Saps la llegenda del palau de la Virreina?...

Autor: Andreu Martín i Farrero

—Saps la llegenda del palau de la Virreina?

—Bé... Sí. Més o menys —va dir en Santi Germán mentre s'adaptava al pas ràpid de l'altre—. És prou coneguda.

—Explica-me-la. És veritat que la Virreina era una adolescent?

—Bé... Suposo que ho devia ser. Em sembla recordar que era una monja...

—Una monja! —Es va delectar l'italià amb alegria lasciva.

—Bé, era una novícia de bona família. Dels Fiveller de tota la vida. El virrei Manuel Amat l'havia triat per a un nebot. —Van creuar el carrer en direcció al palau barroc que hi havia a la dreta. Nombroses banderoles multicolors anunciaven que a l'interior hi havia una exposició de pintura russa contemporània—. El virrei Amat havia estat capità general a Xile i, després, el van nomenar virrei del Perú, on va fer fortificacions per lluitar contra els anglesos i no sé quantes coses més. Gran i vidu, va tornar a Barcelona i es va relacionar amb els enciclopedistes, els il·lustrats de l'època. Ja saps: Jovellanos i d'altres. —En Manazzaro no sabia qui era en Jovellanos ni li interessava gens ni mica. Ell volia sentir la història de la novícia—. Vivia amb una ger­mana i la seva germana tenia un fill, i Amat va decidir casar-lo amb la primogènita dels Fivaller. Es preparava un gran casament, a l'església de Betlem, que és una mica més avall, imagina't, dues de les millors famílies de la ciutat. Però, llavors, al nebot li va entrar un atac de pànic i es va embarcar cap a les Amèriques. Se'n va anar.

Això li va fer gràcia a en Manazzaro. Evidentment, ja havia tingut notícies de la llegenda i estava desitjant arribar a aquest punt, que li semblava esplèndid. Va esclatar a riure. Ja eren a l'interior del palau i treien entrades per visitar l'exposició dels pintors russos.

—Se'n va anar! Se'n va anar! —repetia.

—Sí. Va plantar la jove novícia a l'altar. I, aleshores, el vell virrei, el vell i viudo virrei, per salvar la situació, es va oferir com a espòs. Ella el va acceptar i es van casar, i es va convertir en virreina, és clar. I el vell virrei Amat va fer construir aquest palau per anar-hi a viure. Això era al mil set-cents... final del set-cents. Abans que acabessin de construir el palau, el vell virrei Amat es va morir, i va ser la virreina, la joveníssima virreina, la que hi va viure sempre. Per això, l'anomenaven el palau de la Virreina.

—M'encanta aquesta llegenda —deia, distret, en Manazzaro—. M'encanta.

El que més li agradava, pel que sembla, era que un covard hagués deixat plantada una monja a l'altar el dia de la boda. I que després es casés amb ella un vell, possiblement asexuat per l'edat. En Santi Ger­mán es preguntava si en Manazzaro arribaria a ser conscient alguna vegada de la seva aversió envers les relacions heterosexuals, ell que es considerava tan mascle. Una xerrada sobre sexe amb en Manazzaro podria proporcionar material per a una enciclopèdia sobre la guerra dels sexes.

Van pujar una ampla escala que portava a la sala principal de la mansió, van creuar una porta enorme i van passejar entre pintura abs­tracta que no els deia gran cosa, firmada per Vasiliev i Prigov i Mironenko i Chernishova, amb l'atenció posada en una altra porta que hi havia al fons.

—Aquesta és la porta be —va comentar en Manazzaro. Una porta alta, de doble fulla, amb un pany antic, per a una clau de canya llarga i dents amples. Fins i tot a en Santi Germán li sem­blava molt senzill obrir-la.

Van passar de llarg i van tractar inútilment de fingir interès per aquells quadres incomprensibles. Van tornar a la porta d'accés a la galeria, que era oberta i es van aturar un moment, com si els entusiasmessin els plafons. Aquell pany tampoc devia de presentar cap dificultat.

—Aquesta és la porta a —va dir en Manazzaro—. I hi ha una por­ta be i una porta ce.

—Totes igual de fàcils? —va preguntar en Santi Germán, com si estigués fart d'obrir portes amb rossinyol.

—Sembla que sí. Però mira això.

Des de dalt de l'escala es dominava en picat el pati central del palau, on antigament devien estacionar els carruatges. En quatre racons, quatre punts estratègics, a uns tres metres del terra, hi havia càmeres de vídeo que cobrien aquella zona sense parpellejar.

—I la porta dels vidres de 1'esquerra —va dir l'italià. Es referia a una petita porta de color blanc, la meitat superior de la qual era formada per quadrats de vidre. En l'interior, s'hi veia un home amb uniforme marró, una taula i un ordinador.

—De dia, hi ha tres guàrdies jurats en tot l'edifici. De nit, només un, en aquest despatx.

—I la caixa forta?

—És al Gabinet Numismàtic, al tercer pis. Allà hi entrarem amb el teu expert, perquè la vegi, quan ell digui.

—Com més aviat millor. Ell hi està disposat.

Van baixar lentament l'escala, com uns visitants que no tenien res a fer o com uns elegants cavallers del segle XVIII que sortien de visi­tar la formosa virreina.

—O potser no tan formosa —va comentar en Manazzaro de sobte—. Algun motiu tindria el nebot per sortir corrents i no parar fins América. —I de nou va esclatar a riure.

En Santi Germán va riure a mitges, sense ganes. Necessitava desesperadament veure la Gioia, però no es va atrevir a demanar-li a l'italià que anessin a l'hotel, que pugessin a l'habitació per acabar de perfilar plans. En Manazzaro li semblava ridícul i estúpid però tam­bé perillós. Com un caiman, sempre tan quiet, estòlid i bocabadat, però tan veloç i imprevisible en els atacs.