Editorial Moll - 2004 - Palma
L'escullera del Port Olímpic, més alta, al fons, s'omple de figures ennegrides pel retall del contrallum, pescadors i badocs, peces d'un absurd teatre silenciosament llunyà quan es mouen, estàtues del decorat d'aquest mateix teatre, més absurdes encara, quan s'estan quietes. I s'hi estan estones entre les mirades, com si seguissin un pla preconcebut, tot i que tal pla no és cap pla. Minúsculs ninots sense cara ni veu, tots iguals. Tan lluny. Tots ningú.
Torna una de les taques ocres. Una onada més forta que les altres ha depassat la línia de la sorra seca, l'efímer vessament blanquinós recula amb una crepitació vençuda, amb fressa de fregit. Se sent olor de coco i de pastanaga, i quan gira el vent, d'oli de fregits. Mig ensorrats, un tros de bastonet i una bossa de patates.
Siluetes que en perdre contrallum s'asserenen en el volum. L'enorme peix de coure calat. És un peix? Els edificis vells supervivents. Barrejats. Una operació en el temps, en part onírica, destinada a l'especulació de la memòria ociosa, a la suplència de la mirada. Al darrere mateix, gent que fa fúting i gent que va amb bicicleta.
Avui no hi ha cap nen a la platja. Arriben quatre joves alemanys i s'estiren a unes poltrones de plàstic blanc trencades i deixades. A prop de l'horitzó, tres barcos de massa calat per entrar al port. A la sorra, coloms desconfiats i un gos sense amo, atent a qui el vulgui fer fora.
Els alemanys discuteixen. Dos s'endormisquen, dos més continuen parlant. L'un toca els bongos sense convicció. Fan pinta de no dormir gaire, són joves, estan prims i vermells i fan panxa. Duen arracades, barba l'un, l'altre el cap afaitat. Beuen massa cervesa. Duen botes, o descalços. En el cel, els deixants dels reactors es desdibuixen, perden rectitud, en algun punt es trenquen, en la major part es dilaten com si els amarés un líquid, al final es desplacen i desapareixen confosos amb núvols.
La mandra venç la discussió dels alemanys. El més despert se'n va descalç a buscar unes llaunes i uns entrepans. Camina com si els peus li fessin molt de mal. A uns deu metres, una parella, un que dorm de costat, l'altre que llegeix. Entremig, una dona de mitjana edat busca per terra. Al mig del mar, un windsurf.
Apareixen dos marroquins, l'un amb el cap pelat, l'altre amb els cabells molt arrissats. L'un no duu camisa, l'altre porta una bossa penjada a l'espatlla. Passen a poc a poc fent comentaris i rient, com si es burlessin una mica de tothom, amb bonhomia. Desassossega la desconfiança, però també la confiança. No hi ha sortida. Sorra adherida als peus. Els avions que van al Prat, tots per allí mateix, mandrosament. Del Temps Vertader ve una dolça, terrible pesta de clavegueres.