Gustau Gili Editor (Barcelona), 1929
Mancada la vila de fanals encara, la meitat de l'any no podíem eixir, a les vetlles, sense una llanterna a la mà; i ben sovint havíem de recular esglaiats, en veure, a la claror d'aquella, el cos d'un home travessat al peu d'una cantonada solitària. [...] Nosaltres habitàvem, a la vila, una casa antiga que tenia son hort al darrere, ple, a les nits, del misteri que arrebossa la vegetació; sos cellers subterranis, grandiosos i de naus tan altes que semblaven d'església, sos graners i ses golfes, panteó de records on anaven a parar tots els mobles vells, formant fantàstics túmuls; sos passadissos llargs i foscos, i una gran escala de pedra el final de la qual no s'aclaria mai, sinó un petit tros. No cal dir si n'hi devia veure, de fantasmes, per tots aquells espais tenebrosos, ma imaginació de noi, ja prou exaltada per rondalles de la vora del foc i esgarrifosos episodis de la mateixa vila! La meva família era nombrosa i abundava la gent jove, que, amb son bon humor, atreia cada vetlla gran tertúlia. Solíem sopar tard, i jo havia fet la meva becaina damunt l'Aritmètica o del Fleury quan entrava a la sala de reunió, i en plena visita em lliurava al bon son, còmodament car- golat dins d'una immensa poltrona encoixinada amb antigues tapisse- ries que em preservaven de l'aire.