Edicions Bromera (Alzira), 2005
El virrei, en fer-se sabedor d'aquell perill, ordenà cridar els més importants cavallers a la sala de Corones del palau Ducal. Don Diego, com quasi era ja habitud en ell durant aquella campanya, s'havia passat la nit en vetla; havia vist la davallada de cinc astres, i anava corprenent-lo la certesa que si lluitava contra l'exèrcit agermanat perdria irremeiablement la contesa. Perquè des d'aquella estranya conversa amb el senyor de Cocentaina, el somni de la clepsidra li venia al cap bastant sovint, el considerava de mal averany i anava minant-li el coratge.
Quan a la col·legiata de la ciutat tocaven vespres, els cavallers començaren a acudir a la sala de les Corones, una espaiosa cambra de belles finestres, des d'on es podia contemplar la frondosa horta de la Safor i, poc més enllà, com una cinta atzurada, la mar Mediterrània.
Els nobles estaven inquiets; s'hi havien agrupat a rogles de quatre o cinc persones i parlaven de baix en baix. Al cap d'uns instants hi entrà el virrei, que després d'haver saludat algun dels cavallers més principals, i sense més preàmbuls, els va parlar de tal guisa:
-Il·lustres i valerosos senyors, no cal que us recorde per què som ací i quin és el nostre objecte. Ja que per tots és ben palesa la gran gosadia i desvergonyiment dels agermanats, i la destrossa que han fet, i faran, pertot arreu del nostre Regne, si no hi posem remei.
»Menestrals, llauradors i homes buscant fortuna ens han insultat a València i al castell de Corbera, han combatut Xàtiva, i després han bandit que a tot aquell que fugís de la Germania no se li donàs foc, ni llum, ni sal; ni que se li vengués pa, ni carn, ni vi; ni que els donassen socors encara que el necessitassen. I encara han escampat pel poble pla que fugen de nosaltres i eviten la nostra relació, com si fóssem excomunicats per la Santa Església o portàssem amb nós la mateix pesta.
»El 21 de juny passat, els agermanats mataren vint-i-vuit hòmens, tots ells fidelíssims servidors de sa majestat, a l'església de Morvedre. I ara han vingut de València, Xàtiva, Oriola, Alacant, l'Olleria, Albaida, Alcoi i Alzira, per tal de combatre'ns i donar-nos mort...
- Senyor virrei i lloctinent del Regne, comte de Melito! –va proferir com un exabrupte l'amfitrió del palau, el duc de Gandia, corprès per indignació feréstega, que es traduïa amb el llampurneig dels ulls-. Heu parlat de fer-los perdre el temps, de distraure els agermanats, i m'agradaria que el senyor virrei precisàs aquest punt! Perquè jo pregunte a vossa mercé: què passarà als meus estats mentre dure tot aquell temps de dit entreteniment? O pensa el senyor virrei que vuit milers d'agermanats, que tenim a hores d'ara quasi a les portes de Gandia, són un colla de beguines, coixes i contrafetes, que creuaran les meues terres com Josep i Maria i el Jesuset ho feren quan fugien cap a Egipte? Treballaran els meus camps? Segaran el blat? O portaran vida d'anacoretes: passant de l'aire, demanant almoina i alabant Nostre Senyor?... No, no, no estimat don Diego! Ho passaran tot a ferro i foc si no hi posem remei! El mal camí passar-lo prest. Hem de destruir-los i si potser hui, que no siga demà, o esdevindran per a la meua hisenda una corda de turment.
Després prengueren la paraula altres senyors presents, demanant informes sobre la vinguda de la gent de mossèn Lluís Oliver, coronel de les banderes de Catalunya, que havien de venir per terra des de la Plana, i dels catalans que havien d'arribar amb vaixell. Altrament, bona part dels presents semblava estar d'acord amb la proposta del virrei. Però ni el comte d'Oliva, ni tampoc el duc de Gandia, havien canviat d'opinió, que aquest últim va intervenir de nou amb les paraules següents:
-Senyor comte de Melito, deixem les coses clares. Jo sóc del pensar que si els enemics vénen contra mi cal eixir-los a l'encontre i plantar-los cara que "a bon cavaller mai no li falten armes". I declare que la nostra conducta envers les tropes agermanades em sembla un oprobi, perquè ja els tenim tres dies als talons, seguint-nos de petja, i només fem que fugir de la crema, com si fóssem rates escaldades. Altrament, jo ja ho he dit adés: si deixem els hòmens de la Germania solts, lliures a la seua voluntat, qui guardarà l'horta, les vinyes, els canyamelars, l'aviram de les masies, els animals de bast?... La solució que proposeu, senyor virrei, em pot fer un dany de dos-cents milers de ducats. Pèrdua que no estic disposat a consentir, si no vull arruïnar-me.
»He de dir, també, que no veig la situació tan fosca com la veu el virrei. El nostre exèrcit disposa de quatre-cents genets, i molt fets al combat, mentre que ells no tenen a penes cavalleria. O potser la noblesa valenciana té por d'aquest ramat de menestrals i llauradors, tot gentola de mitja capa, que per no saber no sabran ni agafar una arma?»
Quan el 16 d'agost, l'adroguer de Xàtiva passava pel coll de Rates, uns vianants li aconsellaren que no s'apropàs a Polop, perquè el castell era assetjat pels partidaris de l'antic cerer, Vicent Peris, des de feia dos dies. I encara n'hagué d'esperar dos més perquè els agermanats alçassen el camp.
L'antic cerer, Vicent Peris, després de posar siti al castell de Polop durant quatre dies, va arribar a un acord amb els seus ocupants. El pacte era el següent: els moros havien de lliurar-se sense condicions. A més a més, la rendició implicaria el bateig cristià, i els agarens -acollint-se al precepte de la taqiyya- ho acceptaren resignats.
Tot i que al cap d'unes hores els feren entrar, en nombroses tandes, a un corralot de cabres una mica distant del poble. I en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant arruixaren multitudinàriament els mudèjars, servint-se de graneres, ramassos i matolls de botges, i després els tornaren a dur al castell.
Tanmateix, a mitjan nit, va arribar a les oïdes de Vicent Peris que alguns moros, els qui ocupaven la barbacana del castell al matí, havien enviat emissaris a Xirles a la recerca d'ajut, a fi d'atacar els agermanats de colp descuit. En assabentar-se d'aquest afer, el cabdill dels agermanats fou implacable, expeditiu. Perquè sense estalviar-ne cap, ni vells, ni dones, ni xiquets, despietadament, manà degollar aquells vuit-cents nous cristians que només feia unes hores havien rebut les aigües del baptisme de forma tan humiliant.
Tot seguir, el cabdill agermanat abandonà el poble.
Però una cosa estranya em va ocórrer desacostumada per a mi, encara que no per a la gent que habita València. Fou que en passar per la plaça del Mercat, davant de la Llotja de la Seda, vaig aixecar els ulls per contemplar el firmament, quan el meu esguard va veure, per uns segons, trangolejant, un penjat a la forca, visió que, sobtadament, va atemorir-me. La por va arribar-me fins a la punta de les ungles i m'entrà un gran fred, com si no tingués sang al cos; encara que després vaig refer-me.
Tot i que em feia basarda travessar la plaça, perquè els morts sempre m'han imposat molt de respecte, m'atansí vers el cos del condemnat, quasi a cinc pams d'ell. Tenia els ulls desencaixats. Els cabells llargs, llefardosos. Anava vestit amb unes pelleringues de xamellot. Però una cosa em va sorprendre: portava les ungles de les mans molt netes. Aquell detall fou el motiu que em va desvetllar la curiositat: era aquell ésser un home creient de la fe d'Al·là i, abans de dir la xahada, havia volgut purificar-se?
L'endemà m'assabentí qui era: un lladre roder que tothom anomenava Rodagarberes, un celerat amb un historial farcit de delictes.
Perla mala olor que desprenia, pensí que aquell condemnat devia estar ja alguns dies a la forca, perquè la seua carn pudia bastant. De tal manera que el botxí, per mitigar la fetor d'aquell cos corrupte, havia enganxat, pertot arreu de la forca sardines i tenques, perquè l'olor del peix pudent es menjàs la que deixava anar la carn d'aquell pobre pecador.
En aquell instant, la lluna, que acabava d'eixir de darrere d'un núvol, il·luminava la seua cara, mentre l'oratget de la nit el feia bambolejar a la corda com un meló d'Alger. Jo vaig romandre uns moments esguardant-lo. L'airina continuaba bufant, fins que, casualment, li va apartar dues grenyes que li tapaven l'orella, i deixà al descobert quelcom que llambrejava, a penes, en la dolça llum de la nit. M'hi vaig fixar: era una arracada, en forma de dragonet, que tenia tota la traça de ser d'argent.
A la fi va arribar a les seues estances. Una volta dins, va tancar pestells, forrellats i passadors de portes, balcons i finestres.
Però, quan ja estava un poc refiada en la seua seguretat, la porta es va obrir amb lentitud al corredor misteriosarnent, sense fer grinyolar les frontisses. Així com per art d'encanteri, davant els seus ulls atribolats va presentar-se un servent, molt ben vestit, que li oferí tot parsimoniós un nou plat:
-Reina i senyora, ací teniu el vostre repàs d'habitud, carn d'anyell innocent.
-Jo no he demanat res -li respongué aïrada la virreina.
-Aquestes són les ordres, altesa -i, paternal, sense mudar el gest, va seguir-: cal que mengeu alguna cosa. En acabant, si no, tindreu fam.
La carn, presentada en una safata d'or, desprenia una flaire abellidora. La reina-virreina, acovardida per totes aquelles insòlites situacions, no sabia quina decisió prendre. El criat deixà la plàtera damunt d'una tauleta, va retirar-se i, en eixir, tancà la porta amb dos torns de clau.
En veritat, Úrsula tenia ganes de menjar. Esglaiada mirà la carn d'anyell guarnida amb pebrots rojos, cuita al forn, poc feta, com a ella li agradava.
Va restar uns moments mirant-la i, de colp i volta, aquesta començà a despendre una olor estranya, una bafarada de sentors i pudentines totes barrejades: llet agra, almesc del Caixmir, ou podrit, algàlia, despulla de gat, flor de llimera, femta malaltissa, perfum de gesmil, llufa espaiosa de fesol, olor salubre de pinotxa... que la reina-virreina no podia suportar.
Intentà, inútilment, obrir finestres i balcons. Després provà amb les portes, però tampoc no ho aconseguí. Plena d'espant, començà a donar colps de puny i puntades de peu contra la porta, cridant com si hagués perdut el seny, amb la veu esverada:
-Veniu! Veniu, ratetes, al niu! Patges, oficials, criats i tot aquell qui m'escolte, ajudeu-me, per caritat! Colgueu-me de flors i d'aromes! Ruixeu-me amb timiama el terra, les juntes, els marcs, els rodapeus, el teginat i tots els racons! Feu-me florir les lloses amb flors de bon olor! Venteu-me cortines, llençols, tapets, coixins, mantes, cobertors i el cobricel del llit! Barreu-me les portes! Barreu-les i sorribaldeu-les! -I esgargamellant-se, quasi perdent la veu, parlant fora si:- Però obriu-me de bat a bat les finestres!!! Per Nostre Senyor Déu us ho demane!!! -tot i que els mots ja se li enfarfegaven per la boca-. Allibereu-me d'aquesta terrible fetor que m'ofega!... M'ofega! M'ofega!... Allibereu-me del Geni Venjador!...
Ara ja la carn es movia, canviava de color, ballava dins la safata. Fins que, en pocs segons, la menja esdevingué podridura i tot seguit aquella es va tornar mosca, mosquer de mosques.
Els insectes nounats, com taves vermellons, amb una bonior ensordidora feren una ampla revolada i s'ensenyoriren de la cambra reial. Aterrida, Úrsula Germana de Foix, virreina de València, observava aquelles bestioles amb els ulls desorbitats, tractant de trobar una solució que l'alliberàs d'aquella plaga repugnant.
Les moscardes s'adreçaven ara vers la virriena. Passaren totes en fila ben a prop d'ella, llasmant-li els llavis amb les potetes o les ales. La virreina, moria per moments, de por i d'angúnia. La segona vegada, els insectes es posaren cada una sobre les perles que Úrsula Germana de Foix portava fermades a la vestidura i, en uns segons, la immobilitzaren. Aleshores, les tiges dels ramets d'espígol brodades sobre el vellut començaren a créixer, a esblanqueir-se i a enramar-se sobre el cos de la virreina, emmudint-la, corprenent-la, empresonant-la. Tot seguit, des de les perles estant, àvides, les mosques passaren a devorar la preciosa tela grana de la indumentària de la virreina fins a deixar-la nua, solament vestida amb aquell subtil brancatge blanquinós que li havien format les tiges.
Com una maledicció, les mosques es multiplicaven per milers, mentre a ella el cor se li carpia davant aquell terrorífic espectacle sense comprendre res. Al cap de pocs segons, les moscardes començaren a menjar, goludes, la carn d'Úrsula. La virreina encara aconseguí fer alguns crits i provà, inútilment, de bellugar el cos, com si volgués desllepissar-se d'aquell boixar terrible, avivat d'insectes, que l'encarcerava tot devorant-la.
Fins que reina i mosquer fou mort, mort en la mort, os esblanqueït, maceria de cantal, mosquer de mosques.