Marian Galve - 1907 - Barcelona
A l'amic d'Espineubes, Jaume Pallarols
Espineubes és un poblet arrapat a un estrep de la superba serralada montsenyenca. És deliciós amb tot i sa mateixa solitud i rural indolència. Pobres cases negroses i aclofades pel pes dels anys, formen grup a l'entorn de l'airós campanar que corona una hermosa esglesiola, remarcable fàbrica d'estil romànic, amb sa senzilla, però elegant, portada de primorosos capitells; el fossaret herbat; la casa rectoral i la sagrera; tot amb el tirat de sublim tristesa, brollant poesia, la poesia dels paratges quiets, que atrau els cors aimants de la veritable bellesa, la que es desprèn de les joies que ens llegà l'antigor, i que pocs pobles, per desgràcia, saben guardar.
Els moradors d'Espineubes passen i traspassen enfront aquell monument sens adonar-se'n de sa grandesa, en què sia ja caiguda; i allà en aquell clos de pau, de quietud i de bellesa que tothom admira, se'ls van escorrent els jorns de la llur vida. Que vegades hi he passat per aquell poble de muntanya! son temple, sos estrets carrers, ses pobres cases i sos habitants me són familiars, i no deixo d'enyorar-los quan algun destorb me priva almenys dues vegades l'any per aquella disbauxa de muntanyes, per aquelles enciseres valls i rierals frondosos.
No fa pas gaires dies que hi tornava pel cantó de Viladrau. Se'm clogué el jorn, jorn hermós d'agost, al sot de Masjoan, i vaig fer l'ascensió al poble a la claror de les estrelles que parpellejaven en la blavor del cel. La monòtona cançó d'un pobre vell tornant del tros me feia pesada la ruta, i més encara el perfidiós cridar d'un boverot que no parava de martiritzar els dos vedellets que seguien amorosos a la vaca, que calmosament i esbrotant pels marges feia cap al cortal.
Entrava al poble atollat en la foscor més espessa; ni una ombra creuava els carrers. En alguna altra casa, s'hi veia un llum al fons de tot. L'hostal m'obrí ses portes; no hi havia la mateixa d'abans i, és clar, semblava trobar-m'hi estrany, i sentia l'enyorança de la patriarcal franquesa.
Silenciosament hi feien cap alguns coneguts, entre ells, vós, amic, amb qui conversàrem llargament de coneixences velles i de llibres, de política..., de tot.
Nit enllà vaig retirar-me a la cambra força espaiosa, neta i ventilada. Feia estona que era al llit quan vaig sentir la temptació d'abocar-me a la finestra i contemplar en el silenci de la nit serena les meves estimades muntanyes. Després de passejar la mirada pels cims la torní sobre la massa informe que a mos peus reposava. quina quietud! Ni una remor, ni un sol xiscle d'òliba, la reina de la nit; tot dormia.