"zerovuittresquarantazero", núm.185 (Vilassar de Mar), 2006
B., 2 maig 1972
Ahir, 1 de maig, cap a tres quarts de dotze del matí, va ser enterrat en Gabriel Ferrater al cementiri nou de Sant Cugat. L'havia vist per darrer cop el dimecres, 26 d'abril, a la facultat. Jo sortia de classe, i si recordo bé, estava parlant amb uns estudiants a la porta de secretaria quan ell hi va entrar per demanar un canvi d'aula. La que li havien assignat, per al curs de llengua francesa que acabava de començar, era petita. I, a més, no tenia pissarra. Estava normal. I, com de costum, ens vam intercanviar un parell de bromes carnerianes. Segons han dit els amos, el dijous, va estar al Mesón bevent i parlant amb un grup d'estudiants fins a ben entrada la tarda. El divendres en Sullà i en Murgades em van comentar que en Ferrater i l'Alberto Blecua no havien anat a classe. I que no n'havien fet cas. El gremi estava de mitja vaga -a la tarda, fins i tot hi va haver algun enfrontament amb la policia a la plaça del monestir-, i tot plegat anava més aviat a la deriva. D'altra banda, en Ferrater solia faltar de tant en tant. No tenia despertador i es llevava quan la llum del dia, filtrant-se per les escletxes de la persiana, el despertava. Si plovia, doncs, o simplement si el dia era gris, no es despertava a temps. O si la resseca del dia anterior durava més del compte. El diumenge, a mig matí, em va trucar en Sullà donant-me la notícia. Una companya seva de curs, parenta més o menys llunyana d'en Gabriel, l'acabava de trucar: en Ferrater havia mort. No sabia res més. Forta impressió. Ell avisarà els estudiants, jo, els amics i col·legues de la facultat. Com que és un pont llarg, el de l'l de maig, no trobo ningú. O pràcticament ningú. A la tarda, en Carbonell i l'Hortènsia van a Sant Cugat. No sabem si la Marta ho sap i la nostra preocupació és localitzar-la. Els Carbonell van de la casa d'en Ferrater, que troben naturalment buida i tancada, al Mesón, i del Mesón a l'ajuntament. I reconstrueixen els fets, que després completen quan aconsegueixen de connectar amb la Marta. Segons el comandant de la guàrdia civil, el forense calcula que, en ser descobert el cadàver, feia, ja, unes quaranta-vuit hores que era mort. El dissabte, cap al final de la tarda, la Marta, de camí a Terrassa, va anar, com solia, a veure'l. Tenia un duplicat de la clau. I va entrar. El va trobar colgat al llit, en un principi, ja, de descomposició. Pel que sembla, doncs, va morir el dijous, poc temps després d'haver deixat els estudiants. Es va posar una bossa de plàstic al cap i la va lligar amb una cinta. Va morir d'asfíxia. Així ho ha dit el comandant, que ha afegit: "tenia el rostre contret, com a morat". L'enterrament ha estat contingut, d'una profunda tristesa, augmentada per un ambient de descampat mig en obres. Poca gent, just uns pocs familiars, els amics i alguns estudiants, els que hem pogut avisar, i com a autoritats, en Riquer i l'Udina. Recordo: en Castellet i la Isabel, en José Agustín, en Sacristàn, l'Horta, en Rodon, en Vallverdú, en Gimferrer, en Benet i Jornet, la Montse Roig, l'Antoni Comas, en Carbonell i l'Hortènsia, en Joan Solà, l'Alfred Badia, en Joan Argente, els tres Blecua, la vídua Valentí, en Fontana, l'Eva i la Blanca Serra, en Sergi i en Pancho. I, entre els estudiants, en Sullà, en Murgades, la Lola Badia, en Lamuela, en Graells, la Mila i en Gadea. La Marta, desolada. M'ha dit, en un inici de crisi nerviosa: "Què farem sense ell? Tots el necessitàvem. Ara més que mai". Un capellà, suposo que de Sant Cugat, ha repetit, davant de la camioneta funerària, instal·lada a la porta del dipòsit, les formules de rigor, unes fórmules, però, que no s'adeien massa a la manera de ser d'en Gabriel. La mare i la germana, en Joan no havia arribat a temps del Canadà, demanaven amb l'oficiant: "pietat pel difunt". (Després, he comentat l'escena amb els estudiants que han baixat amb mi en el cotxe, en Sullà, en Murgades i en Graells). L'Udina ha demanat als funcionaris de dur el fèretre a pes de braços des del dipòsit fins al nínxol, però, donades les circumstàncies, només ha estat possible de fer-ho en el tros de carreró que separa la petita plaça, on l'ha deixat la camioneta, i el nínxol, on l'han enterrat. Gran tensió, mentre han durat les operacions. De fet, tot l'acte ha estat tens, d'una profunda desolació. Érem pocs, i formàvem una veritable pinya. No hi ha hagut parlaments oficials (l'Udina, en un moment donat, ho va mig insinuar, però en Riquer i jo, per respecte al que havia estat en Gabriel, i al que representa, li hem tret del cap).
B., 14 maig 1972
Moltes especulacions sobre la mort d'en Gabriel, sense, però, arribar a cap conclusió. És possible que, el dijous 27, en arribar begut a casa tingués una depressió sobtada que el va portar a prendre la decisió que va prendre. En Carbonell ha dit: potser un terror sobtat. Jo he viscut un parell de grans borratxeres seves. I, en una d'elles, es va dedicar a autoculpar-se per l'espectacle que oferia i la falta de control que suposava. "Sóc una merda, un fill de ..." repetia. He parlat d'això amb en Comas, i m'ha dit que ell també va viure unes situacions semblants. La possible depressió ¿va ser produïda per un moviment circumstancial, però irresistible, d'autoinculpació? (Sabia que patia cirrosi, i el forense així ho ha testificat, i que no podia beure; si no recordo malament, el 69, em va dir, baixant per les escales de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on havíem tingut una reunió amb l'Udina, que el metge li havia detectat la malaltia i li havia anunciat que, si continuava per aquell camí, no li donava més d'un any de vida. I, si bé per poc temps, va plegar de beure). ¿Va ser el fet de tornar a la soledat i la por a aquesta soledat després d'haver estat amb una companyia estimulant, la dels estudiants, que sabia transitòria? ¿Va ser un terror estrany i sobtat? (En Murgades m'ha dit que, un dia, ell i en Lamuela el van acompanyar, borratxo, fins a casa seva, que la Marta se n'havia anat cansada d'esperar-lo tot deixant-li una nota i que, aleshores, va allargar mecànicament la conversa per evitar trobar-se sol, sol a casa seva i amb la borratxera. O, almenys, en Murgades i en Lamuela ho van interpretar així). No sé si les raons són aquestes, però, en tot cas, n'hi deu haver d'altres. Fa poc, li vaig preguntar, davant d'uns estudiants i després d'haver fet una esplèndida lectura pública dels seus versos a la facultat: "per què no escrius?". I em va contestar: "No tinc res a dir i no vull escriure per escriure". Segons en Sullà i en Murgades, en Ferrater deia que havia fet versos per ensenyar a l'Espriu a fer-ne i que, si ara feia gramàtica, era per ensenyar els gramàtics a fer-ne. Un cop ho hagués aconseguit, deixaria la lingüística com, abans, havia deixat els versos. Segons la Mila Segarra, en Ferrater, en una de les darreres classes, havia dit que, en preparar-la, li havien fallat unes regles i que s'havia adonat que la lingüística era també una manera de perdre el temps. Sens dubte, tot plegat no són sinó actes de provocació, cops de sarcasme que no anaven més enllà d'ells mateixos. O sí? Més raons, aquestes, d'una altra espècie. Un agreujament de la malaltia? O una por a l'agreujament? En Castellet i alguns estudiants li havien sentit a dir que no podria suportar la destrucció de la vellesa i que moriria a cinquanta anys. En el punt just de la plenitud. I ha mort exactament a cinquanta anys. Per contra, en Carbonell m'ha comentat que tenia molts projectes i que tots dos preparaven, ja, els cursos de llengua de la universitat de Prada. Darrers fets a tenir en compte: fa poques setmanes, en Ferrater i la Marta van llegir, en una revista transatlàntica, que, als USA, els joves se suïciden amb una bossa de plàstic, sistema barat, net i ràpid. I un fotògraf, de vint i pocs anys, que residia en el mateix immoble de la Marta, es va suïcidar fa pocs mesos amb una bossa de plàstic. La Marta creu que en Gabriel va calcular que el trobarien mort l'endemà, divendres, dia que anava a casa seva la dona de fer feines. Aquesta el va veure al llit, tapat amb unes flassades, però no en va fer cas. Va pensar que dormia i que, pel fet de sordejar, no l'havia sentida. Va realitzar la seva feina sense fer soroll. I se'n va anar.
3 de desembre de 2007
Museu d'Història de Catalunya: inauguració, amb motiu dels vuitanta anys, d'una gran mostra de cartells de Guinovart. No gaire gent, la majoria d'Agramunt. I alguns amics, entre ells els Corredor, Paco Rodon i Vicenç Altaió. Discursos protocol·laris de les autoritats i un epíleg molt viu del Guino. Hem resseguit i comentat dirigits pel Pepe Corredor, cartell per cartell. Alguns m'eren, ja, familiars, d'altres no. I han estat una veritable sorpresa! L'Altaió, davant d'un dels dibuixos ha fet, quasi per a ell mateix, una observació molt justa: semblen més obra d'un poeta que d'un pintor. I els ha comparat amb els de García Lorca. [...]
M'ha impressionat la capacitat de síntesi, més comunicativa que estrictament informativa, i el compromís amb l'home, i més en concret, amb la política i la cultura del país. Aquells cartells per al PSUC de l'Hospitalet o sobre els "Països Catalans. Projecte de present i de futur", de la Universitat Catalan de Prada! I els jocs, sempre iguals i sempre diferents, amb la cal·ligrafia de les lletres i dels números, a vegades estrafetes i fins desaparegudes, d'altres, amb els buits convertits en una taca de color... O els contrastos explosius d'uns mateixos colors: vermells, grocs, negres, blaus, torrats...