Edicions 62 (Barcelona), 1980
De la línia de foc mateix, el dietari en recull ben poques coses. Recordo l'espectacle de l'aviació enemiga bombardejant les nostres posicions de la serra de Cavalls, que teníem a la nostra esquerra quan érem a Corbera. De fet, eren les posicions de la serra de la Vall de la Torre i, darrera, les de Cavalls allò que atacaven. Des de Corbera, les dues serres paral·leles eren com el teló de fons d'un teatre. Les bombes aixecaven enormes núvols de fum i de pols. Vam conèixer dies més aviat tranquils, però la tensió era gran: tothom s'adonava que quan ens toqués aniria de debò. Hi havia tempteigs nocturns nostres, canoneigs sobtats i foc de morter a pleret d'ells... Quan ens va tocar el torn, el dia 3 de setembre, jo era a la Granadella. De poble destruït no n'he conegut cap altre com Corbera. A més, he vist com l'anava aixafant l'artilleria i, de tant en tant, per fer el pes, l'aviació. Es tracta naturalment de Corbera de Terra Alta, que aleshores tothom anomenava Corbera d'Ebre. El nom no em va semblar massa adequat, perquè en aquelles posicions hi vam passar una set tremenda: el mot Ebre suggereix aigua í fresca, però aquella terra és seca com un bruc. Només hi havia vi, abundant i molt fort. La intendència republicana, a l'Ebre, per excepció, ens afartava: plats ben picants, o menges fortes que demanaven vi a raig. L'ensopiment que comportava la digestió ens ajudava a matar les hores d'espera incerta...