Edicions Destino (Barcelona), 1974
«Tu has conegut — diu dirigint-se als seus lectors— el Cadaqués d'auto, telèfon i llum elèctrica; jo he conegut el poble sense fanals i sense comunicacions, el port del contraban i dels mariners d'arracada, envoltat amb la boira de la tradició i el vel del misteri. Jo he viscut en el Cadaqués de les bruixes, sí; de les bruixes! Jo encara n'he conegudes moltes, de bruixes de debò, d'aquelles que feien patir; encomanaven gams, encenien follies i donaven seguitoris. A la nit, senties que et passaven pel costat silencioses i lleugeres. Anaven de tres en tres amb les faldilles emmantellades al cap. Quan la claror de les estrelles aclaria aquells carrers estrets, veies llurs ombres negres que s'escorrien rastell avall empeses per qualque malifeta.
Jo he aconseguit noies embruixades, nens ullpresos, víctimes de mals donats. Fins he hagut de lluitar amb les armes de la suggestió i de la fermesa de la voluntat contra totes aquelles gestes fetilleres de la sargantana, del gat negre, de la salamandra i del lluert.
Pobre Guillem! Jo que l'havia conegut forçut i valent, ferm en la voga, certer amb el traire, decidit i amic de la tabola, no vaig explicar-me la sobtada davallada que va fer. Ja havia anat trona avall i li mancaven pocs dies per a casar-se. Ningú no podia avenir-se del defalliment sobtat d'aquell jovenàs. Com un arbre corretgetat arterament, anà perdent la seva ufanor i anà decandint-se, sens que metges, curanderos i remeis casolans hi poguessin res.
Poc abans de morir-se, la casualitat va portar-me a casa d'una dona que trafiquejava en coral. Volia comprar-ne una branca per fer-ne un present de noces a un amic de ciutat.
Aquella dona era vídua, encara jove, força vistosa i havia donat un xic que enraonar. En donar-li un bitllet de banc hagué d'eixir de casa per a anar a cercar el canvi. Un cop sol, el meu esguard divagant va trobar-se, de sobte, ferit per una visió aterradora. En un calaix obert de la calaixera el retrat de Guillem apareixia travessat per una agulla saquera.
Tot d'una va aclarir-se'm l'enteniment i amb tota rapidesa, com si em conduïssin la mà, vaig alliberar la imatge de l'amic d'aquell flagell esfereïdor.
De tornada a casa sentia que m'envoltava la vaguetat de les influències inexplicables, quan de cop em despertaren les campanes que tocaven a morts. Feia mitja hora que Guillem havia deixat d'existir.»