Curial Edicions - 2003 - Barcelona
19-20-21 de juliol 1936
A les tres de la matinada, després d'una hora d'insomni al llit, van trucar a la porta. Era el vigilant del passatge Permanyer que venia a avisar-me. La Theresina i jo hi vam córrer tot seguit. A la cantonada del carrer Claris, un grup d'homes i el vigilant comentaven alguna cosa. No es veia ningú pel carrer, però tot era molt anormal. el poeta acabava de finar. Havia mort sense dolor. S'incorporà, es posà a peu dret i digué que volia caminar. Després es tombà al llit i emprengué la ruta eterna. El seu rostre era tranquil.[...]
Aquella casa de l'artista, que en temps normal havia estat un formiguer de visites, restava ara en la més absoluta solitud. Vaig fer alguns dibuixos del mestre que, d'hora en hora, anava agafant unes faccions més suaus i més dolces. El seu rostre bru destacava de la blancor de la mortalla. Una branca d'olivera li creuava el pit. Era la vertadera imatge del patriarca.
19, 20 i 21 de juliol 1936
En Baró va aturar un cotxe que deia «Policia» i va exposar el cas als ocupants. Un d'aquells joves, coneixedor de l'obra d'Apel·les Mestres, es va fer càrrec de la situació: havien de fer unes diligències al Poble Nou, però després aniríem al cementiri. I tal dit tal fet. No hi vam poder cabre tots i, finalment, hi anàrem en Tizià, l'Agustí, en Vilaró i jo. En Maicas i en Baró s'hagueren de quedar sense retre l'últim homenatge a l'amic i mestre.
El vehicle anava ple amb nosaltres quatre i els tres joves de l'auto, armats fins a les dents. Un d'ells duia una pistola metralladora. Vam anar cap al Poble Sec per les Rondes. Tothom era al carrer. Arreu barricades i senyals de la lluita passada. «Porteu medecines, porteu tabac, porteu bacallà» (l'argot de 'benzina'). Vam envestir camí del Cementiri Nou i allí tot era una munió d'autos i furgonetes, gent armada i rètols de tota mena. En un dels dipòsits, vora l'entrada, vam veure el taüt amb la bandera catalana i els noms que havíem enganxat a la caixa. No havien tocat ni canviat res. L'administrador del cementiri, senyor Salvatella, va fer enllestir de seguida els documents, ja que dins les oficines hi havia un gran rebombori. Uns de l'Ascaso demanaven un nínxol per a l'enterrament del dirigent sindicalista mort en la lluita del dia 19. Pel corredor hi havia metges practicants. Un pobre home buscava el seu fill perquè li havien dit que era mort. Unes dones ploraven a la vorera del camí. El primer dipòsit era curull de caixes de fusta blanca, pintades de negre.
Despatxats els papers, els nostres simpàtics de l'auto van voler pujarnos fins al peu del panteó del senyor Apel·les i ens ajudaren amb un zel i un interès que mai els ho agrairem prou. Aixecaren la pesant llosa, ajudaren a baixar el taüt i, un cop acabat l'enterrament, posaren la bandera damunt la llosa fixant-la amb quatre pedres. En pau descansis, Apel·les. Aquí, al costat de la teva muller Laura, la caixa de la qual encara era ben sencera, de costat a l'espai buit que feia setze anys que esperava el complement. Vagi amb el nostre comiat tot l'afecte i l'admiració per l'artista, en aquestes hores tan tràgiques i tan excepcionals.
Vam demanar el nom a aquells joves, ja que les circumstàncies han fet que quedessin lligats a l'historial de l'artista i ens plau de registrar-los en senyal d'agraïment. Són: Antoni Llidó Vicente, republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya de Llançà, Gaspar Borràs Ribera, guàrdia d'assalt també d'Esquerra de Cornellà de Llobregat, i Gracien Bompart Thebec, republicà del Poble Sec. Retornats a la mateixa casa de l'Apel·les, no van voler dinar ni les pessetes que els oferíem. La seva delicadesa va arribar al màxim. Realment, amb gent així, bé es pot fer una revolució. Que la sort us acompanyi sempre!
3 de maig 1926
Ahir, primer diumenge de maig, era la festa dels Jocs Florals tradicionals. No se'n feren oficialment, com és natural, però sí en família, a casa de l'Apel·les Mestres, ja que enguany era president del Consistori.
La gaia festa es va celebrar en la intimitat, a casa del poeta, amb la sola assistència dels senyors del Consell, el Jurat i els autors premiats. El senyor Apel·les me n'ha explicat tots els detalls.
Podrem dir, doncs, que aquella sala de casa de l'Apel·les que ens és tan volgut ha esdevingut història, seria deure del Consell posar-hi una placa que ho recordés. De Jocs Florals, al Saló de Llotja o al Palau de la Música Catalana n'hi ha hagut molts. A la llar íntima del poeta president potser hauran estat els únics. La mateixa reina de la festa, si hi ha perdut en solemnitat, queda compensada, en canvi, per l'originalitat de l'acte, tan nou i tan únic. No haurà rebut personalment l'homenatge del poble ni el batlle de la ciutat li haurà ofert el braç, però l'esperit catalanesc de tot el poble haurà estat amb ella dins la sala del passatge de Permanyer, llar del poeta.
Obtingué la flor natural el poeta Joan Arús, de Sabadell, qui nomenà reina de la festa sa gentil esposa. La viola i l'englantina les obtingué, com ja diguérem, mossèn Ramon Garriga, que ha conquerit, a la vegada, el mestratge en Gai Saber. El senyor Apel·les, en nomenar-lo mestre, li dóna l'abraçada reglamentària. Mossèn Garriga li féu un petó i l'Apel·les li respongué amb una clatellada amical que segellà una amistat duradora.
18 de juliol de 1936
Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.
El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.
Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?
19-20-21 de juliol 1936
A les tres de la matinada, després d'una hora d'insomni al llit, van trucar a la porta. Era el vigilant del passatge Permanyer que venia a avisar-me. La Theresina i jo hi vam córrer tot seguit. A la cantonada del carrer Claris, un grup d'homes i el vigilant comentaven alguna cosa. No es veia ningú pel carrer, però tot era molt anormal. el poeta acabava de finar. Havia mort sense dolor. S'incorporà, es posà a peu dret i digué que volia caminar. Després es tombà al llit i emprengué la ruta eterna. El seu rostre era tranquil.[...]
Aquella casa de l'artista, que en temps normal havia estat un formiguer de visites, restava ara en la més absoluta solitud. Vaig fer alguns dibuixos del mestre que, d'hora en hora, anava agafant unes faccions més suaus i més dolces. El seu rostre bru destacava de la blancor de la mortalla. Una branca d'olivera li creuava el pit. Era la vertadera imatge del patriarca.