Eumo Editorial - 1983 - Vic
7 de juny de 1894. Diada parenta del 7 de novembre de 1893. A les sis sortia la processó del Corpus de Santa Maria: no sé a quina hora tornava entrar. A tres quarts de set ben tocats, passava jo pel Pla del Palau. Tots el balcons eren endomassats, florits de cares jovenívoles i vestits clars: en el Passeig d'Isabel II, davant del cafè de les Set Portes, una cobla tocava sardanes, espignava la tenora, i minyons i minyones ballaven. La Plaça de Sant Sebastià era una torrentada d'anants i vinents; segueixo el carrer de la Fusteria i un tros de l'Ample, tot era brogit i festa, i a cada banda un bo de noies i jovent, la primavera hermosa de la vida. No m'entretinc, com solia fer els altres anys, a veure l'espectacle; passo de llarg, prenc cafè a l'Inglès i a dos quarts de vuit me tanco a casa. Al sortir-ne, la senyora del pis de davant me demana què sé de les desgràcies de la processó. De moment ni me'n recordo de que és dia de Corpus, després de la de la Catedral, se trobaren dues bombes en el carrer de Fivaller.
—Què ha passat? —pregunto.
—Que han tirat una bomba.
—Una bomba! Hi tornem a ésser ja! Se torna remoure la fera.
—Res se sap: se parla de ferits, de morts, de bassals de sang. [...]
Al carrer entre la gent reunida, hi ha un municipal; nos conta que els morts són quatre, de sapiguts; que en una casa de socors han assistit 27 ferits; que a la Dagueria han combregat un senyor ferit, que a hores d'ara deu ésser mort; que al carrer de Sant Domingo hi han dut una noia, planxadora, ferida amb les cames trencades; que un dels morts és un noi de tres anys.
Entretant arriben els que busquen el noiet perdut; han corregut totes les cases de socors i ni entre els ferits ni els morts el troben: se diu Mario, i del Mario parlen tots els veïns.
Amb aqueixes impressions nos tancam a casa: ganes venen de plorar!
L'explosió ha estat al carrer dels Canvis en un moment després de passar la Custòdia: ningú dels qui anaven a la processó ha rebut: els espectadors hi han pres mal.
La por tornarà entrar a Barcelona, i tornarà a començar la caça de les feres.
14 de gener de 1894. Ahir s'obrí novament el Teatre Principal. Sembla que la gent s'ha anat refent de l'estupor causat per la bomba del Liceu. Aquesta tarda les butaques eren plenes: també en les misses altes tornen a omplir-se les Iglésies. No obstant, apar que les classes més elevades encara senten l'esglai al moll dels ossos i no acuden als espectacles públics: n'hi ha per temps abans que els palcos i butaques tornen a treure la florida pomposa d'altres hiverns. Els vestits color de rosa, els blancs que es coronaven amb bustos escotats i lluïen amb el resplendor dels brillants, fugits ne són per llarga temporada. Dames i donzelles que no els menaven por ni respecte a les mirades lúbriques avui senten frissances que corren per sa pell al figurar-se que en ses espatlles nues s'hi pot ficar la mirada encesa d'un anarquista. Els diamants, que servien de mirallets per enlluernar els hòmens, s'amaguen perquè son brill no fereixi la vista d'un descamisat.
Les classes més altes no es poden divertir com el poble! Ahir temptadores, superbes, se reunien en els sitis públics, desitjoses d'ésser vistes, d'enlluernar desplegant un luxo pompós, que era com la quinta essència de la riquesa... Avui no es poden divertir sense por! Si això dura, no tenen més remei que convertir-se en una casta separada de totes les altres. Son retraïment és el triomf dels terroristes; l'enveja d'aquests se pot donar per satisfeta.
Dijous, 17 de gener de 1894. Se torna a obrir el Liceu per donar-hi una sèrie de 8 concerts baix la direcció del Mestre Nicolau. Obres: L'Arlesienne d'en Bizet, Quinta simfonia, de Beethoven, una dansa persa, Reverte de Schumann i Cavalcada de les Valkíries de Wagner. El temps plujós, com en la trista diada del 7 de novembre. Fa cert respecte entrar en el gran teatre; sembla que s'han de veure senyals del crim; però tot com abans. Lo que han canviat són les funcions; la que no sembla la mateixa és la concurrència. Guàrdia civil i policia n'hi ha a tot arreu; en els corredors i passadissos. El quint pis està desert, casi bé ple el quart, regularment concorregut el terç, poc el segon i primer, buit o poc menys l'amfiteatre, i una quarta part de butaques ocupades en la platea.
No pujarien d'uns dotze-cents els concurrents, si hi eren, i entre ells sols unes quantes dotzenes de senyores: res de vestits clars; tot monotonia de colors. No era la funció festa alegre; tenia més aires d'una visita de dol. Se parlava més de la desgràcia que de la música. Sovint se veien dits que assenyalaven les rengleres de butaques on la bomba aixecà estelles, arranca trossos de carn, féu eixir fonts de sang viva i hi deixà cossos morts. Instintivament molts anaren al saló de descans; als qui el vegeren la nit terrible semblava que els hi duia el desig de convence's de que ni els espectres hi quedaven d'aquells cossos ensangrentats que sobre el paviment deixaren l'última gota de sang: ni un dèbil eco s'hi sent ja dels últims gemecs dels agonisants que hi morien.[1]
[1] Rierola, Francesc, Dietari, Vic: Eumo, 1983, p. 36-37.
14 de gener de 1894. Ahir s'obrí novament el Teatre Principal. Sembla que la gent s'ha anat refent de l'estupor causat per la bomba del Liceu. Aquesta tarda les butaques eren plenes: també en les misses altes tornen a omplir-se les Iglésies. No obstant, apar que les classes més elevades encara senten l'esglai al moll dels ossos i no acuden als espectacles públics: n'hi ha per temps abans que els palcos i butaques tornen a treure la florida pomposa d'altres hiverns. Els vestits color de rosa, els blancs que es coronaven amb bustos escotats i lluïen amb el resplendor dels brillants, fugits ne són per llarga temporada. Dames i donzelles que no els menaven por ni respecte a les mirades lúbriques avui senten frissances que corren per sa pell al figurar-se que en ses espatlles nues s'hi pot ficar la mirada encesa d'un anarquista. Els diamants, que servien de mirallets per enlluernar els hòmens, s'amaguen perquè son brill no fereixi la vista d'un descamisat.
Les classes més altes no es poden divertir com el poble! Ahir temptadores, superbes, se reunien en els sitis públics, desitjoses d'ésser vistes, d'enlluernar desplegant un luxo pompós, que era com la quinta essència de la riquesa... Avui no es poden divertir sense por! Si això dura, no tenen més remei que convertir-se en una casta separada de totes les altres. Son retraïment és el triomf dels terroristes; l'enveja d'aquests se pot donar per satisfeta.
2 de desembre de 1894
Des de llavors les escoles pictòriques han batallat fort: lo natural s'ha anat imposant; però l'exposició d'avui m'ho ha dit, que en Vayreda, sense buscar res en les escoles, no es un vençut, sinó un vencedor. Son mestre fou en Martí i Alsina: se li coneix en les primeres obres, i de vegades un pi, un terme, un altre detall ho revela. Però aviat el deixeble se desféu de les lligadures, i es tornà mestre sense pensar-s'ho. Obeïa la veu interior i sa personalitat sortí clara, amb caràcter propi, i en nostres exposicions se féu admirar una nota nova, clara, tendra i viva: de tan viva fecundadora.
El cel i la terra de la Recança, aquelles figures amagades, negres com fantasmes, aquella carreta que tapa amb ses tenebres un tros de celístia, aquelles ratlles aplanades de les muntanyes sense llum i dels núvols apagats, omplen l'esperit de melancolia pesant, aixafadora.
En canvi, quins raigs de vida i d'alegria en aquelles prades on els pomerars i presseguers esclaten en flor! La primavera brolla de cada pinzellada tendra, gerda, ufanosa. Ningú ha dat mes tou a l'herba dels prats, ni sorprès millor el misteri de les boscúries i dels cims de les muntanyes. Enlloc treu el cap l'artifici; pertot s'escampa la naturalitat plena de senzillesa.
Un quadro a mig fer i que, borronejat solament, deixa endevinar tot un esplet d'hermosura, hi ha al centre de la sala: ell guarda les llums darreres que es ficaren a l'ànima del pintor, en qual cos havia plantat ja les urpes una horrible malaltia. La malaltia tremenda dels qui senten massa. La malaltia del cor, que se'n va al centre de la vida a rosegar de vegades quietament com un corc, de vegades amb mossecs de lleó.