Conversa amb Bartolí

Amb Jaume Cañameras

PAM - 1990 - Barcelona

- Per on vas passar la frontera?

Autor: Josep Bartolí i Guiu

- Per on vas passar la frontera?

- La vàrem passar per la Menera. Vam anar pujant amunt, amunt, i els tancs anaven seguint per un camí a poc a poc, pujant també, i de tant en tant es giraven per disparar, perquè hi havia cavalleria que ens empaitava a la vall.

Nosaltres ja pujàvem i amb el binocles els vèiem que venien i llavors els tancs els engegaven unes quantes canonades i paraven. Fins que vam arribar al riu Tec, i allà ja és França. L'exèrcit francès ens estava esperant; nosaltres érem els últims soldats a passar.

Vam passar el 14 de febrer, amb un fred espantós. Érem soldats, i amb tancs, i ens consideraven perillosos com la pesta. Ens tenien pànic. Saps per què ens tenien por? Perquè el coronel Vivancos, el nostre, anarquista, va prendre tres pobles francesos amb els seus tancs. Els va ocupar militarment.

Va treure l'alcalde i va posar en el seu lloc un comissari polític! I va hissar la bandera republicana espanyola en els pobles francesos. Ho vam haver de pagar tots... Després va dir que ho havia fet perquè no volia que el desarmessin els francesos, i li vam dir: «Doncs qui volies que et desarmés?». Li van enviar un coronel de l'exèrcit francès que li va dir que havien de deixar totes les armes i els tancs i els canons i tot el que portaven. I ell li va dir: «No ha de venir pas vostè, a dir-me això». I l'altre: «Sóc coronel de 1'exèrcit francès i vós esteu a França». I en Vivancos li diu: «Vostè està arrestat, per haver-me dit això». I de seguida van sortir els oficials i el van arrestar. El van portar a l'ajuntament, van arrestar l'alcalde... Bestieses! Vint pobles francesos, va ocupar, i la gent d'aquells pobles no sabien què passava: veien soldats espanyols i veien la bandera espanyola en el balcó de l'ajuntament, la bandera republicana, i no sabien què passava... Aquest Vivancos era un escalabrat... [...]

Ens vam agrupar i ens van portar allà arran del riu Tec, en un camp improvisat, voltat només per una tanca. Ens hi van deixar tres dies, sense menjar ni res. La gent del poble ens venien a veure com si fóssim animals. Ens miraven des de lluny i feien comentaris; alguns cridaven «assasins!», coses d'aquestes. La gent es va desenganyar de seguida...

-Tothom esperava una altra acollida...

-Sí, l'acollida normal. No esperàvem que ens fessin cap homenatge, però esperàvem que ens diguessin que ens distribuíssim com volguéssim i que anéssim a treballar allà on volguéssim. I que a la frontera ens donessin papers normals, papers d'emigrats, però no deixar-nos sense papers i fotre'ns la policia a sobre. Ens van posar en aquells camps inhumans en ple hivern, camps plens de gel, sense menjar, i quan ens donaven menjar era menjar nostre, que havien agafat ells... carn podrida, perquè la carn s'havia podrit després de tants dies d'arrossegar-se pels camins. Els nostres metges no donaven a l'abast; allà la gent es morien com xinxes. No t'ho pots imaginar, era una cosa... Allò era per revoltar-se, s'acostava als assassinats dels nazis, el que van fer amb nosaltres; l'únic que hi mancava era la cambra de gas...

-A quins camps vas estar?

-El primer va ser a la Menera, arran de frontera. El segon em penso que va ser a Ribesaltes. El tercer va ser a Sant Cebrià i després a Agde. D'Agde vaig passar a l'hospital, a aquell terrible hospital de Perpinyà, l'antic hospital militar, on ens tenien a terra amb palla. Quan em vaig escapar de l'hospital vaig anar a París, i a París, poc després, em van agafar...