L'endemà dematí, a les set, vam muntar a cavall i vam sortir en direcció a Andorra la Vella. Lo camí és constantment pintoresc, puix passa sempre pel costat del Valira. Tot caminant, van anar-me'n ensenyant, de més a prop o de més lluny, tot lo tradicional que trobàvem al pas. Les ruïnes dels castellots de la Seca i de la Meca —d'on ve lo adagi català, «ha corregut la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra»—, lo punt en què s'assegura que va descansar Carlo-magne, los turons o picatxos en què hi ha los morterets de salva per quan visita les valls algun dels Coprínceps, etc., etc.

Vam passar pel costat del poblet de Santa Coloma, ab son campanar rústic i de color de terra, i prop de les runes d'un altre expoblet que va ser anys enrere víctima d'una ensulsiada per l'estil de la que avui amenaça Puigcercós. De tant en tant, sentíem barrinades, engegades a molta altura en los espadats dels cinglers que formen la vall. És que els andorrans estan fent una obra pública de relativa importància, o sigui, un canal o rec obert en la roca viva que, passant molt alt, permetrà regar tots los prats i horts als que avui no pot pujar l'aigua.

A poca distància de Sant Julià, lo Valira rep un petit afluent que té, com pot suposar-se, la seva vall especial. Per allí ha de passar-se per anar al poble espanyol d'Os, que, no disposant de camí propi, té de manllevar-lo a la vall d'Andorra. D'aquí en resulta que el bisbe d'Urgell avui no sols té bloquejats els andorrans, sinó també a sos propis feligresos.

Després d'haver caminat una hora, la vall s'eixampla i deixa un pla relativament gran. En el mig d'aquest pla i damunt d'un turonet està situada Andorra la Vella, amb la Casa de la Vall.