Col·lectiu Teranyines (Sant Joan de Sineu), 2003
Fou a un carrer empinat que té un nom toponímic i que molts a Mallorca duen per llinatge: Carrer de Socies. So'n Socies és una possessió de Montuïri i jo he sentit a dir que el propietari, temps enrere, vivia al meu carrer i, precisament, a la casa on vaig néixer. Per ventura la primera cançó popular que aprenguí, i que cantí tantíssimes vegades damunt l'era, és aqueixa on s'hi anomena Son Socies i son molí de vent, que és ovirador de per tot Sant Joan.
El molí de Son Socies
està envelat i no mol...
La casa on nasquí, en 27 de juliol de 1899, és la primera del carrer, molt gran, baixa de teulada, amb les teules que miren al carrer pintades per davall, de façana negrosa, probablement la més antiga del carrer. Portal alt i rodó. Les portes amb una gran baula a tanta altura que crida l'atenció. N'he sentides diverses explicacions referents a aquesta baula que m'intrigava ja de petit. Uns diuen que el senyor de Son Socies i antic propietari d'aquesta posada, féu col·locar la baula susdita a tal altura per poder tocar sense baixar del cavall. Altres, que si qualcú era perseguit per la justícia -que, als pobles com el meu, sol estar representada pel saig o el celador- si conseguia tocar-la ja n'era escàpol. A una altra casa del carrer de Petra també hi havia una baula consemblant que actualment ja no se conserva. Doncs, només queda la del meu carrer. Aquest casalot no està sotilat, té una cuina immensa (relativament), un corral amb figueres de moro i un nespler molt gros.
He deixat un detall: la façana té encara despulles dels bastons que degueren aguantar una parra en aquella època en què casi tothom en sembrava al carrer. Com devien ésser bells, endomassats de pàmpol verd i amb les penjarelles de calops! Jo no record haver-hi viscut en aqueixa casa perquè, abans de l'ús de raó. Mos pares se mudaren allà on estan actualment, n° 5. Aquesta és la nº 1. La llogaren quan se casaren però, llavors, la deixaren i anaren a viure amb mon padrí.
Aquest carrer, per poc que hi pensi, està mesell de records. El final de la costa dóna a fora vila. Hi havia uns ametlers grossos on tots els infants de l'entorn hi fèiem les primeres provatures de lladre. Els ametlers tenien moltes branques penjant dintre el carrer. I usàvem d'una fórmula gairebé màgica per fer callar i ofegar els escrúpols de la consciència: «tot lo que cau dins el carrer, el rei ens ho dóna» i, de seguida, sense pensar-hi més, apedregàvem els ametlons casi convençuts de què exercitàvem un dret, Els ametlons són una llepolia pels nois i pocs que sàpiguen resistir a la temptació. He de confessar que encara m'agraden tant com quan els apedregava.
Carrer de Socies, n° 5. Aquesta és la llar nostra. Allà on vaig néixer, al mateix carrer n° 1, els meus pares hi estaven de llogaters. Al carrer només hi ha vuit cases. Per sobre les tàpies d'un corral que té l'entrada al carrer del Sol que fa creu amb el de Socies, s'hi dreça un fasser on jo hi he anat a collir dàtils. Ca nostra té la façana relativament nova. Dos aiguavessos. El primer més estret que el segon; a la dreta com entram, la portassa on, per les parets, hi ha inscripcions i burots de quan vivia a ca nostra. Una de les coses que hi ha és la fórmula de treure la llargària d'una circumferència o, almenys, allò que, en Geometria, entenen per la lletra «pi». Damunt la portassa, una cambra, on s'hi puja per una escala despullada d'arrambador. A la paret així mateix hi ha un llistó per aferrar-s'hi. En aquesta cambra que té una finestra que mira al carrer i on hi ha els únics vidres que existeixen a ca nostra, hi passí llargues hores llegint, escriguent, o, simplement, estant reclòs i truiant amb les meves estampes, els meus llibrets de rondalles, les meves bolles, etc. Això al primer aiguavés.
Al que més s'assemblava era a un sequer. A una barraca de camp per arraconar-hi canyissos. En aquelles saons la nova escola encara estava a fer. Una casa pel mestre. Un corral amb una escalonada que arrancava de devora el portal mateix de l'aiguavés de darrere. Damunt les branques de l'escalonada, dos cossiols amb sengles donardes pintades. Acabada l'escala, el pati que constituïa el corral. Una llimonera molt grossa. Un nespler. Vaumes, rosers. Al fons, precedida d'uns quants escalons amb una garlanda de geranis violents, la barraca, vull dir, l'escola. En Chateaubriand té una bellíssima descripció d'un niu en un roser. Doncs, sempre que la llegesc o la record, pens amb els rosers de la meva escola on me sembla que hi trobàrem un niu. Només tenia finestres a una de les quatre cares, la que donava al pati. Dues finestres i el portal d'entrada. No tenia pis o sòtil, sinó que els ulls ja se topaven de seguida amb les bigues inclinades de la teulada. Aquest fou mon temple de Minerva, deessa de la sabiduria.
Era una figura regular, llarguera, no molt, i estreta. El mestre seia a la taula posada sobre un replà un poc més alt que el trespol de l'escola. Per cert, que feia un escaló i, a la cara o empit, hi havia bocins de rajoles pintades, antigues, unes senceres, altres que balderejaven com un barram a punt de caure, i altres que ja no hi eren però hi deixaren la marca. Sobre el portal, damunt la teulada, un rellotge de sol. En l'actualitat (1932) està convertida en solls i conilleres. Se construí una escola nova. Però a la nova no l'estim, car no hi aní mai.
Sant Antoni Abat
Al meu poble és un sant de molt de crit, un sant acabalat que es permet el luxe de tenir novena predicada. I en veiéssiu de gent que va a sentir la vida de sant Antoni que alguns predicadors conten d'una manera grotesca. El dimoni sempre hi balla de capoll. Un predicador li atribuïa aquest miracle (?!) Un escabotell de dimonis li comparegué. Sant no en tallà més. Se treu un canonet de canya i «ala, entrau-me aquí dins», els ordena. I els dimonis, per més que musclejaven i feren mil revolts, hagueren d'encabir-s'hi. Posà un tap i tot romangué en pau. N'hi posen massa i tot de dimonis en la seva vida. És l'infern trabucat com un diluvi de lava demoníaca sobre la vida del sant.
L'interessant era la festa. No hi havia dimoni. L'oncle Esteve era obrer i tot més que anava. Al matí recorrien el poble amb unes xeremies i posaven murtra a les baules de ca'l senyor Rector, de ca'l Batle, i és fàcil que a les dels Antonis més importants de la vila. No duien com les altres obreries canyes verdes en captar, perquè no n'era temps. La festa popular era el capvespre en què es beneïa el bestiar. S'instal·lava el vicari sobre l'escalonada del portal segon. Els xeremiers (xeremies, flabiol i tamboret) a la part dreta com surten. Gent per la plaça a caramull. Esquitxades d'aigua i diners que saltaven en la bacina parada pels obrers. Mon pare mai hi dugué la nostra bístia a beneir, i content que n'estava jo. Me n'hauria empegueït. Perquè m'empegueïa de tot lo que fos nostre. Ho trobava mesquí, ridícul, sense distinció. Lo dels altres no. Perquè era? Provarem algun dia d'aclarir-ho, si en sabem.
Després de les beneïdes començaven les corregudes amunt pel «carrer des mig» (carrer major) que duraven casi tot el capvespre. Jo, des d'una finestra de ca la padrina materna, ho contemplava embadalit. Els cavalls quadrupejants, amb la cabellera a lloure, fent saltar espurnes de les pedres vives, molls de sabonera, corrien, volaven, per obtenir la relativa glòria d'arribar els primers.
Posem, tot seguit, aquella bella inscripció que duia una campana: «Laudo Deum verum; plebem voco; congrego clerum; defunctos ploro; nimbum fugo; festa decoro» (Alab al ver Déu, crid el poble, fas congregar els clergues; plor els difunts; arruix els núvols; fas lluir les festes). Tenia una flaca per pujar al campanar i ventar les campanes. Com que anava per l'església i era amic de l'escolà, en sentir tocar de mort ja m'hi enfilava. Oh aquelles enormes boques circulars que llançaven pels finestrals aquells monosíl·labs tan plens, «booom! daaang!» Com m'hi engrescava! La meva campana era la mitjancera; amb la grossa no podia. L'asseia (girar-la amb la boca per amunt) i per conseguir-ho més fàcilment, pujava sobre una finestra del campanar i d'allà, aferrat a la corda, me llançava damunt la postissada i, amb el pes del cos, la campana prenia una vogada forta. Del campanar estant, vaig contemplar un pic com el falcó perseguia ferotjament els coloms.
Sota la postissada, dins un enfony, hi havia el rellotge i jo hi fruïa de veure aquell rodam, aquells pesos fermats amb una corda de ferro que penjaven en la buidor del campanar. Amb el tic-tac solemne de la pèndula i amb aquells cruixits que tot feia quan havia de tocar hores. El rellotge, entenimentat, amb un fil estirava el martell que picava sobre una campana col·locada més amunt que les altres.
El paisatge santjoanenc
És el triomf de la humilitat. No és una terra aparatosa i magnífica, però és fecunda. Altres indrets seran un jardí, el meu poble és un graner. Terra sense atreviments; els turons tot just si gosen alçar el cap, temerosos de rompre'n el ritme, monòton i solemne, amb postures arrogants. Turons suavíssims que, d'abaix, alçant la mà, ja arribau al cim. Així el puig de Reig de Son Virgo, la serra de Son Gual, la serra de Maià, els turons de Son Juny, Consolació, el Revellar, el puig d'En Baldiri. El puig de Sant Onofre és una mica abrupte i, tal volta per això, ja du el nom d'un sant de penitència violenta. Les figueres, arbre bíblic, és el que domina a les planures que d'estiu porten, les planures, les àuries marques de les eres com medalles enormes que decorassin son pit. Hi ha terres magres, però tan presumides, que s'agencen de mil coses inútils o menys profitoses i fan molt de paper.
Però la meva terra, rica com és, amaga tant la seva riquesa que més aviat ne fa una impressió una mica desfavorable. Més, tractau-la i rectificareu l'opinió. És eixuta, austera, macerada i prolífica. Jo me pens que va infondre'm son aire un xic tristoi i consirós; l'amor a la soledat, no per la soledat sinó per fugir de la companyia menys agradable; aquest incessant anhelar insatisfet; aquests accessos d'enyorança -la meva terra sembla que du clavat el glavi de l'enyorança-; aquesta tendresa creixent que me fa saltar les llàgrimes al contacte de la més petita emoció. I ma mare que me diu: «per mi no has plorat pus d'ençà que eres petit!» Ai, si ho sabésseu! Aquí, en aquest ambient d'humilitat, vaig viure des de dia 27 de juliol de 1899 fins al 12 de febrer de 1913 en què venguí a Artà a començar-hi una vida nova.