Edicions Bromera - 1992 - Alzira
Les ambicions del faller antic i a l'abast de la seua sàtira eren petits, quasi domèstics, de xafarderia capciosa; però, per això mateix, posseïen vives qualitats d'humanitat, d'humanitat primària i sense embuts, pudent i tot. El vell, o la vella, verds, el marit cornut, la dama atrevida i l'alcavota són personatges de 1'eterna comèdia humana. Quan Bernat i Baldoví els fica en els seus heptasíl·labs desvergonyits, els embolics d'aquells tipus encara ens diverteixen; molt més, sens dubte, que les burles actuals contra el futbol i les vocalistes.
L'aportació de Bernat i Baldoví a l'evolució de les falles va ser, doncs, convertir la dienda del forn o de la taverna en espectacle ciutadà. Cal dir sense melindros que ho féu, de més a més, descaradament: ni atenuà l'acarnissament ni perdonà detall. Cada dia em sembla més dubtós que les falles hagen nascut i hagen prosperat al caliu d'una idea moralitzadora, de correcció de costums; cert és que les flames purifiquen, però les dels fallers no tenen aquesta missió, almenys com a fi principal. Darrere dels llibrets de
Bernat i Baldoví només s'endevina la ferocitat preciosa i gratuïta d'una riallada pantagruèlica. No censura les coses immorals en allò que tenen d'immoral, sinó en allò que tenen de ridícul, i únicament perquè són ridícules. D'alguna manera, podria entendre's que això també és purificar; no n'estic molt segur. Però no es tracta ara d'aclarir-ho, ni a mi m'interessa massa.
El fet és que els llibrets de Bernat i Baldoví responen a aqueixa actitud escèptica, joiosa i implacable, davant la misèria humana en general, i davant la del nostre proïsme més pròxim en particular. Naturalment, el meu paisà no va tenir pèls a la llengua, o a la ploma, per a referir aquests temes, i alguna de les seues obres s'ha fet excepcionalment famosa per la seua jocunda procacitat. No arriba a tant en la seua literatura fallera. Però la segona intenció dels seus versos és tan diàfana que resulta una primera intenció desembarassada i mordent. Les seues amfibologies són rotundes, i les desxifra l'infant més innocent. Fóra grotesc negar-ho i voler donar garsa per perdiu quant a la personalitat literària de Bernat i Baldoví. I el que té de curiós el cas és que, de tota manera, la part menys decorosa i enguantada de la seua obra resisteix millor que l'altra el pas del temps. Honni soit qui mal y pense: però cal reconéixer-ho així. Consolemnos -si hi ha algú que necessite consol per tal cosa- imaginant que la seua ombra anirà a hores d'ara vagant pels Camps Elisis, en l'amistosa i molt envejable companyia d'Aristòfanes, i Marcial, i Pietro Aretino, i Rabelais, o almenys en la del pare Mulet i el rector de Vallfogona.
A vostés ja els ho puc dir: m'han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d'un autèntic «auto de fe». La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març del 1963, s'ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encés per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Crec que, més o menys, aquestes circumstàncies solien donar-se d'una manera gairebé regular en les antigues combustions d'heresiarques, quan el reu era condemnat en rebel·lia o a títol pòstum. En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.
Les falles d'ara pateixen una pila d'interferències molt delicades, vidrioses, que, vulguen o no els fallers van donant a la festa una orientació que semblava imprevisible. Podem témer que puga arribar-se a un punt de vida o mort per a la seua autenticitat. I no solament per a la seua autenticitat: l'emblic té, també, facetes econòmiques i d'organització ben complicadas, i això ja no és un «problema» teòric o literaturesc, sinó d'aquells que les «comissions» han de resoldre cara a cara. En fi... No vull ficar-me en camisa d'onze vares. Per haver-ho fet alguna altra vegada, vaig concitar contra mi certes ires que no sé com qualificar. En un dels casos, em van cremar en efígie i tot. No tinc la pretensió de provocar una repetició de la peripècia. Al capdavall, són altres les coses que em preocupen. Si, a instàncies dels editors, m'avinc a reproduir en llibre uns quants dels meus articles fallers, és perquè espere que sempre hi haurà algun lector -faller o no- que sabrà traure'n profit: un profit de consciència i de claredat mental. Potser un altre dia, amb més calma, revindré al tema, i aleshores ho faré igualment amb més precisió i amb més llibertat. Però no ho promet. De les falles, de les falles de València, haurien de parlar els valencians de València. Els de Sueca, com els de Morella i els d'Elx, ens sentim temptats per qüestions molt diferents.
Les falles, tal com avui es fan, són una invenció del segle XIX. Els precedents històrics que els erudits aconsegueixen trobar pertanyen al tipus de foguera característic del folklore general. En un principi, diuen, eren pures i simples pires higièniques, que els fusters de la ciutat de València encenien la vigilia del seu patró sant Josep, a fi de cremar-hi els trastos vells i inservibles dels seus tallers. Diuen, també, que el veïnat s'incorporà de seguida a la diversió incendiària dels fusters, i aportà al foc tota mena d'objectes inútils i fàcils de ser consumits per les flames. Els infants en feien la col·lecta amb una cançó ben coneguda:
Una estoreta velleta
p'a la falla de Sant Josep...
Diuen, a l'últim, que un dia, algú, més benhumorat o més fantasiós que els seus predecessors, agafà un vestit usat, l'omplí d'encenalls o de palla, li plantificà un bolic de draps pintats en aparença de cara, i va afegir a la foguera -falla- el seu primer ninot. Era tota una troballa, això últim. Perquè el ninot no tardà gens a assumir una intenció satírica: servia per ridiculitzar qualsevol persona del barri que en aquell moment anàs en llengua de comares. Amb dos o tres ninots ja va ser possible de «representar» una escena, i els recursos per a practicar la burla augmentaren àmpliament. Després, tot ha estat qüestió d'aplicar la recepta amb mitjans materials -diners, habilitat «artística»- més generosos. La falla actual no és sinó això.
Potser el lector es quedara una mica perplex, en llegir-me aquestes consideracions. ¿No són, ben mirat, una defensa, o si més no una justificació, del costat «inquisitorial» de les falles? ¿I no he recordat, al principi, que n'he estat víctima? Puc sostraure'm del pas al·legant l'«error judicial». Fins i tot -posat a seguir el paral·lelisme- podria adduir-hi, irònicament, alguns precedents de sumptuosa gravetat: Joana d'Arc, Giordano Bruno o Miquel Servet, els quals -¡pobrets!- no van tenir la sort que els cremassen «per delegació». Però no cal. La meua aventura com a «ninot de falla» era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera. I ni que no ho hagués estat: tant se me'n fa. Crec que són ben compatibles la licitud del «tribunal» faller i el meu dret -el dret de qualsevol- a la discrepància. En definitiva, tot es redueix a un problema d'apreciació: si les falles estan al servei d'uns «criteris» o d'uns altres. I aleshores hauríem d'analitzar per què avui -avui- el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per «criteris», com en aquest cas, d'una miopia cívica tan escandalosa. No ens hi ficarem. La qüestió és envitricollada i complexa.
M'hauria agradat veure'm cremar. Sempre m'ha divertit l'espectacle de les falles i, sobretot, l'opulenta conflagració final, la dansa fluida de les flames contra la nit plàcida de març. He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa, glosses efusives i comentaris interpretatius. Ara mateix -amb el socarrim en la memòria- he elaborat un paper per a un alt organisme estatal del turisme, projectat a una llarga difusió internacional. Les falles són un negoci important i una amena explosió de vitalitat col·lectiva, i això me les fa admirar. De més a més, sóc de temperament comprensiu. De debò, m'hauria agradat assistir al meu «auto de fe». Si ho hagués sabut a temps, no hi hauria faltat. M'han dit que el ninot que em dedicaren se m'assemblava bastant. Els «artistes» fallers, escultors satírics, són molt experts en la fabricació de caricatures escultòriques, i el meu perfil angulós i accentuat s'hi prestava. Contemplar com cremava pels quatre costats la meua imatge impàvida hauria estat una experiència singular. ¡Llàstima! Una altra vegada serà...