Del passat quan era present, I 1940-1947

Edicions 62 - 2003 - Barcelona

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Casa de Maurici Serrahima (Barcelona)

2 de gener de 1941


 

Any nou, vida nova! Avui hem instal·lat el despatx de casa —Petritxol, 5— en el pis principal, on vivien els avis i on visqueren les ties fins prop de la guerra. Quan vaig arribar em vaig trobar amb les obres fetes i el treball començat, però el meu pare no s'havia decidit a abandonar l'entresòl, on l'avi l'havia tingut. Té el cap tan clar com sempre, però una certa timidesa a prendre resolucions. És el símptoma més marcat que li trobo de vellesa. El cas és que dies enrere jo li vaig dir que calia fer una cosa o altra i, amb la seva conformitat, jo he pres les decisions que calien. Avui hem començat a treballar a dalt. El despatx era obert a l'entresòl des del 1884 i m'ha dolgut molt deixar-lo: tenia un caràcter extraordinari —algú deia que semblava un despatx de Dickens— i l'enyoraré. Ara, com a estar, estarem més bé a dalt. Jo m'he quedat per a mi la peça que en temps dels avis havia estat la «saleta xinesa», amb tots els mobles i estris que els avis van comprar en l'Exposició del 1888; no sé si fa prou per a un despatx, però té encara el caràcter d'aquell temps, que hem mirat de conservar tant com hem pogut en la nova instal·lació. El despatx del meu pare és a la sala gran, que fa molt bonic; el d'en Joan, a la que havia estat saleta, amb l'escalfapanxes. En el que havia estat vestidor de l'àvia s'hi instal·la, tanmateix, en Pere Puig Quintana. A l'entresòl, en Joan es queda per a les administracions les dues peces de fora; la gran, a dintre, servirà d'arxiu, però l'hem d'organitzar.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Casa de Maurici Serrahima (Barcelona)

10 de novembre de 1942

 

Avui han començat al nostre despatx, a les vuit del vespre, les classes superiors de llengua catalana dels Estudis Universitaris Catalans —de l'Institut d'Estudis Catalans— fetes per l'Aramon. No tenien local: en Rubió pot fet les d'ell (literatura) a casa seva, però l'Aramon no, i el meu pare, a indicació meva, ha ofert el despatx. És un bon símptoma que s'hagin començat a reorganitzar les coses essencials de la cultura seriosa (IEC i EUC) i, a més, em fa gràcia que el despatx nostre, on hem viscut tantes coses de tota mena —el meu pare recordava avui que, el 1893 i a la mateixa sala, hi hagué uns Jocs Florals casolans organitzats per ell i presidits per Lo Gayter del Llobregat en persona—, afegeixi amb aquestes classes un record més a la sèrie. M'agradaria assistir a les classes, però és hora de feina, i a més estic poc preparat.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Llibreria Catalònia (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

14 de setembre de 1951 (fragment)

 

Ahir, adjudicació del premi de novel·la Joanot Martorell. A les dues, vam parlar per Ràdio Barcelona els membres del jurat i les guanyadores dels anys passats, Cèlia Sunyol i Maria Aurèlia Capmany. En castellà, ja s'entén. Però així i tot és un acte de bona voluntat de Ràdio Barcelona. Em va cridar l'atenció que vaig ser l'únic que vaig improvisar el que vaig dir. Es van quedar una mica sorpresos.

Al vespre, sopar a la Casa del Llibre. Públic, tant com n'hi cabia. Va guanyar El carrer estret, de Josep Pla, per tres vots con­tra dos que va tenir el llibre d'en Ramon Planas —potser calia que fos el d'en Pedrolo— i, en quart lloc, el d'en Fontanilles. Ningú no sap qui va votar en contra d'en Pla, ni tan sols nosaltres; el primer lloc va ser unànimement convingut, però, ben mirat, hauríem de suposar que podrien ser en Llor i en Miracle, perquè n'eren els menys partidaris. En Ramon Planas, que estava nerviosíssim, va pujar, després, a l'altell i em va dir: «Davant d'en Pla, no podia arribar més amunt...»

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Hotel Orient (La Rambla) (Barcelona)

 

Ara torno del sopar d'homenatge a Carles Soldevila a l'Hotel Orient. Hi havia tanta gent com hi cabia, tot i que hi havien afegit taules. En Cruzet em va demanar que hi anés i que par­lés. M'ha tocat —era el més jove dels designats— fer-ho en primer lloc. He prescindit tant com he pogut de l'obra d'es­criptor i he parlat, sobretot, del que va fer per la normalització de la llengua literària, en el sentit d'escriure en una llengua com més pròxima millor a la que parlem. I he acabat dient que, sense l'obra d'ell, potser jo no hauria pogut fer el brindis en els termes planers amb què l'he fet. En Sagarra, assegut al costat meu, ha deixat anar un «Molt bé!» enèrgic. Després han parlat en Tomás Garcés, la María Luz Morales —en castellà, és clar; bé en cal un que el parli!...— i en Sagarra, brillant com sempre. En Soldevila ha donat les gràcies amb una sòbria i agradable dignitat.[1]

 

[1] ,, II (1948-1958), Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004, p. .

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Llibreria Catalònia (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

4 d'abril de 1952

 

Avui, homenatge a en Miquel Llor, a la Casa del Libro. Jo havia de parlar, entre altres. Però ahir van venir en Saltor i en Miracle al despatx a dir-me que la meva intervenció no havia estat autoritzada. Sembla que la prohibició de parlar en públic no es refereix únicament a aquest cas, i que sóc, diríem, a la «llista negra». Així van les coses... Quina bestiesa! I quina vergonya! De tota manera, ens hem posat d'acord amb en Saltor, i ell ha llegit, intercalades en el seu parlament, esmentant de passada el meu nom, algunes pàgines del que jo pensava dir. He assistit a l'acte i he donat a en Llor, íntegre i mecanografiat, el discurset que havia pensat fer. En Llor m'ho ha agraït i n'ha estat molt content.

Avui fa dos anys que Déu es va endur la nostra filla petita. Hi ha tota una part de mi mateix en la qual el dolor subsisteix intacte. Però, en la vida de cada dia, he de fer com si no el tin­gués present... Filla meva, a reveure

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Llibreria Catalònia (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

25 d'abril de 1953 (fragment)

He conegut en Josep Pla, amb motiu de la conferència que, sobre el paisatge i les figures en l'obra d'ell, vaig donar el dia 14 a la Casa del Libro —abans, Catalònia— dintre d'un homenatge que en Cruzet li ha organitzat. Aquell dia, havia de parlar també en Foix, però era a Itàlia, i en Romeu va llegir el text d'ell, breu, i més aviat en forma d'article. Després, el dia 17, van parlar l'Antoni Vilanova i l'Espriu. En Pla hi era present, totes dues vegades. I en la breu coneixença amb mi diria que va néixer, molt ràpidament, una amistat. Alhora, inesperadament, m'ha deixat plantejat el tema de la meva manera de ser, en un sentit més o menys anàleg al que en aquests darrers temps em preocupava.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Camp Nou. Dintre de l'estadi (La Maternitat i Sant Ramon) (Barcelona)

27 de novembre de 1949

Havent dinat, hem anat amb en Lluís a veure el partit que, dintre de la commemoració dels cinquanta anys del CF Barcelona han jugat contra el Palmeires, brasiler, que té una manera de jugar molt mecànica, però extremadament hàbil i desconcertant. Han empatat a dos. Havien dit que potser jugaria amb el Barcelona en Joan Millet, fill d'en Fèlix, que juga amb el Júnior, i és un jugador excepcional, però no ha resultat cert. A la fi, gran sardana, ballada per molts esbarts, tot al volt del camp. M'han contat que un espectador castellà s'estranyava de l'entusiasme, i que un veí li ha dit: «¿Vostè no hi veu res, al centre del camp?» El castellà no l'entenia, i l'altre ha insistit: «No hi veu cap signe?» I davant la negativa, el veí ha respost: «Així, no m'estranya que no entengui res...»

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Editorial de Josep Janés i Oliver (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

18 de juliol de 1945

He aprofitat que és festa i que estic sol a casa per anar, havent dinat, a can Sagarra; li volia parlar de l'afer de les publicacions en català. Ahir vaig trobar en Sebastià Juan Arbó al tren de Sarrià i em va dir que en Janés em volia veure per parlar-me de la seva futura revista. Només en tenia una referència per en Pere. Bé: hem parlat amb en Josep de la reunió; en Janés l'havia convocada, i, a mes d'en Josep, hi havia en Rubió, en Riba, en Pous i Pagès, i pels joves en Palau Fabre, i no sé si algú altre. S'hi va produir una tendència a la reserva, fins en els qui, com en Josep, havien estat partidaris de publicar com fos. Potser van predominar els puritanismes d'alguns dels altres. (¿No hi pot contribuir, en el cas d'en Josep, l'edició de bibliòfil clandestina, en camí, de Shakespeare?) Cal dir que els motius hi eren: començar per admetre una sola revista en mans d'en Janés —ja ha donat el títol a Madrid, Panorama— que, per molt que ens fiem, no se sap qui hi escriurà —botiflers?, gent de Destino?— ni què s'hi podrà dir, i això quan encara no sabem si es podran publicar llibres de totes menes, o de quines menes, és molt insegur. En Sagarra m'ha contat la versió d'en Janés de com va anar la cosa, a Madrid. Sembla que en un sopar on hi havia escriptors, editors i fins autoritats algú va brindar per l'Adriano del Valle, perquè havia guanyat la flor natural als Jocs de Manresa, en castellà. Quan va brindar en Janés, sembla que va dir que ho feia amb tristesa, perquè abans, a Catalunya, els Jocs Florals eren una festa de la poesia i de la llengua pròpies, i ara no. Abans que uns quants dels presents exterioritzessin la protesta que es veia venir, la major part dels altres van aplaudir, i així la van tallar. Després, en Janés va ésser felicitat per alguns dels que l'havien aplaudit. En va resultar una entrevista d'en Janés amb l'Aparicio, cap de premsa i propaganda, que li va proposar que s'emprenguessin les publicacions en català i, concretament, la d'una revista; li va dir que es comprometia a no posar-hi dificultats de circumstàncies ni de censura si només s'hi parlava de literatura. En Janés diu que va respondre que si l'havia de començar amb retrats del Caudillo, pròlegs al·lusius, etc. no hi havia res a fer i ell no se n'encarregava, i que li fou assegurat que res d'això no caldria. Sembla, a més, que en queixar-se en Janés de la situació de la llengua en general, l'altre li va dir: «¿Pero, en las escuelas, no se enseña el catalán?...». Cinisme, o bé fabulosa ignorància. Van parlar, també, diu, de publicar llibres i de la ràdio, i li va dir que aquest era el criteri inicial de la Falange, malauradament abandonat. Tot això va servir de base a la reunió de l'altre dia. L'actitud va ésser, en general, de reserva. Molts factors. La por de prendre iniciatives i de comprometre's inútilment. La por del que diran els de fora, que ja han acusat de col·laboració els qui han publicat en castellà. I, bé cal dir-ho, una explicable prudència. En realitat, què ofereixen? Tot queda prou imprecís. Van dir a en Janés que llanci la revista, que trobarà gent jove per a una primera etapa, i que els «consagrats» ja hi escriuran, en tot cas, més endavant. En Riba li va arribar a dir que la fes amb els de Destino: això fóra un error absolut, a part que molts a qui el mateix Janés ho ha proposat —Millàs-Raurell, Benet (pintor), Soldevila, etc.— ja li han dit que escriurien a condició que no hi escriguin els de Destino.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Casa Fuster (La Vila de Gràcia, Gràcia) (Barcelona)

15 de setembre de 1949

 

Ahir, abans de sopar, vaig anar a casa l'Espriu: és aquella casa d'en Domènech i Montaner, feixuga i una mica germànica, però alhora típicament «modernista», que tanca el passeig de Gràcia. El pis és immens, amb uns passadissos amples i solitaris, al fons dels quals, en un gran despatx sever, vaig trobar en Salvador. Vaig acabar la lectura de la novel·la en l'estat actual;

és a dir, amb la part final encara no del tot resolta. Així i tot, em va dir que li havia agradat molt. Em va fer una pila d'observacions de detall ben útils, i alguna que tendia a evitar que, en cap moment, allò que té de novel·lístic es convertís en «novel·lesc». No sé com he de valorar el seu judici; un mateix elogi, per sincers que siguin els mots que l'expressen, té, dit per cada persona, i sobretot per cada escriptor o crític, un abast diferent, que cal interpretar en funció de la manera de ser de qui el fa i de molts factors gairebé imponderables. Però, així i tot, diria que em situa, com a escriptor, més amunt que quan vaig començar la lectura. Una observació curiosa; li parlava de la manera com havia pensat resoldre un determinat episodi i em va dir: «No, això no! És l'orientació que hi donaria, per exemple, en Carles Soldevila, però tu no has de seguir aquest camí...»

 

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Joieria Sunyer (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

19 de maig de 1941

 

Ahir, a can Sunyer, tota la tarda, sessió de poesia. Molta gent, de la que ja se sap. En Sagarra va llegir uns cants de la traducció de La Divina Comèdia; alguns ja els coneixia, de Prada o d'aquí. Magnífics. En Rossend Llates va llegir alguns poemes de forma perfecta, una mica baudelairiana, equilibrats i sobris, de bona qualitat. Fa el que vol. La Pilar Llongueres, acompanyada pel seu pare, havia de cantar cançons amb lletra i música d'en Llates; no va tenir temps per preparar-les i va cantar Schubert, sense veu, però amb gust i gràcia. En Bertran i Oriola va llegir bells poemes —alguns que ja coneixia, altres de nous— plens d'emoció i els dos primers cants d'un poemet, Sant Francesc, que no ha continuat; el posen en un nivell molt alt entre els poetes actuals. En Sagarra diu que la força principal d'ell és una retòrica perfecta, de primer ordre —potser sí, però hi ha algu­na cosa més—, i el felicita molt efusivament.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Joieria Sunyer (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

28 de març de 1942

Al vespre, a la botiga de can Sunyer, primera sessió dels Amics de la Poesia, renascuts. Força gent i gent coneguda: Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Sagarra, P. Bohigas, el meu pare, etc. L'Aramon ha fet la presentació dels «Amics», i jo la dels poe­tes. Llegeixen poemes en Ros i Artigas, en Palau Fabre, en Josep Romeu i la Rosa Leveroni. En Ros fa un tipus de poesia ben feta i àgil, potser massa fàcil. El que ha fet més efecte ha estat en Romeu, amb versos ben construïts i que donen mostres d'una sensibilitat força personal. En Palau Fabre, una mica torturat, queda més actual. La Rosa és, sobretot, sensi­ble, però la forma treballada amb aisance fa la impressió d'ésser més definitiva. Tots ells —o almenys els tres darrers— escriuen marcats per la influència d'en Carles Riba, potser en algun cas massa visible. En Riba pot fer tot allò que vulgui, perquè és un gran escriptor i perquè el que fa és una resultant de tota una vida de treball literari. Però els nous no poden començar per allò que en ell és una culminació. En Sagarra diu —i té raó— que no hi veu gaire novetat, ni en la forma, ni en allò que expressen. Repartim un petit full commemoratiu, amb un poema de cada un. Hem decidit preparar uns fulls més ben fets i relligables, un per cada sessió. Per unes hores, sembla que hem reposat del pes de la llosa que portem al damunt.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Joieria Sunyer (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

9 de febrer de 1948

 

Ahir, diumenge, havent sopat, a la botiga d'en Ramón Sunyer, vam representar La venjança del rector, en homenatge a Miquel Coll i Alentorn per l'estudi amb el qual ha demostrat que el Libre dels feyts d'armes de Cathalunya, atribuït tradicionalment a Bernat Boades, rector de Blanes en el segle XV, és un apòcrif del segle XVII, escrit per un tal Gaspar Roig i Jalpí. Em vaig passar gairebé tot el dia a can Sunyer, amb les bibliotecàries que s'hi interessen i uns quants xicots de la colla de Miramar; calia preparar l'escenari, i un teló que s'obrís i es tanqués, i fins les cadires per al públic.

L'argument és molt senzill: després d'un pròleg per situar els espectadors, el primer acte passa als Llimbs, on hi ha tot el per­sonal que el Dant hi situa en el cant IV de l'«Infern», de la Divina Comèdia. Gairebé tot el text és escrit en decasíl·labs, rimats o blancs, i és ple de referències a les traduccions d'en Sagarra, i d'al·lusions, a més, d'actualitat. Bé: en els Llimbs hi ha també Bernat Boades, que han baixat del cel per beneït, i que s'hi aprofita del prestigi indegut que li ve del fet d'ésser considerat autor del Libre dels feyts... Però, de sobte, hi arriba la notícia que el llibre és apòcrif. Això produeix en ell una gran desesperació. Es vol defensar, però davant de l'argumentació aclaparadora de l'estudi d'en Coll —i d'una intervenció d'en Roig i Jalpí, que també és als Llimbs— se sent definitivament desacreditat i decideix tornar al món per a venjar-se. Així ho proclama:

 

Què li he fet, al savi de la fitxa,
perquè rebenti així la meva fama?
Ah! No sap amb qui tracta! Vull venjança!
Jo li tallaré el coll, el coll, el coll!
Veig la ratlla de sang que ja es dibuixa
a l'entorn del seu coll! Venjança i fora...!

 

Cal dir que l'al·lusió va ésser entesa i va fer riure. Bé, doncs: en el segon acte, Bernat Boades és al món i cerca ajut per ven­jar-se d'en Coll, però, orientat per les bibliotecàries, s'adona que només s'hi presten els enemics de la seva terra, i hi renun­cia. I així s'acaba l'obra.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Indret: Casa de Josep Puig i Cadafalch (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

2 d'abril de 1947

 

Ahir al vespre, a can Puig i Cadafalch, la festa anyal de l'Institut d'Estudis Catalans. Molta gent; tanta com n'hi cabia. Acabada l'adjudicació dels premis de l'Institut, en Coll, secretari de la SCEH —filial—, llegeix el veredicte del Premi Rubió i Lluch. No el van adjudicar, i van donar dos accèssits: el primer a un treball sobre en Fabra, de Josep Miracle, i el segon a l'estudi sobre la novel·la històrica a Catalunya que hi vam presentar la Maria Teresa Boada i jo. La redacció del veredicte feia la impressió que ens perdonaven la vida; fins el mateix Coll es va venir a excusar. Hi ha una mena d'erudits que, fora de l'erudició, no els interessa res més. Per a ells, un estudi que obre el camí per conèixer un tema i que conté un considerable esforç de visió històrica i d'anàlisi crítica no té cap importància, ni tan sols en els moments que vivim. En Sagarra ens va dir: «Hi ha gent que no saben anar pel món... No en feu cas!» Així i tot,  m'ha dolgut. Sobretot, per la Maria Teresa. He portat a relligar una de les còpies i la hi regalaré.