dins Carles Bosch de la Trinxeria

Institut d'Estudis Empordanesos - 1997 - Figueres

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Casa familiar de Carles Bosch de la Trinxeria (Jonquera)

Una de las festes que es celebren a La Jonquera, lo segon diumenge de Maig, tan o més concorreguda que la festa major, és la festa de Santa Llúcia, qual santuari se troba a la falda dels Pirineus, a una hora de pujada de la població. La vigília de santa Llúcia, des de les quatre de la tarda i durant tota la nit, van arribant per la carretera de França vehículs de tota mena plens de romeus que passen la nit a La Jonquera, esperant la matinada per pujar al santuari; tot lo carrer Major ne va ple. Los jonquerencs obsequien als francesos amb sardanes i ballets a plaça fins a últimes hores del vespre; les grisetes rosselloneses, amb llurs elegants còfies es barregen amb nostres garboses menestrals de fulards al cap; tothom parla català.

En vista de la gran afluència de forasters que aquella tarda omplen carrers i places de nostra vila, los jonquerencs tractaren un any d'obsequiar-los oferint-los-hi una representació de La Presa de l'Hort, o sia la Passió. Eixa representació s'anuncià per cartells en totes les viles i vilatges del Rosselló i de la gavatgeria. Era de creure que, atesa l'afició de nostres veïns a eix gran drama sagrat, la concurrència seria nombrosíssima, majorment siguent lo espectacle públic i de balde; ja que els pabordes del santuari guanyarien de sobres en caritats lo que gastarien en tan costosa representació; com d'efecte, no anaren equivocats, puig aquell any les ofrenes, donatius i caritats a la capella excediren del doble los dels demés anys, quedant líquida pel santuari, tots gastos pagats, una quantitat respectable.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Plaça de l'Ajuntament (Jonquera)

A l'hora de començar la funció, 8 del vespre, plaça, carrers, finestres, balcons, ulls de bou, teulades, eren claferts d'espectadors; hi dominaven les dones de còfia rossellonensa amb llur cistell de queviures a la mà, i els homes amb llur sarró i barral que els hi penjava sul pit.

Lo gran drama se desenrotllà admirablement enmig d'un religiós silenci interromput sols per plors i singlots del donam.

A l'últim quadro de Jesús clavat a la creu, que ve de rebre la llançada, els dos lladres al costat i les tres Maries esmortuïdes al peu de la creu, que comença lo espantós terratrèmol, i que el Crist exhala l'últim sospir, enmig del terror i piadós encongiment del públic que presencia la crudel agonia del clavat a la creu, que es contracta, es reblinca, se retorceix de tant patir, de manera que molts rossellonesos diuen: -Qué bé! això sí que es pot dir fer-ho a lo viu! ... Mirau quina llàstima fa, pobret! ... Les dones pregaven, altres singlotejaven; els homes, commoguts, se mocaven, les llàgrimes als ulls.

Enmig dels fulgors dels llamps i roncs de la tronada, se veu lo Crist, il·luminat per un raig de llum de bengala, alça el cap al cel exhalant un clam llastimós, estirant braços i cames, agonitzant, ja mort, que de sobte d'un bot salta de dalt de la creu, fa quatre tomballons rost avall del Calvari, i fuig a quatre grapes com si el perseguissen... mentres lo gran terratrèmol, sortint los morts dels sepulcres i sol i lluna es tornen sagnosos.

Quins espants! quins crits d'esglai dones i criatures! Unes cauen en basca, altres esparverades s'alcen de llurs bancs: tothom fuig, saltant bancs, trepitjant caps i cames, carreres amunt; crits, ais, xiscles... ones humanes que ningú por aturar... Lo terratrèmol de l'escena del finar Crist se transmeté de les taules a la gentada de la plaça. No, mai cap rosari de l'aurora ha causat tant terror... i lo pitjor és que lo mateix espant regnava entre bastidors: ningú s'atrevia a baixar el teló. Si los dos lladres no haguessin sigut peus i mans agarrotats a la creu, també haurien saltat.

Per fi caigué el teló, i a poc se restablí la calma i la gent se revingué del gran susto.

 

* * *

 

Què havia passat? Per què lo Crist havia tingut l'humorada, en sa agonia, de saltar de la creu i fugir entre bastidors, nafrat i morint com era?... Ell, qui en los assots y en lo camí del Calvari, havia fet vessar llàgrimes vives... Res, sa naturalesa era humana, no tenia res de divina, i com a tal no podia prescindir de les misèries terrenals que aniquilen l'ideal i ens transporten a la crua realitat... Tot era la culpa del fuster que havia fet la creu, i que no havia pres bé la mida del pobre pacient clavat en ella. Això de clavat se fa veure: el que fa Crist sostè sos braços estirats agarrant amb ses mans dues anelles de ferro que són als extrems dels braços de la creu; i sos dos peus s'apoien sobre un fustot que suporta tot lo pes del cos; positura forçada, fadigosa que es pot sols aguantar si los peus descansen bé sobre el dau de fusta; però si eix fustot se troba clavat a un centímetre més baix del punt d'apoio, i que lo pacient déguia aguantar durant més d'un quart positura tan cansada, pensin quin patir! quins estiraments i contraccions tot son cos penjat pels braços a les dues anelles faltant-li l'apoio dels peus! ... No, mai los rossellonesos havien presenciat l'agonia d'un Crist clavat en creu, com el d'aquella nit: -Què bé ho fa!... mai lo Crist de Baixàs ho havia fet amb tanta realitat!... Cest acteur est tres fort!... il a bougrement de talent!... il faudra l'engager pour la careme prochain... Si haguessen gosat l'haurien aplaudit. En efecte, mai s'havia fet tan a lo viu: se torçava, se revinclava, estirava ses cames en busca del fustot que sos peus fregaven a penes, girant lo cap a dreta, a esquerra, gemegant llastimosament enmig del terratrèmol i fulgor dels llampecs, suplicant a veu baixa a les tres Maries del peu de la creu que fessen baixar el teló, que sa positura era inaguantable, que sofria turments crudels, que tot ell s'enrampava i no podia aguantar més... Però les tres Maries caigudes en basca al peu de la creu, es pensaven que tots aquells ais i gemecs del pobre crucificat estaven en son paper; cap d'elles se movia.

Molts any se parlà en lo Rosselló i Empordà de la memorable representació de La Presa de l'Hort de la Jonquera, la nit de l'aplec de Sta. Llúcia. I lo pitjor fou que los actors de Baixà, Serrallonga i Boló, se permeteren criticar los actors jonquerencs i fer-ne mofa. Hem de convenir que tenien un xic de raó.

Autor: Jaume Massó i Torrents
Indret: Tomba de Carles Bosch de la Trinxeria (Jonquera)

És alt, ben plantat, de cara més afable de lo que fan esperar ses llargues i abundoses patilles. Sos ulls delaten son bondadós caràcter, com son crani ben disposat ses múltiples disposicions... Deixant apart que pot haver-hi bon autor sense llibres ni companys, la llibreria del Sr. Bosch és més que regular. Obres d'història general descendint fins a la monografia en lo referent a les regions pirinaiques... en filologia gairebé tota la llista bibliogràfica de la llengua catalana, i que el bon senyor consulta sovint. Ciència, una porció d'obres especials, sobretot d'agricultura, no sols per lo que a ell li convé com a propietari rural, sinó moltes altres que suposen la acció amb què entra en aquell vernís de coneixements enciclopèdics que requereix tot bon alpinista. Molta literatura, dominant-hi la novel·la francesa contemporània. Vàries teles escampades per la casa acusen lo talent pictòric del nostre autor. Té alguns quadrets d'assumptes pirinaics deliciosos.

Autor: Anton Busquets i Punset
Indret: Tomba de Carles Bosch de la Trinxeria (Jonquera)

Puix que en ses obres no sols s'hi descobreix una ploma destra i polida, sinó també un temperament tan observador, que tot ho fa digne d'estudi, fixant l'atenció en tot, ja herboritzant, ja fent de geòleg, numismàtic, arqueòleg o bé mostrant-se aprofitat filòleg ajudant a l'obra grandiosa de purificació de nostre llenguatge, apuntant exemples que no li escapen de la conversa amb els muntanyesos traficants i els solitaris pastors...