Diputació de Girona (Girona), 1990
Illa rocosa, península granítica... Blanes, poble marítim, té un braç permanentment ficat a l'aigua, un braç fornit, de pescador, un braç ben ossat i musculat: Sa Palomera.
Aquesta roca entranyable no ha estat mai —estranyament— niu de gavines. En canvi, ha estat sempre el paradís dels infants.
Els fills de Blanes hem crescut a lloms de Sa Palomera. Ha estat l'escenari de les nostres fantasies d'al·lots nascuts a vora mar. Adés era el vaixell pirata a punt del salpar, adés era l'illa del tresor. I, sempre, sempre, la joia pura de la diversió innocent. A vora mar.
Quan apreníem de nedar, Sa Palomera era la fita, la prova de foc, la revàlida. Ningú no podia dir «ja sé nadar», si no era capaç d'anar de la platja fins al canó, sens defallir. El mar té la se va litúrgia i aquest ritual era el baptisme del nedador novici. El retorn (del canó a la platja) resultava sempre més fàcil, car hom havia augmentat la confiança en si mateix. Talment un sagrament, aquest baptisme d'aigua salada —del qual Sa Palomera era la pica— imprimia caràcter.
I vingué la primera canya de pescar: cap a Sa Palomera.
I la primera jodriola, robada a les aigües amb crits d'alegria: a Sa Palomera.
I el primer grapat de musclos i les primeres esgarrinxades de roca que no s'infectaven; la mar, el iode i el salnitre, les guarien: a Sa Palomera.
I, com que tot arriba, també arribà el primer petó i la primera declaració d'amor: a Sa Palomera.
¿Qui no la recorda, la primera declaració d'amor? Fou —segur que sí— a Sa Palomera. Era hora foscant. El sol s'havia amagat darrera el Montseny. La nit avançava a poc a poc i s'instal·lava a la vila com una vídua endolada. I la mar, sense quasi adonar-te'n, bressolava, amb el clapoteig de les onades, les teves paraules tremoloses. Ai, Déu! La primera declaració d'amor, a trenc d'adolescència, és inevitablement la menys seriosa i la més autèntica. Dura poc en el temps i l'espai, però resta eterna a la memòria.
Sa Palomera és un animal mitològic. Vull dir que té una mitologia pròpia. De nit, per exemple, a contraclaror de la lluna, pren la silueta d'un lleó que reposa. Hom pot destriar perfectament el front altiu i l'espessa crinera, ben pentinada. És el «Ca Cerber» que guarda el Portal de la Costa Brava. En aquest cas, és ben clar, es tracta d'un lleó. La funció, tanmateix, és la del ca: vigilància. Imposa, així mateix, un cert respecte en la qüestió dels límits geogràfics. De Sa Palomera cap a Barcelona, les llargues platges i els sorralls del Maresme. De Sa Palomera cap a França, els roquissars espadats i les cales silencioses. Dos paisatges absolutament diferents que Sa Palomera —sentinella gelós com un lleó—, vigila i destria.