumentaris d'un pagès carlí i d'un capellà trabucaire— havia afusellat en un camp que es deia el Triai onze prohoms d'Olot, fabricants, rendistes i religiosos. Sembla que l'excusa fou la de provar amb precisió i exactitud el bon funcionament d'unes noves metralladores que es construïen en una fàbrica d'armament, improvisada i rudimentària, al poble veí de la Canya. Més tard coneixeria els germans Planas —vivien en un xalet de l'Eixample Malagrida, dintre del qual conservaven, encara, l'altivesa i la mala educació de la burgesia pagerola—, que portaven sobre les espatlles, una mica distretament, l'assassinat del pare i de l'oncle. Jo els trobava mal educats i altius per diverses raons alhora: perquè encara feien el paper de nens rics davant de nosaltres, sense atendre aquelles especials circumstàncies, perquè emanaven la seguretat de la victòria del seu grup social i la seva ideologia política; perquè havien estat educats per la capellanesca d'abans de la guerra i no havien passat per les experiències de civilitat i urbanitat, de cultura i tolerància de què havíem gaudit els de les gratuïtes republicanes. Potser, també, per aquestes mateixes raons, eren els protagonistes de les gamberrades infantils d'aquells anys i de les petites i tronades animadversions contra els pobrets refugiats que semblàvem representar les forces polítiques en regressió. Ho semblàvem, només, perquè, com veurem, a l'hora de la veritat tots érem uns franquistes vergonyants.
Un dia, poc temps després d'acabar-se la casa [can Guardiola], trucaren a la porta i es presentà en Josep Puig i Cadafalch. En Puig tenia una casa d'estiueig a Argentona, feta amb una intel·ligent agregació de tres cases velles -uns bellíssims itineraris pintorescs -rodejades d'un nou mur de maó amb merlets escalonats i una gran barbacana de fusta que les unificava.
Sempre m'ha semblat una de les peces més interessants de tota la seva obra. És en un punt dolç en el qual les reminiscències de William Morris donen un càlid aire de domesticitat a la barreja d'eclecticisme neogòtic en l'estructura i de modernisme en l'ornamentació. Crec que ara està molt abandonada i que ja hi ha alguna part mig enrunada perquè els hereus -dividits, com és habitual- no s'acaben de decidir a donar-hi un ús adequat i perquè a les nostres institucions, com que gasten els diners protegint les escenografies de la cultura i importants exposicions prefabricades, no els queden recursos econòmics per protegir el patrimoni.
M'agradava molt la casa de Puig i la rondava encuriosit
cada vegada que anava a dirigir la meva obreta. Per això em vaig emocionar tant quan els meus oncles m'explicaren la visita a «La Solana». Sembla que en Puig hi va anar només per felicitar-los perquè tenien una casa que no queia en la cursileria del que aleshores es feia, a l'inici ja de les especulacions immobiliàries, una arquitectura poca-solta, que ni tan sols presentava l'escletxa cu1tura1 d'una certa tradició.
Durant aquests anys vaig tenir encara un altre camí d'aprenentatge: la construcció de la primera obra. Fou una aventura interessantíssima, una mica boja i absolutament anormal, que vaig aconseguir gràcies a la bona fe, la confiança i la generositat dels meus oncles Teresita i Pepito Guardiola.
Aquesta aventura s'esdevingué entre els anys 45 i 46. Els meus oncles havien comprat un petit terreny a Argentona i se'ls acudí de confiar en un estudiant que encara no feia el primer curs de carrera. Vaig fer uns dibuixos que volien seguir els trets estilístics d'una tradició arquitectònica popular: coberta de teula, barbacana i solana amb bigues de fusta, finestrons massissos, portalada amb carreus de pedra i un pou i un xiprer al pati d'entrada. Si ara hagués de definir-hi antecedents estilístics, més que els de la tradició popular, hi marcaria els de la interpretació de les tradicions populars feta pels artistes i els escriptors del sector més localista del noucentisme. Em fa pensar en alguns dibuixos d'en Torné Esquius –els d'Els dolços indrets de Catalunya- potser amb els fons de paisatge d'en Xavier Nogués o amb els models que preparava en Joaquim Folch i Torres al «Serrallo» de l'Hotel del Parc d'Olot -atzavares amb arbres de sant Joan, porxos i pèrgoles, figues de moro, xiprers- perquè els brodessin la meva mare i la seva dona, que feien draps i tovallonets enmig del terrabastall de la Guerra Civil.
La casa es construí, però, gràcies a dues ajudes. La primera, la de l'arquitecte municipal -en Miquel Brullet, pare del meu bon company Manuel-, que acceptà els meus dibuixets i àdhuc els va signar per poder passar el tràmit del Collegi d'Arquitectes i de la llicència municipal. La segona, la d'un bon paleta del poble -en Salvador Ventura-, que hi desenvolupà tota la tradició local del bon ofici i subsanà la meva insuficiència.
[...]
En la mateixa obra vaig fer les primeres experiències de grafista i d'interiorista. Dibuixava unes ceràmiques que donaven nom a la casa -«La Solana»- gràcies a les tècniques que havia après a l'Escola amb en Josep M. Jujol i, sobretot, amb en Lluís Canals, que ens feia reproduir a l'aquarel·la plantes i animals dissecats per després estilitzar-1os en rètols de ceràmica, en picaportes de ferro o en paviments de marbre. El rètol sí que és absolutament noucentista, com si fos arrencat del cartells d'en Josep Obiols, d'en Josep Aragay o d'en Francesc d'A. Galí. Per a l'endegament de l'interior vaig acompanyar els meus oncles per les botigues del carrer de la Palla i del carrer dels Banys Nous, a comprar un parell de mobles antics de caire apagesat, unes quantes cadires de boga i catifes d'espart, un relleu barroc policromat amb sant Josep i la Mare de Déu i una sèrie de peces de ceràmica catalana que aleshores encara es podien adquirir a preus irrisoris. Ara, amb el temps, aquest interior -molt ben conservat per la meva tia i les seus fills- reuneix un conjunt gairebé museístic, molt millor i molt més valuós del que prevèiem.