És natural d'ací Mn. Antoni Navarro, rector de Mon­clar, vell col·laborador del Diccionari, conegut de 1902 a Barbarà, amic benvolgut, un dels poetes de raça de l'actual renaixement català. Desig conèixer la seua família i en deman noves a l'hostaler. Ell me demana tot d'una si som Mn. Alcover. —Per ell me tenc, dic jo—. Aquell home queda com astorat: és germà propi de Mn. Navarro. Efectivament el me mir bé, i té just la seva fesomia. Tant ell com la seua dona no se'n poden avenir de la coincidència. Mn. Antoni els havia escrit que nosaltres en passaríem per Vilaller i que mos venguessen a veure i fessen per nosaltres lo que farien per ell. Aqueixa gent estan contentíssims, i nosaltres també.

Vilaller ja fa una mica més de bona cara que els altres pobles d'aqueixes altures. Està damunt un turó; els carrers són malambrosos, però les cases són d'una construcció més passadora. L'església és grandeta, espaiosa, de gust modern. Mos presentam a la Rectoria, molt mo­desta; el Sr. Rector resulta molt simpàtic; s'ofereix en tot i per tot. El seu Vicari se manifesta molt ben disposat a treballar pel Diccionari, i lo mateix el metge, que és del pla d'Urgell, i el germà de Mn. Navarro. Un d'aquell hos­tal que han llevat, el Melcior, s'ofereix igualment i és molt amatent. Amb aquests amics prenim posicions per donar demà la batalla a la fonètica i conjugació de Vilaller. Per lo que puga esser, sopam de bon gust i mos n'anam ajeure.

Camina caminaràs, trobam unes pedrasses dretes, com si fossen menhirs. Lo que són, fites que d'hivern, com tot això és tapat de neu, guaiten i senyalen als vianants per on és el camí.

Seguint endavant, sempre vora vora el Noguera, a la fi arribam a la font inicial d'aquest riu heroic: una mica de clot que fa el glevat, una mica de bassiot amb les voreres que saünyen. Som en el punt culminant de la collada o del port, el freu o pas per aqueixes muntanyes sublims. Som a 1.860 metres d'altura, i això és el port més baix que hi ha per anar a la Vall d'Aran.

Seguim endavant, i sis o set minuts més enllà trobam el Güell o font del Garona, una cosa encara més modesta que la font del Noguera: fa un poc d'enclotada, i del saünyat de les gleves se congria una mica de bassiot, i segueix per avall cap a ponent una mica de calrec, el raig d'aigua va creixent a poc a poc, fins que més avall s'entreforca amb el Garona de Ruda, resultant ja tot un riu.

Seguint el rajolí inicial del Garona per avall per avall, se presenta un panorama grandiós, estupend, incomparable. Ens trobam davant la Vall d'Aran, oberta de llevant a ponent, grandiosament ondulada, entre turons altíssims que entrecuixen llurs recingles i repeus, enfilant llurs cuculles de cada banda fins dins els núvols, i allà a l'enfront, a sud-oest, sublimant sobiranament l'horitzó, s'alcen solemnes, incontrastables, les muntanyes Maleïdes, coronades i enjoiades de càndides congestes de neu.

Camina caminaràs, sempre amb la bona companyia del Noguera, enfilam una vall estreta i mos trobam davant les cases de Montgarri: una mica de vila, devers una dotzena de cases, modestíssimes, que es cremaren fa uns quants anys i les renovaren. Set o vuit minuts més enllà, hi ha l'església i l'hostal, de molt bona construcció, sobretot l'església. Això ja varia d'aspecte, ja demostra més força i més cabals; ja som a una altra regió, la Vall d'Aran. Ja som sortits del territori de llengua catalana; ací ja parlen aranès, un dialecte gascó. Som a 1.645 metres d'altura, com qui no diu res.

Davallam a l'hostal, que és gran i fa bona cara; comanam el dinar, i cap a veure el Sr. Rector, veiam si estudiam una mica l'aranès, que, si no ens interessa directament pel fi de l'actual excursió filològica, prou que ens interessa en absolut. Justament el Sr. Rector no hi és. Mos ho diuen son pare i una germana, i prou greu que els sap que no hi siga. Ells són aranesos, però mos parlen en pallarès, que diuen ells; és a dir, en català. Tots els aranesos el parlen, i els qui saben lletra, parlen també el francès i el castellà. An el pare del Rector li explicam la nostra cosa, i aquell sant home s'ofereix en tot i per tot. Mos proposa d'anar a les cases de Montgarri, si desitjam sentir parlar aranesos il·literats i ja som partits cap allà. Al punt hi som.

Mos aturam davant una caseta, que hi ha una dona asseguda an el portal amb un minyonet de mamella damunt la falda i tres o quatre que es bolquen dins la pols i bovegen i boten com a cabrits. L'escometem, i tac! arriba el seu home, molt trempat. Coneixen i respecten el pare del Sr. Rector, que els diu de què se tracta. Tant ell com ella, mos parlen en pallarès, però nosaltres els feim parlar en aranès. Com l'home ens veu llapis en mà i llibreta oberta, ens demana què volem fer. Com sent que és per escriure les paraules araneses que mos diran, se'n riu, perquè diu ell que l'aranès és tan embuiat que no es pot escriure. Com veu que escrivim les paraules que mos diu, no se'n pot avenir, i mos pren la llibreta per veure amb quines lletres escrivim. No ho acaba de creure, que allò sien paraules araneses escrites. Mos hi pegam una mitja horeta, i, com creim tenir alguns punts de vista capitals, mos despedim d'aquella bona gent, fent-los grans mercès de la seua dolça amabilitat, i giram en coa cap a l'hostal a dinar, agraint també amb tota l'ànima an aquell bon pare del Sr. Rector el bon servei que ens ha prestat.

Agost. Dia 25

Mos criden a les quatre; mos llevam i vestim; pegam un roec, perquè fins a l'Hospital de Viella no en poríem pegar cap; el Miquel dóna clau a unes costelletes, i mos enllesteix les bísties; hi pujam, i de d'allà cap a migjorn, vora vora el riu Nere, i per amunt. Trobam desiara uns carretots disforjos, amb unes rodes molt baixes, que hi estiren bous, carregats d'herba, fent un embalum ferest. Vaja quines carretades més grosses! Aqueixa herba l'embotiguen dins bovals, i el bestiar en viu, i molt que li agra­da. Això és la palla de per ací i de tota l'alta muntanya. A cada banda del camí tot són prats, tot verd, tot rioler. I com som a devora el pontet de Pamarola, deixam el camí principal, i prenim a l'esquerra dels prats de Vitena, d'un rost molt gros; i, a força de marrades, mos hi enfilam i entram dins el bosc d'avets que se'n puja cap amunt fins al port de Viella, on tiram.

Vaja quin bosc que és aquest! Com el de Bonabé, o, si m'apurau, més esplèndid, més sauvatge, més espès, més imponent. Les soques, ben gruixades i vestides de dalt a baix de branques, casi es toquen; les branques s'entrequalquen, s'entrunyellen i s'envitricollen. Si un animal s'afica aquí dins, ¿qui li ha de poder fer res? També hi caplleven llops i onsos, no gaire, gràcies a Déu... i als caçadors.

Puja qui puja i per amunt s'és dit, deixam el bosc i mos trobam davant els glevats, que formen com una colossal esquena de barca tan empinada, que sembla impossible que l'hàgem de poder envestir. I prou que l'envestim, i venga marrada i altra marrada i voltera i altra voltera, i com som damunt un recingle, llavó mos trobam davant un altre més soberg, i hala a pujar aquest! i per amunt! Tenim de front la rònega serralada de Fontfreda, a l'esquerra l'agullonada cuculla de Colomer, a la dreta la de Montoriet. Mos giram darrera i ja no es colombra Viella ni cap poble; un núvol fetjut i somort tapa tots els baixos de la Vall...

Agost. Dia 25

Trobam vora el camí un pilar amb una creueta. Ací moriren gelats tres germans de Vilaller que d'hivern volien passar el port, i el torb els sorprengué i els envia a veure Sant Pere. Déu els haja perdonats. Aquest any passat o l'altre, per les Festes de Nadal, dos casats del mateix dia, que volgueren passar, també hi quedaren; al cel sien; i tam­bé hi deixà els ossos una pobra dona amb un infantó que havia de passar, i dos traginers la convidaren per anar amb ells, i, com foren un poc més amunt d'ací, el fred la pren amb l'infant, i els traginers feren l'heroïcitat d'abandonar-la per salvar-se ells, i la pobreta i el minyó hi queda­ren. Aquest port, per la seua altària feresta i per lo prop que és de les muntanyes Maleïdes, és el més perillós de tots, anc que siga el més curt; i les bísties estan més de mig any sense poder-ne passar.

Puja que puja per amunt, giram cap a sud-oest faldejant els penyalars de la Fontfreda, calapejats de conges­tes de neu blanquíssima. Hi passam just per devora; són disforges, de grosses. Qui sap els milenars de carretades que n'hi ha, de neu acaramullada a cada congesta! El Miquel hi tira pedres brunzint i, com peguen damunt la neu, no reboteixen; és com si pegassen damunt llana. I n'hi ha tot un estol, de congestes.

Sempre per amunt i per amunt, mos enfilam per lo més estret i aspre del port, una espècie de canal molt empinat, entre l'esquerpa serralada de mà esquerra (sud-est) i  la Ro­queta Roia a man dreta, un penyalar ferest d'alt i mal tallat, que la neu i les fredorades l'esbrellen i l'esmicolen, fa sigles, i els bocins i llenques que en caigueren i en van caient a milenars de milenars rost avall, colgant i matant la vegetació del coster i repeu, formen una estesa immen­sa i esglaiadora de pedregam, tot lloses, còdols i pedrolins, que, com hi posau el peu, tot s'esllavissa i s'esmuny rost avall i vos fan prendre la mateixa redoladissa, que vos poria esser fatal. No és accessible aqueixa collada en no esser pel caminoi que a força de forces i d'enginy hi obriren i que costa molt de conservar, tan poca cosa com és.

Vos assegur que les pobres bísties hi pantaixen fort i espès i que ho han de fer de tot per atènyer el cap del port, el punt culminant de la collada. A la fi, grat sia a Déu, hi arribam. Queda, darrera de tot, el panorama de la Vall d'Aran, i se'n presenta a la nostra vista un altre de més grandiós, sauvatge i estupend: la gran fondalada de la ribera Ribagorçana i a l'enfront les muntanyes Maleïdes, grisenques, disforges, superbes, majestuoses, sublims, sobiranes, senyorejant part damunt totes les altres de la serra pirenenca, totes clapejades de congestes, enlluernant-vos els ulls la neu blanquíssima que rumbegen, ferida de sol. Semblen molt a prop. Dins les muntanyes la vista es molt enganyadora. Com que no siguen gaire més altes les Maleïdes que la collada on mos trobam, de 2.435 metres d'altura. Doncs bé, llur altura mitjana són 2.800 metres fins a 3.000. Ja se sap que llur cuculla caporal, Aneto, arriba a 3.433.

Ja destriam en el fons de la comalada l'Hospital de Viella, i tant mos hi acostam, que, com mos ne temem, ja hi som. L'Hospital és una casa gran amb bones estables i lloc per la gent. És per prendre-hi redós la gent que en passa, els dies de mal temps, que per ací són molts. Hi ha cambres per dormir i un hostal, on aguien de menjar, i una capelleta i un cementeri, per enterrar-hi els qui aca­ben els alens dins aquests barrancs. Tot això és propietat del Municipi de Viella, el qual arrenda l'Hospital i el pas del port, ja que totes les bísties que en passen, han de pa­gar un tant, que serveix per compondre el camí.

Comanam el dinar: un pollastre amb arròs per nosaltres dos; el Miquel menja de l'escudella que hi ha feta i se fa fregir una platada de costelletes perquè n'és molt afectat, i no les escup gens mai. Mos conta que fins i tot li agraden crues. Com que a can Morelló tenen fonda i maten bestiar pel consum de la casa, i ell es l'emprat per aquestes coses, sempre hi pega qualque espipellada, vull dir, que en talla qualque llesca, mentres fa bocins de l'animal mort, i dassa per endins!

Després deixam a mà esquerra el poblet d'Isil, miserable com tots els d'aqueixes muntanyes, i a la fi arribam a Alós, el darrer poble de llengua catalana que es troba anant cap a nord i cap a ponent. Ja som a 1.260 metres d'altura.

Aquí hi tenim un amic, D. Pere Arnalot, que té dos germans jesuïtes; és persona riquíssima; se considera el més ric de l'alta muntanya. Totes les referències que en tenim, són excel·lents; elles mos mouen a presentar-nos a ca-seua sense conèixer-lo personalment, però havent-lo avisat fa setmanes, i avui ben dematí és vengut el Sr. Barado d'Isil a notificar la nostra arribada. Mos hi presentam, i mos rep amabilíssimament. És un senyor d'una cinquantena d'anys, de bones talles, robust, cara rodona, molt expressiva, amb uns ulls que li ballen, de vius. La seua senyora, agradabilíssima, se veu que és una santa dona; tenen vuit o nou fills, tots sans com un gra d'all, revenguts, deixondits; no fan cara de gens de son; casi tots han estudiat en el col·legi dels jesuïtes de Sarrià.

Basta veure la casa per col·legir que son amo és persona potent i que maneja els diners a palades. Alós és una mica de vila, per l'estil de les altres més poca cosa que hem descrites de l'alta muntanya; les cases són menudes, malgarbades, brutes; són d'aquell pedreny fullós, fluix, esmicolat, impossible per tota edificació formal, per cantonades, per rebranques, per arcs, per llindes, i que sembla esser general per tot el Pallars. D'Avellanet ençà no hem trobada altra cosa, fora a Sort i Esterri, on abunden les pedres rodonenques, pròpies del terreny d'al·luvió. Per tal motiu, per ací no hi ha portals arcats ni finestres arcades, sinó amb llindes de tions més o menys llambroixats, i els sòtils i mitjanades (embans) solen esser de posts mal confegides, i els trispols són de lloses d'aquell pedreny fullós i negrenc, que també l'empren per les teulades.

De cases amb pisos, de trispols enrajolats i de parets llises, blanques o emparedades o pintades, no se'n resa, per ací dalt; casi no en tenen idea. Doncs bé: la casa del Sr. Arnalot és una excepció: és gran, de dos pisos, de parets mestres ben robustes, referida per defora, eixaubada per dedins, de cambres espaioses, de trispols enrajolats o de fusta molt ben closa, pintades o empaperades les parets i cel-rasos, amoblat tot magníficament. Sembla una casa que l'han duita de Manresa, Sabadell o Barcelona.

Explicam al Sr. Arnalot i a sos fills, el nostre objecte filològic i els deim que ens calen vuit o nou minyons o minyones naturals d'ací, per sentir-los enraonar i fer-hi els nostres estudis. Ells diuen que ara tot d'una serà un poc mal de fer, perquè tothom és a fer feina pels costers; que haurà d'esser en haver dinat. Hi ha a la casa, de pedagog, durant les vacacions, un seminarista de Borén, molt simpàtic; amb ell estudiam la fonètica i la conjugació del seu poble. Conversa que conversa, se fa migdia, i dinam magníficament.

Tot d'una d'haver dinat, dos fills del Sr. Arnalot s'espitxen a cercar minyons per tot arreu, abans que no se'n tornin a la feina. Els costa molt trobar-ne que vullen venir, perquè pateixen una mica de sauvatges; els fan por els forasters. N'apleguen un escabotell de set o vuit, però abans d'aportellar-los a entrar a la casa, n'hi ha que ho donen a les cames com a llonzins, i no en veuen pus la pols. Entren els altres, un poc esglaiats com mos veuen. Per fer-los boca, els donen aquests senyors confits i dolces. Amb això se posen a coses de raó, i començam a fer-los preguntes de fonètica i de conjugació. Tot d'una no ho comprenen, però a poc a poc hi entren, i alguns responen molt bé, i amb ells feim bona feina. N'hi ha d'altres que no en porem treure cap parauleta; no fan més que mirar i mirar amb uns ulls com a salers. Veent que no mos serveixen, els llicenciam, i fugen com la bala. Mos ne queden massa pocs, i el Pep, un dels fills del Sr. Arnalot, torna esser partit a cercar gent menuda per les cases, però li fugen i ell els encalça. A la fi n'aplega quatre o cinc, i aviat els hem anostrats, i seguim escriu que escriu.

A lo millor un d'aquells bigarnius diu, sense cap rialla i ben fort: —Tinc gana! —Bé, home, diu el Sr. Arnalot—, bé has parlat. I duen una bona llesca de pa i una gran tallada, i aquell ja li ha donat clau, i al punt s'ho ha enflocat tot. Llavò està ja per dir paraules, totes les que li demanin. Així m'agraden els homes! Ni el Dr. Schädel ni jo perdem cala, i no els deixam sossegar, a aquests nois, amb preguntes d'un vent i d'altre vent. Mos hi pegam fins que hi veim. A la fi acabam; aquells nois troben un bon berenar preparat, i hi peguen fort, i se'n van botant d'alegria i movent avalot.

Resulta que ni aquí, ni a Isil, ni a Borén ni a Isabarri, i manco a Esterri d'Àneu, no hi ha contactes ni invasions del gascó ni llengadocià que es parlen a l'altra banda d'aqueixes muntanyes, dins França. Aqueixes crestes altíssimes són una frontera peremptòria entre el català i aquelles altres branques de la llengua d'Oc; la separació és casibé absoluta, a pesar que així mateix comuniquen els poblets d'una i altra banda.

A entrada de fosca comencen a comparèixer traginers de la banda d'Esterri i Sort, amb muls carregats de farina i altres merques, i la casa sembla una fira. Hi ha més de vint mossos, uns traginers, altres de feina del camp, altres guardians de bestiar. El Sr. Arnalot atén a tot, i la senyora amb ses criades preparen cosa per sopar. Mos aplegam tots, senyors i servici, per resar el Rosari, i, resat, sopam, i a jeure tothom, que prou ho hem mester. Al Dr. Schädél i a mi mos destinen unes cambres del pis principal magníficament enllestides. Des que anam d'excursió no érem estats tan ben allotjats.

Sobretot, arribam a les Ganguetes (Bourg-Madame); entram dins Espanya, sortim de les empirreumes de la Duana, i amb quatre bots som a Puigcerdà, a on trobam l'amic del cor i famós apotecari En Josep M. Martí. Qui no el coneix? i qui no l'estima, si l'ha tractat? Els anys no li fan res; el trob tan jove d'ànima i tan xalest com dins l'agost de 1900. Mos donam un abraç; li present el Dr. Schädel i el company Schulze, i es fan una escomesa ben coral. Mos n'anam a la fonda a treure-mos la pols i donar-mos una bona rentada.

Nets i raspallats, sopam; i sopats, cap a ca l'apotecari Martí! Bé xala aqueix bon amic veent-mos allà, dins la seua botiga, que coneix tot viatger que passa per Puigcerdà.

Hi arribam [a Puigcerdà] passat les dues; dinam amb quatre grapades, i hala a ca l'apotecari Martí! on ens esperen els entusiastes col·laboradors d'aquí per tenir la sessió... de clausura. Dura fins que és fosca negra, i no param un moment de prendre notes, el Dr. Schädel de fonètica i jo de flexió verbal. Entre els col·laboradors s'armen les grans discussions, sobre si tal forma o paraula són pròpies de Puigcerdà o dels altres pobles de la Cerdanya. Casi sempre resulta que els qui tenen més lletres i són sortits més sofreixen més viva la influència del dialecte barceloní.

L'apotecari Martí i el metge Duran, com per motiu de llurs professions confereixen sempre amb gent de tots els pobles cerdans, tant de França com d'Espanya, i cabalment són observadors, ens serveixen moltíssim per completar l'estudi del dialecte cerdà, que és ben diferent del rossellonès i del conflentí i del capcirenc.

Entram dins la Cerdanya francesa, i per Enveig, vilatge delitosíssim, i sempre vora vora l'Aravó, afluent del Segre, mos aficam per dins la vall de Querol, sempre cap a ponent; passam la Torre de Querol, una mica de vila, congriada devora aquella torre de defensa avui tota esfondrada; i entram dins en freu de muntanyes altíssimes, estretíssim, salvatge, esplèndid de color i d'accidents, d'uns nou quilòmetres de llarg. Som tan amunt, que el llit del riu està en aqueix endret a uns 1900 metres del nivell de la mar. Els puigs veïnats oscil·len entre 2000 i 3000 metres. La cuculla del Campcardós en té 2914; la de Carlit 2921, dotze metres més que el Puigmal de Núria.

La carretera no es xereca i la carretel·la se'n va ben acanalada. Deixam darrera la vileta de Porta; la vall s'eixampla una mica i s'endinsa, i al punt som a Porté, un vilatge de mala mort, voltat de cims altívols que li paren el sol gran part del dia, sobretot d'hivern, que està casi sempre tapat de neu.