Curial Edicions Catalanes - 1998 - Barcelona
29 de juliol 1924
Els funerals del poeta Guimerà han tingut lloc avui a l'església del Pi. Cal sospitar, només dient això, la gernació immensa que ha anat a la vella parròquia barcelonina a referendar amb llurs oracions i presència l'alta estima en què el poble tenia el seu poeta representatiu. El públic, no cabent materialment dins el temple, ha vessat per les places properes fins a omplir la del Pi. Potser no s'havia vist mai un espectacle igual. Tots, amb la candeleta als dits, tenien la fe del futur que tant els havia cantat el poeta finat. Altres, veient la impossibilitat d'entrar, se n'anaven satisfets d'haver fet acte de presència. I mai com avui es podria dir allò que hi eren totes les classes socials, ja que a totes havia arribat fent sentir el seu verb enèrgic i càlid, el verb del gloriós Guimerà.
Barcelona continua refermant el plebiscit del dia de l'enterrament del poeta, a despit de prohibicions i cadenes. L'ofertori ha durat, sense interrupció, de dos quarts d'onze fins prop de la una, a compactes fileres de fidels que rebien tres sacerdots, mentre l'Orfeó Català i el tenor Vendrell llançaven Cel amunt llurs cants virils i majestuosos. Ha estat repartit a tothom un bell recordatori on en una cara hi ha un dibuix d'en Josep Llimona i, en el dors, fragments del Jesús de Natzaret del mateix Guimerà.
26 de novembre 1926 (fragment)
Un dia excel·lent. Ja tantost sortits amb el tren petit de Magòria, el paisatge s'ha anat fent interessant. Colors purs, arbres daurats, camps de cols prodigi de pintura. En el nostre tren, com també en el Metro Transversal, venia una colla de militars que ha seguit fins a Montserrat. A Monistrol tot era una mar de boira que tapava del tot la muntanya. Feia fred, sobretot dins el cremallera, exemplar de vagó de l'any de la picor. Però ja ho ha dit el maquinista: «A mitja muntanya la boira serà a fora.» I així ha estat. El gosset del guardaagulles ja ens esperava amb el seu vestit vermell i les potes dretes, tan seriós com pogués estar-ho el millor soldat un dia de parada. Els cèntims han plogut. Ja vèiem la boira als nostres peus, embolcallant-ho tot, com un immens matalàs desfet. I, entre la boira, sortien els gegants de pedra que, en daurar-los el Sol, prenien formes de cares i quimeres monstruoses.
23 de novembre de 1925
El grup escultòric en guix que han posat en un dels dotze pedestals en pedra que hi ha a la flamant plaça de Catalunya ha estat el tema de comentari de tot ahir i de tot avui. Jo l'he vist amb detenció i el podríem judicar de dues maneres: amb passió i ben desapassionadament. Judicat amb passió, que coses en podríem dir! Tota una política i tot un moviment són pel mig i el menys important seria l'estàtua que acaben de provar. Però és el cas que, judicat amb tota la sinceritat possible, s'han de combatre la forma i la manera com s'urbanitza la plaça de Catalunya. Diríem que es fa d'una manera clandestina. La col·locació del model en guix del grup escultòric que s'ha posat per a provar l'efecte ens porta de la mà per dir el nostre honrat parer. [...]
Una escultura posada a l'aire lliure necessita sempre un fons apropiat. Això són les beceroles de l'art i de l'ornat públics. Una escultura, un gerro, un element decoratiu necessiten l'espai per a fons o una perspectiva d'arbres o bé una nota de verd que els faci aquest bell fons. Podríem citar milers d'exemplars sobre el particular. Situem-nos en la nostra plaça de Catalunya i mirem de lluny la perspectiva que ofereixen el pedestal i el grup que hi han posat. Mirem-nos-els en totes direccions i de tots els punts de vista. El grup té per fons les cases de lloguer, totes tan poc monumentables, els balcons, les persianes, els ferros de les baranes i com a plat fort les cupuletes de la casa d'en Pich rematades pel Mercuri de Jean de Bologna que allí, en aquelles altures, sembla la figureta d'un radiador d'automòbil.
Deixem de banda tot el que es diu referent a la nuesa de les figures del grup. Barcelona, en això, és una ciutat endarrerida i veu encara en tot nu d'art una forma obscena i de vici. Cal educar aquesta ridícula preocupació del nostre poble vers el nu artístic. Som potser, en tal matèria, el poble més endarrerit de la Terra. S'ha de donar suport a tota campanya que es faci en aquest sentit. Però, precisament pel fet que el poble no està preparat i que cada terra fa sa guerra, cal anar amb tot respecte i pausadament, i no de cop i volta, que la plena llibertat d'un país en tal matèria nosaltres encara no la podem fruir. Ja vindrà, però amb els anys.