PAM - 2010 - Barcelona
A nostra Seu
Oh, Seu, tu qui t'aixeques alçant amb valentia
tos arcbotants airosos, de cara al brau mestral,
damunt la blava costa, ets la suprema guia;
i el navegant qui passa enllà de la badia
saluda en tu a Mallorca, formosa Catedral!
Bé estàs aquí, voltada d'encens i de pregaries,
baix tes voltes immenses el poble mallorquí
consagrà ses victòries amb cants i lluminàries,
grava dins blocs de pedra ses actes llegendàries
i avui sos descendents les venim a llegir.
Oh! Quelcom resta encara, dins ta pau solitària,
d'aquest passat heroic, que mai veurem morir,
quelcom que amb l'encens vola i munta amb la pregària,
vell ferment que rebérem de sang hereditària
i glateix dins les venes de cada mallorquí!
D'un càntic llavorat amb la línia airosa
qui serva la puresa de nostra blava mar,
d'un càntic que entona la raça esplendorosa
d'aquells avantpassats que llur fe religiosa
damunt la pedra forta volgueren cisellar.
I dret davant la mar, esguardant vers l'altura,
capdavanter de l'illa, immutable i serè,
Oh, Temple, amb tu aquell poble, la destra alçada jura
a dins ton gest sublim, oh Catedral, perdura,
amb tu feim tots nosaltres professió de fe!
La conquesta
Quan nostra fruitosa terra
els sarraïns conquistaren
cors penosos la deixaren;
la Verge queda en la serra.
Illa de flaire florida,
dels joglars gaia poncella,
per senyorejar dins ella
Maria la té escollida.
I al Salt d'Aubarca estotjada,
entre gatoves, espines,
mata, lletrera, metzines,
hi descansa la vesprada.
Músics angèlics hi vénen
i amb harmonies estranyes
ressonant per les muntanyes
l'eco d'arpes d'or estenen.
Mentre l'infeel hi planta
la llei de creença vana;
per lluitar la host cristiana
hi toma posar la planta.
Al crit de «Santa Maria!»
la creu alça el Rei D. Jaume
i en el Xec pren cap i Palma,
Joia d'or i pedreria.
El pi dels Montcades
Pi, si poguessis contar
lo passat des que nasqueres!
Tu la host del rei Jaume veres
amb els moros batallar.
A damunt aquesta altura
no bramulen les ventades,
i el remor de les onades
ressona dins l'espessura.
Tu t'aixeques com gegant
fent-nos recordar les gestes
d'aquell gran rei, ses conquestes,
i dins son nom murmurant.
Pi vell! Ta soca corcada
és un llibre de la història;
record de passada glòria,
mai de Mallorca esborrada.
Veient-te el glosador, canta
d'aquells cabdills lo valor;
tu n'ets fita de l'avior,
record d'una guerra santa.
Amb la sang de dos germans
tes branques són consagrades!
Glòria al nom de los Montcades,
braus i nobles catalans!
Vulga Déu, arbre estimat,
que mai t'arranc la ventada,
ni a tu ni a la creu alçada
per nosaltres al teu costat!