Eliseu Climent - 2000 - València
7.II.39
He anat al Casal Català. Avui ja he trobat les oficines instal·lades a la terrassa, en unes cambres minúscules i sense altra aireació que les portes. La terrassa era plena de gent que esperava. Per sort l'Sbert m'ha fet entrar en el seu despatx de Governació. Hi havia amb ell En Martí Feced i un parell de senyors castellans. Un xicot jove, un soldat, li estava explicant coses del camp de concentració. Sembla que vulguin desmoralitzar-los perquè se'n vagin amb En Franco. L'Sbert ha explicat després la razzia d'ahir a Perpinyà. Els agents van entrar a l'Hotel de França i el caporal que els manava es quedava els passaports. L'Sbert va protestar. També va quedar-se-li el seu. L'Sbert va dir que anessin a la Prefectura. I allí el caporal hagué de rebre una reprimenda. «Vaig voler venjar-me en ell de totes les vexacions que ens fan sofrir», ha conclòs l'Sbert.
7.II.39
Prop del Castellet trobo En Frontera. Li parlo de la meva anada a París. Em diu que en parlarà amb En Martí Feced i que després passi pel Casal Català. Encara no ha dinat i són quarts de tres. No perd les habituds barcelonines: ja les hi faran perdre.
Una mica més enllà percebo un grup de gent coneguda que va acostant-se. Ells també m'han vist: En Trabal, l'Obiols, En Benguerel, En Gasch, l'Oliver, En Muntanyá. Semblen molt contents de trobar-me. M'expliquen les penes i treballs que han passat, que passen encara. Quinze dies sense despullar-se. No duen sinó el que porten al damunt. A Agullana, estesos pel bosc, van sofrir el bombardeig, que anava per a ells. Després van anar a raure al Voló. Per fortuna van poder evitar el camp de concentració, i van refugiar-se en un cafè. Van voler telefonar-me a l'Establiment, però els telèfons estaven desballestats. «Us hauríem demanat si ens podíeu donar un plat de sopa», diu en Trabal. Sortosament, algú va dir a un senyor marsellès, que es trobava al cafè, el Sr. Rene Bouveret, que allí hi havia un grup d'escriptors catalans. I va oferir-se'ls tot d'una, i amb el seu cotxet va traslladar-los a Perpinyà, i ara els acompanya a la Prefectura per obtenir un permís de vuit dies d'estada a Perpinyà. I, efectivament, els l'obté, la qual cosa és molt difícil. No tenen habitació. I, així i tot, no presenten mal aspecte. «Oh!, perquè ens veieu avui, que ens hem afaitat i arreglat», explica en Muntanyà. No cal dir que al cap d'un moment de trobar-nos ja m'han parlat, indignats, de l'abandó en què els havien deixat En Pous i En Riba. A Agullana, van celebrar un ple de la Institució, i van nomenar president En Fabra. En Trabal m'ha demanat si jo volia seguir formant part de la Institució. «Oh, però la Institució no ha deixat d'existir», he replicat, sorprès, una mica vivament. «És clar, és clar», m'han dit.