Institut d'Estudis Empordanesos - 1997 - Figueres
Una de las festes que es celebren a La Jonquera, lo segon diumenge de Maig, tan o més concorreguda que la festa major, és la festa de Santa Llúcia, qual santuari se troba a la falda dels Pirineus, a una hora de pujada de la població. La vigília de santa Llúcia, des de les quatre de la tarda i durant tota la nit, van arribant per la carretera de França vehículs de tota mena plens de romeus que passen la nit a La Jonquera, esperant la matinada per pujar al santuari; tot lo carrer Major ne va ple. Los jonquerencs obsequien als francesos amb sardanes i ballets a plaça fins a últimes hores del vespre; les grisetes rosselloneses, amb llurs elegants còfies es barregen amb nostres garboses menestrals de fulards al cap; tothom parla català.
En vista de la gran afluència de forasters que aquella tarda omplen carrers i places de nostra vila, los jonquerencs tractaren un any d'obsequiar-los oferint-los-hi una representació de La Presa de l'Hort, o sia la Passió. Eixa representació s'anuncià per cartells en totes les viles i vilatges del Rosselló i de la gavatgeria. Era de creure que, atesa l'afició de nostres veïns a eix gran drama sagrat, la concurrència seria nombrosíssima, majorment siguent lo espectacle públic i de balde; ja que els pabordes del santuari guanyarien de sobres en caritats lo que gastarien en tan costosa representació; com d'efecte, no anaren equivocats, puig aquell any les ofrenes, donatius i caritats a la capella excediren del doble los dels demés anys, quedant líquida pel santuari, tots gastos pagats, una quantitat respectable.
A l'hora de començar la funció, 8 del vespre, plaça, carrers, finestres, balcons, ulls de bou, teulades, eren claferts d'espectadors; hi dominaven les dones de còfia rossellonensa amb llur cistell de queviures a la mà, i els homes amb llur sarró i barral que els hi penjava sul pit.
Lo gran drama se desenrotllà admirablement enmig d'un religiós silenci interromput sols per plors i singlots del donam.
A l'últim quadro de Jesús clavat a la creu, que ve de rebre la llançada, els dos lladres al costat i les tres Maries esmortuïdes al peu de la creu, que comença lo espantós terratrèmol, i que el Crist exhala l'últim sospir, enmig del terror i piadós encongiment del públic que presencia la crudel agonia del clavat a la creu, que es contracta, es reblinca, se retorceix de tant patir, de manera que molts rossellonesos diuen: -Qué bé! això sí que es pot dir fer-ho a lo viu! ... Mirau quina llàstima fa, pobret! ... Les dones pregaven, altres singlotejaven; els homes, commoguts, se mocaven, les llàgrimes als ulls.
Enmig dels fulgors dels llamps i roncs de la tronada, se veu lo Crist, il·luminat per un raig de llum de bengala, alça el cap al cel exhalant un clam llastimós, estirant braços i cames, agonitzant, ja mort, que de sobte d'un bot salta de dalt de la creu, fa quatre tomballons rost avall del Calvari, i fuig a quatre grapes com si el perseguissen... mentres lo gran terratrèmol, sortint los morts dels sepulcres i sol i lluna es tornen sagnosos.
Quins espants! quins crits d'esglai dones i criatures! Unes cauen en basca, altres esparverades s'alcen de llurs bancs: tothom fuig, saltant bancs, trepitjant caps i cames, carreres amunt; crits, ais, xiscles... ones humanes que ningú por aturar... Lo terratrèmol de l'escena del finar Crist se transmeté de les taules a la gentada de la plaça. No, mai cap rosari de l'aurora ha causat tant terror... i lo pitjor és que lo mateix espant regnava entre bastidors: ningú s'atrevia a baixar el teló. Si los dos lladres no haguessin sigut peus i mans agarrotats a la creu, també haurien saltat.
Per fi caigué el teló, i a poc se restablí la calma i la gent se revingué del gran susto.
* * *
Què havia passat? Per què lo Crist havia tingut l'humorada, en sa agonia, de saltar de la creu i fugir entre bastidors, nafrat i morint com era?... Ell, qui en los assots y en lo camí del Calvari, havia fet vessar llàgrimes vives... Res, sa naturalesa era humana, no tenia res de divina, i com a tal no podia prescindir de les misèries terrenals que aniquilen l'ideal i ens transporten a la crua realitat... Tot era la culpa del fuster que havia fet la creu, i que no havia pres bé la mida del pobre pacient clavat en ella. Això de clavat se fa veure: el que fa Crist sostè sos braços estirats agarrant amb ses mans dues anelles de ferro que són als extrems dels braços de la creu; i sos dos peus s'apoien sobre un fustot que suporta tot lo pes del cos; positura forçada, fadigosa que es pot sols aguantar si los peus descansen bé sobre el dau de fusta; però si eix fustot se troba clavat a un centímetre més baix del punt d'apoio, i que lo pacient déguia aguantar durant més d'un quart positura tan cansada, pensin quin patir! quins estiraments i contraccions tot son cos penjat pels braços a les dues anelles faltant-li l'apoio dels peus! ... No, mai los rossellonesos havien presenciat l'agonia d'un Crist clavat en creu, com el d'aquella nit: -Què bé ho fa!... mai lo Crist de Baixàs ho havia fet amb tanta realitat!... Cest acteur est tres fort!... il a bougrement de talent!... il faudra l'engager pour la careme prochain... Si haguessen gosat l'haurien aplaudit. En efecte, mai s'havia fet tan a lo viu: se torçava, se revinclava, estirava ses cames en busca del fustot que sos peus fregaven a penes, girant lo cap a dreta, a esquerra, gemegant llastimosament enmig del terratrèmol i fulgor dels llampecs, suplicant a veu baixa a les tres Maries del peu de la creu que fessen baixar el teló, que sa positura era inaguantable, que sofria turments crudels, que tot ell s'enrampava i no podia aguantar més... Però les tres Maries caigudes en basca al peu de la creu, es pensaven que tots aquells ais i gemecs del pobre crucificat estaven en son paper; cap d'elles se movia.
Molts any se parlà en lo Rosselló i Empordà de la memorable representació de La Presa de l'Hort de la Jonquera, la nit de l'aplec de Sta. Llúcia. I lo pitjor fou que los actors de Baixà, Serrallonga i Boló, se permeteren criticar los actors jonquerencs i fer-ne mofa. Hem de convenir que tenien un xic de raó.
És alt, ben plantat, de cara més afable de lo que fan esperar ses llargues i abundoses patilles. Sos ulls delaten son bondadós caràcter, com son crani ben disposat ses múltiples disposicions... Deixant apart que pot haver-hi bon autor sense llibres ni companys, la llibreria del Sr. Bosch és més que regular. Obres d'història general descendint fins a la monografia en lo referent a les regions pirinaiques... en filologia gairebé tota la llista bibliogràfica de la llengua catalana, i que el bon senyor consulta sovint. Ciència, una porció d'obres especials, sobretot d'agricultura, no sols per lo que a ell li convé com a propietari rural, sinó moltes altres que suposen la acció amb què entra en aquell vernís de coneixements enciclopèdics que requereix tot bon alpinista. Molta literatura, dominant-hi la novel·la francesa contemporània. Vàries teles escampades per la casa acusen lo talent pictòric del nostre autor. Té alguns quadrets d'assumptes pirinaics deliciosos.
Puix que en ses obres no sols s'hi descobreix una ploma destra i polida, sinó també un temperament tan observador, que tot ho fa digne d'estudi, fixant l'atenció en tot, ja herboritzant, ja fent de geòleg, numismàtic, arqueòleg o bé mostrant-se aprofitat filòleg ajudant a l'obra grandiosa de purificació de nostre llenguatge, apuntant exemples que no li escapen de la conversa amb els muntanyesos traficants i els solitaris pastors...