Editorial Tria - 2010 - Barcelona
No sé si ho he dit: vaig nàixer a Castelló de la Plana i hi vaig viure fins que vaig conéixer Fany i vinguérem, pocs anys després, ací a l'Horta. ¿Què els puc dir de la meua ciutat? Ja saben vostés, capital de província, ciutat propera a la capital del país (allunyades, misteriosament, quant als aspectes sentimentals: Castelló no és altra cosa que una València en miniatura), i... i no sé què més dir-los. Sense poetes (¿Bernat Artola? ¿I qui és aquest?, es deuen preguntar vostés amb raó), sense pintors (¿Ribalta? Però Ribalta era... català!), sense descobridors de terres llunyanes ni herois que figuren encara que siga en notes a peu de pàgina en els manuals d'història, sense platges encisadores ni monuments dignes de perdre més de mig minut contemplant-los... ¿Sense res? No exactament. És un ciutat que adquireix el seu valor de la negativitat, com si el buit de què parla la filosofia budista hi haguera trobat el seu definitiu refugi. Fixen-s'hi: no hi ha distàncies enormes, no hi ha un trànsit que aclapare les persones, no hi ha tant d'atur com en altres llocs, no hi ha la delinqüència que té tantes altres ciutats mortificades, fins i tot no hi ha un equip de futbol de primera divisió que acapare la totalitat de les converses masculines que es produeixen als bars. ¿Senten una mica d'enveja? No és estrany: el lloc on vaig nàixer és l'exemple vivent que es pot aconseguir en l'àmbit de les ciutats allò que certs escriptors de principis de segle (vint) volien reflectir en l'àmbit de la consciencia: la progressiva minva de ser.
Al principi eren petits grups. Dos minuts després els petits grups s'havien transformat en un riu eixit de mare que ocupava jardins, voreres i asfalt i que s'encaminava tot ell en direcció a Blasco Ibánez. Hi havia hagut partit. He estat a punt de fer mitja volta. Finalment, he continuat avant fins que l'onada que avançava m'ha engolit. Hi havia parelles d'adolescents, grups de joves, parelles d'edat madura, pares amb fills. Molts portaven bufandes blanques. Altres, gorra i banderola. Sorprenentment, els crits, les interpel·lacions i les manifestacions sorolloses que jo m'esperava no apareixien per enlloc. Les converses es produïen en un to de veu acceptable. No hi havia corredisses, ni himnes, ni cap de les expressions d'eufòria que temia. ¿Havien perdut? Un parell o tres de frases agafades al vol desmentien aquesta possibilitat. Havien guanyat i, tot i això, caminaven ordenadament i pausada cap a... ¿cap a on? Cap als refugis respectius, lògicament.
Quan hem arribat a Blasco Ibáñez ens hem parat al semàfor. Davant hi havia un munt d'autobusos aparcats. El semàfor s'ha posat verd. Hem travessat i hem anat en direcció al Cabanyal. A poc a poc el riu s'havia convertit en un rierol, i a l'alçada del creuer amb l'avinguda d'eixida cap a Castelló ja m'havia quedat quasi sol. Aleshores he sentit veus darrere de mi. M'he girat i he vist que cinc o sis adolescents (potser no tants) havien acorralat en un portal dos xics i una xica que portaven bufandes roges i blaves. No sentia el que deien. Jo només observava, palplantat al costat d'una jardinera, que els adolescents anaven apropant-se lentament però constant a les tres víctimes que definitivament s'havien recollit en el petit espai del portal. Mentrestant, s'havien llevat les bufandes i les havien llançat als peus de la gent que els amenaçava. Un d'ells ha fet dues passes endavant i s'ha ajupit per replegar-les i de seguida ha començat a fer cercles amb elles per damunt del cap. La resta, durant els lapses de temps que no parlaven amb les víctimes, reien en veure les ensenyes del rival onejar per damunt de la testa del company. Jo, per la meua banda, no podia deixar de mirar l'escena i tampoc no gosava acostar-m'hi. Em sabia condemnat a presenciar tot el desenvolupament dels esdeveniments allà en primera fila de butaca. Aleshores s'ha obert de sobte la porta de la finca i ha eixit un home d'uns setanta anys, calb i amb unes ulleres de muntura fosca. S'ha encarat amb els agressors i ha començat a cridar-los mentre movia els braços amunt i avall. Dues parelles que en aquell moment passaven per allí s'han parat en veure l'avi cridar. Els dos homes s'han acostat i ha sigut aleshores que els exaltats, segurament intimidats per la presència de tanta gent al voltant, se n'han anat cridant consignes grolleres en contra de l'equip de les víctimes. Els blaugrana han estat xarrant un moment amb l'home de la finca i amb les dues parelles. Després, se n'han anat en direcció contrària a la dels seus agressors, és a dir, cap a on jo em trobava.
En el programa no estava escrit que hi hauria tanta gent, autobús de guiris inclòs. M'ha tocat aparcar a la vora del camí, davant del temple iber.
M'esperava trobar les ruïnes enmig d'un hort de palmeres. N'hi ha, però en perspectiva allunyada. El camí que mena al museu és un forn mòbil a l'aire lliure. I tots anem amb pantalonet curtet i samarreta. Almenys a Tinduf, on són els sahrauís, el personal ja fa segles que s'ha adonat que convé cobrir-se la carn davall d'un sol abrusador.
Sort que el vuitanta per cent -pel cap baix- dels visitants són hiperboris. El museu és petit, hi ha molta gent i imaginar per un moment que en lloc d'hiperboris foren compatriotes escandalosos, carpetovetònics o no, hauria sigut com assistir a una mascletà fallera a l'endemà d'una borrasca (en castellonenc, festa fonamentada en el fet de menjar i, sobretot, de beure).
Hi ha de tot, gerres pintades d'aroma hel·lènic decorades amb ocells i dibuixos geomètrics, trossos de vidres, restes d'aixovars terrissaires i vinga trencadissa de peces diverses. Si fóra poeta, compararia l'estat del meu esperit amb el que contemple: la impossibilitat manifesta de trobar res que no estiga espatllat, escrostonat, badat, desgastat o incomplet. El temps, fúria violenta que tot s'ho emporta, vet ací.
Isc al pati. Ací hi ha la peça estel·lar, le morceau de bravoure: un mosaic bastant ben conservat. Dofins, cavalls, una lleona, un bou, faisans, un porc senglar, un paó (¿Què fa ací un paó? ¿No estava ja clar que aquest animal és originari de l'Índia o és que en l'època romana ja hi havia zoos?). Ah, i un pardal de marjal el nom del qual no em ve ara al cap. Deduïsc que és una bestia marjalera per la longitud de les potes i per la configuració dels dits. Tot en tessel·les blanques i negres, tret de l'extrem dret del mosaic, compost de figures geomètriques on, de tant en tant, hi ha taques de groc i roig. Transcorreguts els segles, les coses es retroben. Havien restat ocultes sota un munt de runa i brossa. Al cap dels anys, els animals dibuixats pels artesans romanoil·licitans tornen a brillar a la llum del dia. ¿I l'esperit? ¿Retorna juntament amb les tessel·les del mosaic? ¿I quin?
La majoria dels visitants som en aquest moment al pati. Se sent de tot: alemany, anglés, holandés, una llengua escandinava (¿suec? ¿islandés?, ¿danés?: no hi arribe) i fins i tot italià. Vull tornar a fer la volta al mosaic però l'aglomeració és important. Vaig, sense ganes cap a les vitrines. ¿Què hi ha? Doncs més trencadissa, ¿què, sinó?
Més vistosa, però. Aquesta és romana cent per cent. Restes de vidres acolorits de manera fascinant, agulles, armes petites, estatuetes mínimes que representen déus i semidéus, cresols i ornaments diversos. Distingisc, entre el melting pot, un cap de Dionís de pedra calcària molt ben conservat. ¿No hem quedat que eren restes romanes? A l'institut Ribalta de Castelló a mi ja m'ho explicaren: en grec, Dionís en llatí, Bacus. Cap de Bacus, doncs, ¿no? Déu del vi, de l'orgia i de la disbauxa. Ara mateix podria invocar la seua empara. Tanmateix, se que ma démarche c'est apollineenne, del déu Apol·lo, sí, aparentment el revers de Bacus. Però, ¿per a què enganyar-me? (¿Potser em caldria dir, en tant que philosophe, per a què enganyar-nos?) L'aspecte tenebrós d'Apol·lo ens repugna perquè ens és impossible de calibrar les conseqüències de fer el camí acompanyats d'un déu que, també aspira a l'ordre.
Em decidisc a seguir la corrua en direcció cap a la Dama falsa.
Efectivament, els meus dubtes, comme d'habitude, eren fruit de l'exasperació i del desconcert: he arribat al cap de cinc minuts. Hi ha unes trenta persones, tants caps, tants barrets, contemplant la Dama falsa. Em col·loque entre la gentada perquè intuïsc que, si faig força, tard o d'hora arribaré a lloc.
I no m'equivoque. Deu minuts més tard, després d'haver eixugat suors veïnes de carns xopades amb la meua camiseta i fins i tot amb la meua pròpia carn, no gaire propensa a exsudar, em trobe davant de la Dama. Em falque amb la intenció de romandre contemplant-la fins que em rote, fumant i bevent de la botella d'aigua fresca que he tret de la maquina de begudes del museu.
Cap sorpresa: és idèntica a l'autèntica, a la madrilenya d'adopció. Jo no l'he vista. En directe, vull dir. Fotos i reproduccions de tota mena, sí. Aleshores m'adone, quina gràcia, que la idea que jo tenia també era falsa. Sí sí, el que intente explicar és que la imatge que jo portava a l'ànima de la Dama estava basada en reproduccions. I m'he enxampat a mi mateix comparant aquesta Dama falsa de l'Alcúdia, que s'anuncia, pobra, com un simulacre, amb el simulacre que jo, atabaladament, havia donat per autèntic. Xe que bo... Ja només em falta anar a Madrid i veure l'original, és a dir, la Dama autèntica, que, d'altra banda, hi ha un fum d'especialistes que opinen que és una escultura del segle... XIX!, això és, una reelaboració moderna de mitja dotzena d'idees que es tenien sobre l'art iberoromà fa cent anys. I damunt he de... Deixem-ho córrer.
Abans d'anar a Elda vaig fer un volt per Petrer i vaig recordar aquella carn bruna... Vaig pujar al castell pel carrer del Castell, vaig passar sota l'Arc del Castell, vaig agafar el carrer Faldes del Castell i vaig continuar pel carrer Pujada al Castell, i quan em vaig adonar que el castell no tenia gaire interés, vaig baixar pel carrer Cases del Castell.
Carrer sí carrer no, es podia llegir, Filà Almorávides, Comparsa Labradores, etc., seus, vaig suposar, de les agrupacions, o com es diguen, de Moros i Cristians.
El barri vell al voltant del castell era ple de cases deshabitades i de cases en rehabilitació. A molts dels amos els havia entrat la dèria aquella, cada vegada més generalitzada, de pintar les façanes de colors com si fórem a Niça o en algun altre indret de la costa provençal. De manera que, per moments, feia la sensació que l'Ajuntament haguera contractat Matisse per tal que omplira els carrers de la vila d'ocres, blaus i vermells.
Per seguir la línia ambiental, vaig entrar a descansar una estona al bar El Fester, a la plaça de l'Ajuntament. A les taules, gent fent un mosset. A les parets, escuts de les comparses mores, alguna fundada a mitjan segle XIX. O siga, que la cosa moresca venia de lluny... Al meu costat, tres homes entre chien et loup romancejaven al voltant de la diferent destinació que havia seguit la respectiva descendència. Em va semblar que es menjaven la erra final com fa la gent del Maestrat i, ai, els catalans.
El Museu Modernista, una antiga casa particular rehabilitada de principis del segle XX, estava oberta encara. La portera-guia es trobava ocupada amb una parella de japonesos. (Al marge: ¿algú ha aprofundit en la raó per la qual els japonesos o bé van aparellats o bé van en corrues de trenta o quaranta, tots junts en comissió?) Mentrestant, em vaig dedicar a admirar habitacions i mobiliari, decoració general i cartells i fotos penjades a les parets.
I jo em pregunte, ¿per què aquest melindrós, afectat i cacofònic art modernista m'agrada tant? És una debilitat. Tinc companys i amics, la intel·ligència dels quals està suficientment demostrada, que es deleixen per coses com ara El Senyor dels Anells o el cine d'Almodóvar, dues expressions insignes de l'ensopiment més coent, dos monuments a la vulgaritat de la mena més barroera que un hom puga imaginar. Opinions personals, com diria el mestre Plató. I res més que opinions.
La portera-guia s'acomiadà dels japonesos i em va atendre a mi. I de seguida va començar la tirallonga: escala ovalada de marbre de Carrara -de Carrara, sí-, cancell de ferro forjat bellíssim, casa construïda per Antònia Navarro amb els diners heretats del pare vinater, fusta de pi del Canadà, comuns a les habitacions ja en aquella època, saló de ball, cadires amb respatller tipus tron, pati-claustre pseudorenaixentista, cartell de Ramon Casas original, vitralls de l'època, fotos emmarcades color sèpia dels amos i de la seua descendència, en fi, el rotllo de sempre... I a les parets, doncs això: pintures amb motius florals i tal.
-¿Què? -vaig preguntar, perquè la portera-guia, el nom de la qual era Desiré, em va dir alguna cosa i jo no estava al cas.
-Aquest terra el va dissenyar Domènech i Montaner.
-¿L'arquitecte català?
-Sí.
-Molt bonic... ¿I deixeu que el xafen?
-No hi ha altre remei... ¿Anem?
-¿Qui són aquestes? -vaig preguntar per preguntar: ja em sabia la resposta.
-En realitat ningú. Són imatges al·legòriques.
-Ah.
Hi havia una paret coberta amb aquelles pintures pseudoprerafaelites, simbolistes, després modernistes i jo què sé quantes coses més.