Dalmau i Jover SA (Barcelona), 1946
Segons explicava el meu pare, la processó de Santa Maria s'havia celebrat amb la solemnitat i l'alegria popular acostumades, i sense entrebanc ni incident de cap mena havia començat a entrar a l'església titular. L'aglomeració de gent a la plaça, i a la porta de l'església, motivà, durant el recorregut del curs, una parada un xic més llarga de les que es produeixen ordinàriament en actes semblants. El penó principal es trobava, en aquells moments, a la cantonada dels carrers de Canvis i Arenes de Canvis, i en aquest instant precís s'inicià una pluja lleugera. En Despujol prengué el penó de mans del meu pare i digué als seus companys: «Allarguem el pas i entrem a l'església; altrament, ens mullarem com a peixos», i, passant entre els rengles de l'acompanyament, es dirigiren cap al Temple.
Pujaven les escales del presbiteri quan es sentí una gran detonació i, gairebé immediatament, una allau humana, una multitud esfereïda entrà a l'església i —entre ella— pocs moments després, la Custòdia, entorn de la qual s'havien aplegat els sacerdots i els portants del tàlem. El General ordenà que la banda toqués la «Marxa Reial» i aquella gran gentada es tranquil·litzà un xic i el Senyor va ésser reservat, enmig d'una emoció corprenedora.
Tan aviat com la cerimònia religiosa fou acabada, les autoritats es dirigiren vers el lloc de la catàstrofe. Amb la força de l'explosió s'havien apagat tots els fanals; el carrer era fosc, sinistre. Hom caminava damunt bassals de sang, vidres trencats, cadires trossejades; els peus, tremolosos, ensopegaven amb els cossos caiguts dels morts, i del ferits que gemegaven tràgicament. en aquella confusió paorosa.
Tot seguit foren donades les ordres urgents i començaren a arribar els primers auxilis de dispensaris, material d'assistència i els bombers amb atxes enceses, que il·luminaren aquell quadro de mort. Prop d'una cantonada, es veia una petita flama, com una mena de foc follet; eren els vestits d'un mort que començaven a cremar.
I envestíem la pujada, plens de delit. Cada casa, cada recó, tenia per a nosaltres un valor anecdòtic i això escurçava el camí. La casa rosada de la Tereseta Martorell ens recordava la seva propietària, que estava sempre tan afectuosa amb nosaltres; el Banc de Barcelona, on crèiem sempre que el nostre pare estava reunit en Junta, amb En Manuel Girona, l'Estruch, En Roger — els cotxes dels quals s'estacionaven sovint a la seva porta —; les Drassanes, d'on sortien «aquells generals» que passejaven el bestiar, el Cercle Eqüestre — on es passava el dia el senyor Prats, el marit de la meva àvia —, i el carrer de «Fernando», on vivia la Verdereau, que ens vestia, i Can Llibre, on es compraven dolços, i el Liceu, on, de tard en tard, ens portaven; i la Rambla de les Flors, on ens aturàvem sempre a la taula de «la Carolina», que ens subjectava al vestidet, amb un imperdible, uns clavells, un capoll de rosa o unes violetes, segons la temporada. I, després d'un breu descans, continuava l'ascensió.
La Rambla dels Ocells, amb els seus canaris, lloros, «periquitos» i tortugues — jo no sé per què, però és un fet; a la Rambla dels Ocells venien tortugues — i Can Comilles, que miràvem amb respecte perquè allí hi havia viscut aquell senyor de l'estàtua, i «El Siglo», el paradís dels nostres somnis d'infant, i «Ciències», amb el seu rellotge, regulador de la nostra diària excursió, i la Plaça de Catalunya, amb la casa d'En Gibert, i la d'Estruch, amb la seva Armeria i les barraques de fenòmens i el Circ Eqüestre, desideràtum de les nostres ambicions dominicals.
Jo no recordo res d'aquells espectacles de circ, de què érem tan llaminers, però, en canvi, tinc present a la memòria, com si ho estigués veient encara, «Amfitrite», una exhibició que feien en un barracot de la Plaça de Catalunya. Hi havia una gran peixera amb les parets de vidre i, submergida en ella, una dona — abillada amb un vestit que aleshores semblava sintètic, però que avui serviria poc menys que per a anar a batejar — que nedava i feia mil evolucions, sense sortir a la superfície per a respirar, i enraonava, i deia la «bonaventura» i endevinava el pensament...
La meva mare es disgustà molt que ens hi haguessin portat.
Indubtablement, ella tenia raó; era, si més no, una cosa inútil. I no obstant, jo hi he pensat moltes vegades, en aquella visita i en aquella dona, que — trampes a part — venia a ésser com una mena de símbol de moltes vides: viure, pensar, moure's, fruir i àdhuc patir, sense ni tan sols sostreure's a totes aquestes coses, un instant per a respirar una mica d'espiritualitat.
I envestíem la pujada, plens de delit. Cada casa, cada recó, tenia per a nosaltres un valor anecdòtic i això escurçava el camí. La casa rosada de la Tereseta Martorell ens recordava la seva propietària, que estava sempre tan afectuosa amb nosaltres; el Banc de Barcelona, on crèiem sempre que el nostre pare estava reunit en Junta, amb En Manuel Girona, l'Estruch, En Roger — els cotxes dels quals s'estacionaven sovint a la seva porta —; les Drassanes, d'on sortien «aquells generals» que passejaven el bestiar, el Cercle Eqüestre — on es passava el dia el senyor Prats, el marit de la meva àvia —, i el carrer de «Fernando», on vivia la Verdereau, que ens vestia, i Can Llibre, on es compraven dolços, i el Liceu, on, de tard en tard, ens portaven; i la Rambla de les Flors, on ens aturàvem sempre a la taula de «la Carolina», que ens subjectava al vestidet, amb un imperdible, uns clavells, un capoll de rosa o unes violetes, segons la temporada. I, després d'un breu descans, continuava l'ascensió.
La Rambla dels Ocells, amb els seus canaris, lloros, «periquitos» i tortugues — jo no sé per què, però és un fet; a la Rambla dels Ocells venien tortugues — i Can Comilles, que miràvem amb respecte perquè allí hi havia viscut aquell senyor de l'estàtua, i «El Siglo», el paradís dels nostres somnis d'infant, i «Ciències», amb el seu rellotge, regulador de la nostra diària excursió, i la Plaça de Catalunya, amb la casa d'En Gibert, i la d'Estruch, amb la seva Armeria i les barraques de fenòmens i el Circ Eqüestre, desideràtum de les nostres ambicions dominicals.
Jo no recordo res d'aquells espectacles de circ, de què érem tan llaminers, però, en canvi, tinc present a la memòria, com si ho estigués veient encara, «Amfitrite», una exhibició que feien en un barracot de la Plaça de Catalunya. Hi havia una gran peixera amb les parets de vidre i, submergida en ella, una dona — abillada amb un vestit que aleshores semblava sintètic, però que avui serviria poc menys que per a anar a batejar — que nedava i feia mil evolucions, sense sortir a la superfície per a respirar, i enraonava, i deia la «bonaventura» i endevinava el pensament...
La meva mare es disgustà molt que ens hi haguessin portat.
Indubtablement, ella tenia raó; era, si més no, una cosa inútil. I no obstant, jo hi he pensat moltes vegades, en aquella visita i en aquella dona, que — trampes a part — venia a ésser com una mena de símbol de moltes vides: viure, pensar, moure's, fruir i àdhuc patir, sense ni tan sols sostreure's a totes aquestes coses, un instant per a respirar una mica d'espiritualitat.