Diable de Byron!

Lleonard Muntaner - 2017 - Palma

Autor: Joan Mas i Vives
Indret: Passeig de dalt sa Murada. Ses Voltes (Palma)

Quan tot s'acabà, en Ricard s'oferí a acompanyar na Teresa. Ella acceptà. No anaren directament a casa seva, un vell casal prop de l'església de Sant Jaume. Abans passejaren una estona per l'Hort del Rei, traspassaren la murada pel portaló del costat de la Porta de Mar i allargaren la volta improvisada per la Riba. Durant el ball, ell havia experimentat una sensació inesperada, com d'haver recuperat un plaer intens. S'havia refet de les decepcions rebudes i se sentia eufòric. En temps passat, quan ella tenia setze anys i la veia acompanyant n'Elvira i na Mira la considerava la fadrina més bella de la ciutat i algunes vegades s'havia sentit molt afalagat en comprovar la complaença amb què l'afectaven les seves bromes. Recordava que els colors li pujaven a la cara a cada punt i, quan això passava, girava la mirada a terra per no delatar la facilitat que tenia de ruboritzar-se. Era un moviment espontani que causava sensació entre els joves. Després la va perdre de vista.

Sabia que s'havia casat amb en Gabriel de Rocamora, fill de don Josep de Rocamora, marquès de Rocamora i de Bellpuig. Des del començament don Josep es va oposar a aquell matrimoni i quan va veure que en Gabriel estava decidit a desobeir-lo, li va posar plet. Se'n va parlar molt a la ciutat. El va perdre i ella va portar aquells amors amb dignitat, sobreposant-se a les murmuracions. Quan, tres anys després, tot semblava lliscar a favor seu, mentre el marit cavalcava prop de na Burguesa, la muntura es va desbocar, espantada per una canilla que tornava de caça, i, en caure, va desllorigar-se el coll. No hi pogueren fer res. Morí a l'acte. Tenia la planeta marcada i eren designis de Déu, digueren a na Teresa les amistats més pròximes. Va passar alguns mesos sense rebre ningú, però a poc a poc es va imposar la idea que havia de defensar amb dents i ungles la vida, l'honor i els drets d'en Jordi, el fill que havia tingut amb en Gabriel, encara no feia dos anys. Va convertir allò en l'únic objectiu de la seva vida.

Ell gairebé l'havia oblidada fins que la retrobà- El mig dol que encara portava la feia més bella. Al principi, va trobar que havia fet un canvi gros, però que això l'afavoria. Conservava tots dels seus encants, més reposats, més intensos. Aquella manera de sostenir la mirada abans de mig tancar els ulls, negres i profunds, i desviar-los cap a un altre lloc; els pòmuls que ressaltaven el perfil suau d'un rostre que havia arribat a la floració plena; la tristesa difuminada que sovint amagava amb un mig somriure i que la cobria d'un aire imprecís, ple d'exotisme morbós.

−Ets el mateix de sempre, Ricard: n'Elvira i na Mira encara se't disputen.

−Ja ho has vist, n'Elvira no ha volgut ballar amb mi i na Mira ho ha fet per compromís. No, no se'm disputen, s'aparten de mi. Però, deixem-ho estar. Som aquí, amb tu. Ja saps que diuen que sempre m'ho prenc tot amb rialles.

−Ens convé mirar la cara bona de la vida.

−Coneixia en Gabriel abans del vostre casament, però no molt. Va ser una desgràcia el que us va passar.

−Visquérem moments bons i encara em queda en Jordi. No em deixa descansar. Per ell faria qualsevol cosa.

−Fas bé de no abandonar-te ni deixar-te vèncer.

−En Jordi és un bé de Déu, s'ho mereix tot. Serà el que el seu pare hauria volgut ser i em tindrà al seu costat.

Arribaren fins al cap de l'espigó, a la Riba, prop de la caseta del guarda que atiava el foc al límit de la bocana. Sentien el mar alterat i, de l'interior del moll, els arribava el xiuxiueig dels pescadors de canya que s'hi havien refugiat. Entre les proes dels velers es veia una renglera d'homes corbats i somnolents que vetllaven a l'espera que algun llobarro els tragués de la seva inactivitat tediosa. En dies així, de mar forta i de fred, n'hi solien entrar, cercant les aigües somes, un poc més calentes que les de mar oberta.

Les parelles més agosarades acabaven el dia allà, quan Dalt Murada ja s'havia convertit en un passatge solitari, només freqüentat per un petit contingent de prostitutes degradades, expulsades dels bordells de prop de l'església de Sant Miquel. De retorn, en Ricard i na Teresa caminaven pel centre del passeig guanyat al mar. Ella s'hi havia aproximat i amb l'excusa del fred i el mal temps, l'abraçava i s'ajocava al seu redós.

−Una vegada n'Elvira, na Mira i jo ens posàrem d'acord: cada una, amb molt poca diferència de temps, se't va mig declarar. Ens tenies enamorades, però no volíem barallar-nos. Pensàrem que era millor que tu fessis la tria i ens comprometérem a acceptar el resultat. Eren coses nostres.

−Tenia molts de grills al cap en aquell temps.

−Deixa'm acabar. No aclarírem els nostres dubtes. A cada una ens digueres el mateix, quasi les mateixes paraules, com si ens volguessis seduir a totes tres. Coses d'adolescents. No sabérem reaccionar i deixàrem passar el temps.

−El que importa és aquest moment d'ara, res més.

−Sí, en Jordi ja deu dormir i no fa res si estic un poc més fora de casa.

Havien tornat a la banda del moll, prop dels magatzems i les oficines dels armadors. En Ricard li va explicar que el seu pare havia reunit una curiosa col·lecció de maquetes de vaixells antics, de totes les èpoques. Ella es va mostrar molt interessada a veure-les.

El sereno els va descobrir quan començava la seva ronda, passades les onze de la nit. Entraren al petit edifici que hi havia prop dels amarraments de la casa Feliu, d'importacions i exportacions. Va reconèixer en Ricard i na Teresa. Feia molt poc, també don Simó acabava allà les seves aventures nocturnes amb l'actriu Antònia Perales i va pensar que en Ricard seguia els passos del seu pare.

Autor: Joan Mas i Vives
Indret: Plaça de Cort (Palma)

Els que els seguien ja eren molts quan arribaren a la plaça de Cort. S'hi feia mercat, com cada dilluns, i tombaren dues o tres parades. Els productes s'estengueren pel terra i uns pocs vagabunds i captaires es barallaren per fer-ne recapte.

A poc a poc, com si seguissin unes consignes precises, se sentiren insults contra els habitants del carrer de sant Bartomeu. Es va fer córrer la veu que allà hi vivia don Domingo Sants, una persona que era al darrere de la conspiració del coronel Vidal, reprimida amb tanta duresa encara no feia un any. No era just que a ell no l'haguessin ni amonestat, quan quasi tots els altres conspiradors havien estat executats. També els pasquins contra l'honorable canonge Antoni Llaneres havien sortit de casa seva. Es tractava d'un subjecte de costums depravats, avar, sense escrúpols. Feia negoci de qualsevol cosa, fins de la profanació del convent de la Misericòrdia. Tothom sabia que havia permès el pas al canonge Molines fins a la teulada del convent, a l'interior del qual s'havien comès tota mena de crims i sacrilegis, ignorats pels inquisidors en una sentència escandalosa, feta pública feia molt poc. Potser era don Domingo qui, amb els seus diners, havia afavorit aquella sentència. Era un vell repugnant que s'havia casat amb una afrancesada molt més jove que ell, una dona poc virtuosa que almenys havia estat l'amistançada amb un conegut liberal, mort recentment. Tot això era el que es deia quan el motí es dirigia cap al seu domicili.

Els revoltats entraren al carrer, cridant. Totes les cases estaven tancades a pany i clau. Tothom temia que s'hi reproduís el saqueig de dotze anys abans, quan ja es va retreure als qui hi vivien que no participaven en les lleves i que esquivaven la justícia, subornant els seus ministres. Aquest cop, guiats pels mariners de don Simó i els criats de don Miquel, es concentraren davant la casa de don Domingo i no en violentaren cap altra. Apedregaren les finestres i les teulades del voladís de la façana. Cada vegada amb més fúria. Hi va haver una gran trencadissa. Finalment, forçaren les portes i entraren a la casa en tumult. Aviat varen començar a llençar els mobles des de les balconades. Taules, cadires, còmodes, armaris i tota mena de papers. Ho amuntegaren a la placeta de davant el convent i hi calaren foc. Les destrosses varen continuar a l'interior. Alguns en sortiren carregats amb joies o amb canelobres de plata. D'altres, amb aliments, objectes de terrissa i andròmines de tota classe.

Les flames de la foguera eren molt altes quan varen comparèixer les tropes que el marquès de Coupigny comandava. De seguida, tot va canviar. Els més agitadors, els que més havien induït els altres a cometre excessos, es retiraren i la por a l'envestida dels genets va fer la resta. En pocs minuts no hi quedava ningú de fora del barri. El foc, aïllat a la plaça, no suposava cap perill i foren els mateixos veïns del carrer els qui l'apagaren quan tot va haver passat. Unes hores després, el governador va emetre un comunicat en què treia importància al que havia succeït. Es tractava d'un incident aïllat, incontrolable. Per sort només havia afectat una casa i només se n'havien fet malbé les pertinences interiors. També anunciava que havia pres les mesures oportunes perquè no es repetissin fets com aquell.