Defensa siciliana

Edicions Empúries - 1989 - Barcelona

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Teatre Eliseu (Roda de Ter)

Les representacions dels Pastorets són farcides d'anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me'n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d'estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrere. De la meva mida, però, no n'hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s'aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges -no «pantis», que no n'hi havia aleshores, sinó mitges- arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d'un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d'un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portar-ne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d'angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l'escena en què havia d'interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l'hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l'obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo vaig quedar exposat a la vergonya del miler de persones que omplia a vessar el teatre, amb el vestit arromangat i intentant de tibar-me les mitges. Com una dona; ni més ni menys que una dona i, cosa que a la meva edat i en aquella època era vergonyós a tot ser-ho. Hi va haver una riallada general que encara em ressona a les orelles. No crec que mai arribi a oblidar-me'n.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Teatre Eliseu (Roda de Ter)

Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciar-la de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació» que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi -pobre d'ell! -broma.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Escola de Mossèn Espinalt (Roda de Ter)

La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges devia afavorir sense cap mena de dubte l'eclosió d'amors adolescents. Quan acabaven les classes, tant al matí com a la tarda, les nenes, passaven per davant de la rectoria, de manera que semblava –només ho semblava– que sortíem del mateix lloc. A més, com que tot el baluard religiós que he dit: església, rectoria, «Colegio Espinalt», col·legi de monges i Centre Catòlic, quedava apartat del carrer d'en Pere Almeda, que era el més pròxim, resultava que hi havia un espai diguem-ne urbà que compartíem cada dia nois i nenes. Això, sumat al veïnatge dels patis, estimulava la fantasia i el desig. Les mares que venien a buscar nens i nenes, i els capellans i les monges, vetllaven perquè no ens esgarriéssim, és clar, però nosaltres –els i les grans, vull dir– ens esgarriàvem.
De totes maneres, aquest esgarriament era d'un ingenuïtat aclapadora. Anàvem molt endarrerits, els adolescents d'aquella època. El que més fèiem era fanfarronejar estúpidament, nosaltres, i fer blederies, elles. Quan cadascú era a casa seva, i jugàvem pel carrer o pels afores del poble, en grups, els instints es podien desfermar més fàcilment, però a les hores de plegar d'estudi, ens limitàvem a alimentar fantasies absurdes i cinematogràfiques. El que era corrent, això sí, era atribuir-se «xicots» i «xicotes», el que ara en diuen nòvios. Amb la meva primera dona, jo hi vaig començar a festejar (?) així, quan tots dos encara anàvem a escola. No sabria pas dir si de debò ens havíem fixat lliurement l'un en l'altre, o si ens vam descobrir gràcies a la manifasseria dels companys i les companyes. N'hi havia que semblaven fets a mida per a aquesta feina. Alcavots potencials, en certa manera, però que solien operar més per gelosia o per enveja que no pas per veritable professionalitat.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Escola de Mossèn Espinalt (Roda de Ter)

Els pupitres –les taules, més endavant– estaven col·locats en rengles, de cara a migdia. A tocar de la finestra d'aquest cantó, i, per tant, d'esquena al pati de les monges, hi havia la tarima amb la taula del mestre, de mossèn Francesc. Davant la seva taula hi havia un cert espai sense pupitres. Allí hi posàvem l'estufa, a l'hivern, per escalfar-nos– la llenya, o les serradures, o el carbó, es guardaven en una mena de túnel bastant profund que hi havia a mà esquerra de l'escala de baixar a les comunes. Allí també, amb estufa o sense, ens posàvem els alumnes –no tots, és clar– fent semicercle per «donar» la lliçó. Mossèn Francesc de vegades ens la demanava des de la seva taula; de vegades baixava i es posava a peu dret davant nostre. A cop d'ull, jo diria que devíem ser uns seixanta o setanta, a la classe. No m'havia parat mai a comptar-los, tot i que matí i tarda es passava llista i calia respondre «¡Presente!» quan deien el teu nom. Calculo el possible nombre d'alumnes pel record, molt viu, que tinc de la classe. Al tros de paret que hi havia damunt de les finestres que queien darrere la taula de mossèn Francesc, hi havia un formidable santcrist i, a banda i banda, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio (els dos lladres, que deia un «roig» amic meu). Suposo que la presència dels retrats era obligada. Ho dic perquè anys més tard, quan vaig anar a treballar, al despatx de la fàbrica també hi havia el retrat dels dos personatges, almenys el del primer. A més a més, a la classe hi va haver durant molt de temps una bandera espanyola de dimensions ben considerables, posada dreta al costat de la tarima del mestre. La bandera no hi era pas només per fer maco, és clar. Cada matí i cada tarda, abans de començar la classe, un alumne l'aguantava desplegada, amb el pal a la cintura, mentre els altres, «brazo en alto», cantàvem el «Cara al sol». Abans –o després, no ho recordo– havíem dit un parenostre.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Plaça Major (Roda de Ter)

En acabar la guerra es va organitzar ràpidament la falange, al meu poble –i a tots, suposo. De gent gran afiliada, no sé si n'hi havia gaire. Pel que he anat esbrinant després, m'imagino que déu n'hi do. Amb tot, m'atreviria a dir que de convençuts n'hi devia haver ben pocs. El que passava era que els que no militaven per odi ho feien per por. No sabria pas dir que era pitjor. Les criatures també ens vam «afiliar», llevat, és clar, dels «rojos», rics i pobres, que ja quedaven diguem naturalment exclosos de la selecció. L'escola del senyor Sebastianet em sembla que ja no es va tornar a obrir. Ell i la seva família van marxar a Barcelona, on van muntar una acadèmia. Els alumnes dels capellans –i d'altres– vam entrar als rengs de la falange. Jo també, és clar. No sé si era «flecha» o «pelayo », que eren les denominacions correctes dels aprenents de «falangista valeroso», com deia la cançó. Suposo que devia ser «pelayo» (sense el «don», és clar), que em penso que era el nom que corresponia als més petits. Alguns dies de la setmana, en plegant d'estudi, ens feien anar a fer instrucció paramilitar al pati de les Escoles Nacionals, que era com si diguéssim el quarter general. I els diumenges, amb calces curtes, camisa blava (la famosa «camisa azul»), boina vermella i cinturó amb una grossa sivella amb les fletxes i el jou, anàvem, formats, a so de trompetes i tambors, a missa major. Baixàvem pel call de la capella i pujàvem pel pont vell armant un rebombori considerable. A l'església ocupàvem el passadís central, i ens agenollàvem, ens posàvem «firmes» (no ferms, què punyeta!, «firmes»), o «en su lugar descanso» a toc de corneta. També anàvem, els dies assenyalats, en formació a missa a la plaça major (del «Caudillo», aleshores), on hi havia un obelisc d'homenatge als «caídos por Dios y por España», que eren, naturalment, els «mártires de la cruzada»; als altres –als altres morts– ja els estava bé haver-la dinyat i no es mereixien cap homenatge. Aquest obelisc que dic tenia un altar i tot, i hi va ser molt de temps, a la plaça. Com que era molt de nyigui-nyogui, però, i estava exposat a la intempèrie, es va fer malbé i el van enderrocar. El va substituir una placa de marbre col·locada part defora, en una paret lateral de l'església.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Teatre Eliseu (Roda de Ter)

Deia que el teatre el fèiem al «teatre», almenys els Pastorets. Jo hi vaig actuar molt, als Pastorets, que em sembla que l’«Año de la Victòria» o el «Primer año triunfal» no es deien Pastorets sinó «Pastorcillos», perquè es van haver de fer en castellà –només hauria faltat!–, i els dos còmics, en comptes de dir-se Lluquet i Rovelló, o Mataties i Jonàs, és deien «Bato» i «Borrego». Doncs sí, hi vaig actuar molt, jo, als Pastorets: primer fent de Benjamí, el pastoret eixerit que acompanya com a sagal la parella de còmics, i més tard com a figura veritablement estel·lar: sant Miquel! A casa copàvem tot el santoral: el meu germà feia de sant Josep i jo de sant Miquel; no es podia demanar més. Per fer de Benjamí vaig haver d’atrevirme a cantar una cançó tot sol (A la vall de Nazaret / n’hi ha una donzella, / dels llirs que en la vall floreixen / gaia poncella –això era «només» la primera estrofa, però n’hi havia d’altres–), la tornada de la qual corejaven els dos còmics, i a ballar una mena de dansa que em va ensenyar en Roca, que era el que «ensenyava» els ballets a l’esbart Albert Martí, anomenat així en memòria d’un dels tres germans Martí, parents meus, que, junt amb el seu pare, van ser morts pels «rojos» l’any trenta-sis, a Barcelona. Això de cantar i ballar tot sol, cap més criatura de la meva edat no gosava fer-ho, però jo, que ja devia tenir «el verí del teatre» al cos, ho feia amb tanta seguretat i tan bé que fins i tot mossèn Aulet, professor de música d’un poble veí, va demanar que anés a fer unes «proves» per mirar de solucionar el problema que tenia al seu poble. Finalment no hi vaig anar a actuar (a fer les «proves», sí) perquè van dir que era massa jove per anar amunt i avall de nits. Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrera. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges –no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges– arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portarne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç, de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Centre Parroquial (Roda de Ter)

Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciarla de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació » que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi –pobre d'ell!– broma.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Església de Sant Pere (Roda de Ter)

Al cor parroquial hi vaig cantar molts anys. Tenia força bona veu, jo, i una orella molt fina. Més d'una vegada havíem cantat la missa De angelis amb el mossèn organista, alt i gros com un sant Pau, ell i jo sols, «manu a manu». També em feia fer solos, aquest mossèn, durant el novenari d'ànimes, amb l'església mig a les fosques, per la novena de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que es feia a la seva capella abans de la festa major, i en circumstàncies solemnes. Hi havia una cançó La presó del Tabernacle, que la brodava. Quan la cantava, a l'església hi havia un silenci emocionat i, en sortir, les dones ens felicitaven a la meva mare i a mi. Sense exagerar, em sembla que puc dir que, del cor de nens, jo n'era el puntal més sòlid. El mossèn ho sabia i m'amanyagava d'allò més.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Pont Vell (Roda de Ter)

El pres que he dit que formava part del batalló que va venir al poble a reconstruir els ponts que els «rojos», en la seva fugida, havien dinamitat, era madrileny i es deia Marceliano García Hernández. En Marcel, que li dèiem nosaltres, era un tros de pa beneït, senzill, afable, servicial i honest. Només tenia una dèria, la bicicleta, més ben dit, les curses ciclistes. El seu ídol era Julián Berrendero, un corredor famós en aquella època que havia fet bons papers fins i tot en el Tour de França. No recordo ben bé com va anar, això, però sé que en Marcel i tot d'altres companys seus, a més de treballar en la reconstrucció dels ponts, anaven a fer hores extres (i tant!) al taller de fabricació de telers on treballava el meu pare. Va ser ell qui el va portar per primera vegada a casa i la mare immediatament se'l va afillar. Passaven més gana que un mestre d'escola, aquells pobres xicots, i a casa, tot i que el menjar no ens sobrava pas, ell podia treure el ventre de pena. Recordo que venia força sovint, i també recordo que la mare, a més de donar-li menjar, li rentava i cosia la roba, i li donava peces més o menys en desús. Tots vam fer-nos molt amics, amb en Marcel, durant anys ens vam cartejar i, tant sí com no, va voler que els pares l'anessin a veure. S'havia casat aleshores (Petra es deia la seva dona) i tenia una carboneria. També hi va anar el meu germà gran, en viatge de noces, i la Dolors i jo, quan ens vam casar, també hi vam fer escala. Una escala amb parada i fonda abundosíssima, perquè tant en Marcel com la seva dona ens van obsequiar a cor què vols. Feia catorze o quinze anys de la seva estada al poble, però no se n'havia oblidat gens i deia que la meva mare era la seva segona mare. Hi he pensat sovint, en el Marcel. Era de la mena de persones la coneixença de les quals és capaç de reconciliar-te amb el gènere humà i, sobretot, de fer-te reflexionar d'una manera profunda, precisament per la seva netedat, per la seva senzillesa. Va morir força jove, d'un càncer de pulmó, em sembla.

L'estada del batalló de presoners va trasbalsar considerablement la vida del poble. Tot i els controls a què suposo que els sotmetien els soldats que els vigilaven, presos i soldats aviat van fer coneixença o amistat amb la gent, que em sembla que, en general, se'ls mirava amb afecte i amb compassió. Aquests dos sentiments els va afavorir molt –involuntàriament, és clar– un sergent que de fet tenia la responsabilitat directa i més immediata de tot el grup. Aquest sinistre personatge agafava unes borratxeres descomunals. Jo em recordo d'haver-lo vist caminar fent esses davant de tota la formació, soldats i presos, els diumenges al matí, quan tots plegats anaven a missa. També l'havia vist jugar (és un dir) a billar a can Pampa, bevent anís i conyac sense parar, bavejant com un garrí i havent-se d'aguantar amb la taula del billar o repenjant-se en algun dels qui l'acompanyen i, potser de grat, potser per força, li reien les gràcies. Les seves borratxeres, però, no haurien tingut altra transcendència que el mal que li haguessin pogut fer a ell, si no les hagués fet pagar als pobres presos que tenia a les seves ordres. Ben aviat es va saber pel poble que el sergent en qüestió tenia el «divertit» costum, quan estava borratxo, que era quasi sempre, de cridar un dels presoners, un qualsevol, i estomacar-lo sense més ni més servint-se de la sivella del seu ample i gruixut cinturó de militar. Les pallisses que administrava eren tan descomunals com les seves borratxeres. Ho puc dir perquè em recordo d'haver vist el pobre Marcel, a casa, amb la cara i el cos plens de blaus i els ulls inflats com els d'un boxador. I el més greu del cas, es queixava el nostre amic, era que, després de suportar les cafrades d'aquell brètol, que no tenien cap més justificació que el seu estat i la seva prepotència, després de suportar-les, dic, en posició de «firmes», el bandarra ordenava: «di que pase otro», i el pobre apallissat havia d'escollir un company al qual sabia que li esperava el mateix que acabava de passar ell.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Capella del Sòl del Pont (Roda de Ter)

Torno a l'escola. Teníem dos patis, nosaltres: els dels petits i el dels grans. El dels petits era irregular. La part més ampla queia davant la façana del Centre Catòlic. Després hi havia un tros allargassat, que feia una mica de pendent en amunt i acabava en una porta reixada, de ferro, que tancava, de fet, l'entrada al Centre. La paret d'aquest tros allargassat donava al pati del col·legi de les monges. Era una paret relativament baixa, i més d'una vegada els més grans, aprofitant algun descuit o alguna absència dels mestres, ens hi mig enfilàvem per fer senyals i babarotes a les nenes, que també solien jugar a les mateixes hores. Era corrent aleshores atribuir xicotes (i les nenes xicots) als companys. La Dolors, la meva primera dona, la vaig conèixer així, i em penso que me la van «atribuir » més els altres que jo, tot i que devia demostrar alguna preferència per ella. Sigui com vulgui, al cap de molts anys ens vam casar. La vida proporciona sorpreses, ja se sap.

Autor: Miquel Martí i Pol
Indret: Casa del carrer de la Verge del Sòl del Pont, 18 (Roda de Ter)

Ella [la padrina]era un veritable paradigma de senzillesa i de lògica. Funcionava com una màquina perfectament fabricada i correctament greixada. No sabia gaires coses i no li feia cap falta saber-ne més. No havia viatjat, no tenia, de fet, ni cinc cèntims, però era completament feliç i tenia una alegria encomanadissa que exhibia sense beguineria, d’una manera neta i gens pedant. A mi m’estimava molt i jo també l’estimava molt a ella.