(Barcelona), 1910
Lloret, paradís gentil (fragment)
Lloret té serres i santuaris, i ermites i boscos i horts i vinyes i cales, i àdhuc té monuments. Velles casetes exquisides, i l'església més dernier cri del món, i el gran mur enramat del famós Mai tanquis, que és el Lyon d'Or de Lloret; i tres coliseus; i un gran boulevard que és el carrer de Sant Pere; i un passeig de mar ple d'enamorats; i una gran plaça composta de dos bells quadrilàters (l'un ombrejat d'acàcies, i l'altre sense, per a ballar-hi el ball de les morratxes) sempre curulla de criatures; i una platja de petits òpals, dits arena, adornada pels tenderols i pavellons de l'Academia Tiburón, el Quintet Verdura, la Molestia Social, el Trianon i l'Artilleria pesada; i els jardins tropicals i mítics del 81 del carrer de Sant Pere, i una, Venècia, reclosa, crítica, amb pianos de dolces noies i enormes canyes de pescar i patis blau argent i flors vagament conventuals; i un ajuntament que s'assembla d'allò més per la seva sumptuositat i el seu aire gairebé francès amb un palau del Tsar que sortia en una làmina de l'edició castellana de Michel Strogoff que llegíem quan érem petits; i quatre casinos, el de Baix, el de Dalt, la Nyerra i... [...]
Lloret és, per tots cantons, un bé de Déu. ¡I quines eixides tan boniques que un hom s'hi permet! Santa Cristina, Tossa —d'anomenada, com Lloret, en tot lo món—, cales com la Boadella, que sembla haver de contenir en sos caus impressionants algun oblidat tresor de pirates; Fenals, regular com una pista; Canyelles, on sembla que els pins es barallen amb les ones; Banys, Cala Moresca i altres sojorns memorables de bellesa, de magnífics pins escamarlats damunt la roca, penyes grises o oxidades, fistons de vinyes, rieres d'alocs florits, grenys plens de ginesteres.