Després vénen els anys

Llibres de la Drassana - 2014 - València

Autor: Maria Folch i Segarra
Indret: Plaça de Tetuan. Bombardeig (Castelló de la Plana)

Hi havia dues places, la plaça dels Dolors era menys bonica, però no es veia des de la finestra de casa i això li atorgava avantatges innegables. La plaça de Tetuan era i és la plaça on ella ha passat més hores en sa vida i on li han passat moltes primeres voltes. No recorda els primers passos però sí els primers patins, i posant una darrere de l'altra les fotos de cada any amb les palmes del diumenge de rams, podria resseguir la seua infància alhora que la transformació de la plaça i del barri en aquells anys, una transformació que no va tindre res a veure amb el que li esperava, pobra ciutat.

A la plaça hi havia un quiosc amb tauletes, palmeres i banquets, el Club de Colombicultura de Castellón i Correus. A la nit s'encenien una guardiola i una moneda que hi havia, i la moneda es movia, tic-tic-tic, fins a entrar a la guardiola. El seu germà li va explicar una volta que podien dormir tranquils perquè a Correus hi havia un parallamps i mai no cauria un llamp a sa casa. No com al poble, on al primer tro, alguna tia corria a traure-li les arracades i a fer-la asseure en una cadira lluny de les finestres.

A més de les dues places hi havia el carrer, i quan feia bon temps les porteres i alguns veïns hi treien cadires per asseure's a fora mentre els xiquets jugaven.

Al carrer hi havia escales i reixes perfectes per a jugar a tres pamets. Odiava fer de porter quan es jugava a futbol i també fer de presoner, quasi sempre japonès, quan es jugava a les guerres, i odiava, sobretot, tornar a casa plorant. Al carrer hi donava la cuina d'una pensió, Hotel Pensión Zaragoza, on les cuineres, si anava a demanar aigua li n'omplien un got d'una aixeta d'on eixia aigua freda. El porter de la pensió es deia Fidel, i algú havia ensenyat els xiquets a anar a cridar-li "Fidel, Fidel que los americanos no pueden con él!" i fugir corrent.

Hi havia el Coloniales y Salazones, dos colmados i un drapaire on ella i el seu germà duien els diaris vells amb el carret de comprar. Sabien que era una sort que a sa casa es comprara La Vanguardia, que era un diari molt gros, perquè els diners que en pagava el drapaire eren per a ells dos.

I hi havia la bodega del senyor Valeriano, que la meravellava cada volta que el veia calcular el moment exacte de tancar l'aixeta del vi sense que se n'eixira mai ni una gota de la garrafeta ni de l'embut. També hi havia una botiga de gorres, un rellotger, un magatzem de sal i un estanc. Però les botigues que més li agradaven eren: Juguetes y baratijas El niño, cals rojos en deien, la gelateria Alaska i la papereria Las tres plumas. No en queda quasi res, quan torne a Castelló mirarà si encara hi és el Club de Colombicultura, però no creu...

Autor: Maria Folch i Segarra
Indret: Plaça de Tetuan. Bombardeig (Castelló de la Plana)

Tornant en l'avió s'ha adormit una estoneta. S'ha despertat pensant en el que Michele, ahir, quan li va explicar el primer bombardeig des del vaixell, li va dir de la gent de Castelló que treballava a l'hospital, que s'ho mirava des de la platja. Ara no s'ho pot traure del cap, com podien sentir-se aquelles persones mirant des de la platja com els obusos queien sobre la seua ciutat, intentant esbrinar on queien, quins ravals i quines cases estaven destrossant, quines persones morien en eixos moments sota les bombes.

Intenta situar-se i recordar com es veu Castelló des de la platja davant de l'Hotel Voramar de Benicàssim. No ho recorda, li sona que la ciutat no es veu, però potser aleshores si que es veia sense el mur de ciment del Benicàssim modern, quan entre la ciutat i les vil·les només devia haver-hi vinyes i horts. El que sí que devien veure perfectament, sense poder-hi fer res, era el vaixell que canonejava la ciutat. S'imagina l'angoixa d'aquella gent tornant a Castelló per descobrir què havia passat, per trobar-se una ciutat que no coneixien, una ciutat ferida i horroritzada que mai abans no havien vist. I es pregunta quant de temps devia passar des de la festa i les cançons per la victòria de Guadalajara fins a la constatació de l'horror, quina cançó devia quedar a mitges en sentir la primera explosió.

En arribar a casa ha buscat un document que té sobre aquell bombardeig, parla de més de vint morts, persones de totes les edats. A la plaça de Tetuan, que aleshores es deia de Fermín y Galán, van morir unes quantes persones, potser es feien una orxata al quiosc o prenien la fresca a la tardeta, com diu Michele. L'aire de Castelló a finals de març ella el recorda, recorda la perfecció de certs vespres de primavera a la ciutat. No sap si aleshores, si aquella vesprada de 1937 seria el mateix, potser la gent gaudia a la plaça d'un d'eixos vespres en què l'airet encara fresc es passeja per la ciutat que ha estat tot el dia exposada a un sol que ja escalfa, que ja promet.

Autor: Maria Folch i Segarra
Indret: Plaça de Tetuan. Bombardeig (Castelló de la Plana)

L'escena següent és una escena de primavera, papallones i floretes. Es veuen muntanyes darrere i una plana verdíssima, l'aeròdrom de la Sénia, des d'on s'envo1en 20 avions de la legió Cóndor pilotats per joves alemanys.

El dia és clar i ras a Castelló i el matí va avant amb el sol cada volta més calent. Fins a les dotze, a eixa hora ningú no veu el sol, estan tots tancats als refugis. Les sirenes sonen poc abans de migdia i comencen les corregudes i el terror, pocs minuts després els 20 Junker Ju-52 i Heinkel He-111 que han eixit de la Sénia arriben a Castelló. Ací una presa aèria de la ciutat amb les bombes caient, tot vist des de dalt... I una escena de la gent als refugis, a les fosques i patint les sotragades de les explosions, morts de por, pregant, renegant o plorant... O tot alhora. No sap quant de temps va durar el bombardeig, a la pel·lícula duraria el que duraren les explosions de les 120 bombes que hi van caure. Després el silenci i la gent eixint dels refugis, la ciutat plena de fum i de pols. Farien falta bons actors, perquè amb quin esguard es busquen persones estimades entre les runes, amb quin esguard es corre per veure si ta casa està dempeus? Alguns han tingut més sort que altres i encara tenen casa, o el fill.