Diuen que aqueix estany alguna hora no hi era i que en son lloc s'aixecava un poble [...] Una dona d'Engolasters havia pastat, i justament acabava de ficar la pasterada al forn, quan veus aquí que trucà a la porta un pobre demanant-li un bocí de caritat per amor de Déu. “Déu vos ne do”, respongué la dona; "acabo de ficar lo pa al forn i no resta una engruna al calaix". "Ja ho crec", respongué lo pobre, "que no teniu una engruna al calaix; mes resseguiu, si us plau, la pastera, i de les remàstegues que hi arreplegueu feu-me'n un panellet, que Déu vos ho pagarà". I la dona ho féu aixís [...], i engruna d'ací i engruna d'allà féu un pa gros i bonic com los altres [...]. “Bon home, no serà pas per vós. Si n'ha sortit un pa com los altres!”. "Bé: guardau-vos aqueix pa", digué el pobre de Jesucrist, "repassau encara la pastera i feu-me un panet de remàstegues que encara hi trobareu!" La dona ho féu aixís, prometent- li lo panet que en sortiria. Mes al veure que era més gros de lo que esperava, se repensà i l'hi tornà a negar [...]. "Quedau-vos lo segon pa que m'havíeu promès, però donau una altra escombrada a la pastera!” [...] Tal dit, tal fet [...] i n'isqué un pa més gran i més bufó que tots los altres [...]. “¿Aqueix serà per a mi?” I ella respongué asprament: “¡Aqueix no!” Mentres deia aquesta paraula [...] se sentí un tro sec i esquerdat, acompanyat d'un fort terratrèmol. Lo pobre de Jesucrist havia desaparegut del portal, i en son lloc se veia entrar una gran ona d'aigua [...] L'aigua anà pujant, pujant, i la casa del forn i totes les del poble amb ella anaren baixant, baixant, fins a colgar-se i perdre's en lo pregon del que és avui encara estany d'Engolasters.

[31 d'agost] L'endemà, ribera avall, me n'aní a Sant Julià de Lòria. Les capelles que vegí vora el camí no tenen res de particular, sinó lo ser signes evidents de la gran devoció dels andorrans.

A esquerra, sobre un turó, ne vegí una dedicada a sant Cristòfol. Darrera d'ella està penjat lo poble d'Anyós, on residia el pare Junoy. Més avall d'on embranquen los dos Valiras seu, entre tarters, com una jaia que pren lo sol, Andorra la Vella.