Edicions Destino - 1994 - Barcelona
La ciutat queda enrere. Vora el campanar de Santa Eulàlia, el Segell i l'Argenteria, els seus carrers; gent des carrer són anomenats pels altres. En algunes cases no hi queda ningú. Però hi ha plats bruts dins el rentador, esperant a la nit que torni la criada, que no se'n podrà avenir. La criada cristiana davant la qual dissimulen i fan com si passessin el rosari i mengessin xulla... A la fi s'ha acabat la farsa. Basta de dissimulació. Ja n'hi ha prou de comèdia. Se'n van. Fugen. S'escapoleixen. Saben que violen la llei que els prohibeix abandonar aquesta terra. Saben que, si els hi apleguen, tendran pena de la vida. Però si es queden, també. Des que morí Costura, des que el pare Ferrando per assistir-lo les darreres hores no el deixà ni de nit ni de dia, les coses s'han complicat. Aviat començaran els processos. Aviat l'Agutzil, amb amenaces, trucarà a les seves portes o els les esbucarà de pressa sense cap recança. Ja té a punt els homes amb la destral. Trucarà de matinada, a la mala hora, per espantar-los més, per acovardir-los més. A les males els farà vestir i els llevarà la son que encara s'aferra a les parpelles. Ja senten la remor ferruginosa dels forrellats en despassar-se i els crits i els plors dels infants. Com a bistis els clavarà els esperons i els menarà a la Casa Negra, la Casa Fosca d'on qui sap si sortiran escurats o per cremar de viu en viu.
A la Casa Negra, la Casa Fosca han obert les portes de pinta en ample i penjat arreu llums d'encruia. El vent d'una bufada ha apagat un parell de flames que, de seguida, el porter ha tornat a encendre. La llum taca les bigues de llenyam vermell que aguanten el sostre altíssim i clapeja alguns rostres de sants que badoquen des de la fosca dels quadres. Un parell de familiars del Sant Ofici han sortit a rebre aquella tropa que en Ripoll, tot ufanós, encapçala. Ja mos n'anàvem a jeure, quan mos ha arribat es teu avís, diu un d'ells a l'ajudant de l'Agutzil. Ja duia a mig passar sa camia... però ha valgut la pena fer esperar sa son. Jo que ho trob, contesta Ripoll. Ha estat una bona pescada i tot gràcies a mi, que hi he posat s'ham.
Fan passar tothom cap a l'esquerra, i travessar dues cambres mal il·luminades. En una tercera, on hi ha cadires envoltant les parets i una taula escriptori, els manen deturar-se. Madó Grossa, la seva germana Aina, i la sastressa Valleirola, s'han assegut. Res d'asseure's, bergantes! Agontau a peu dret, que es sa vostra obligació, no sigui cosa que vos faci estar de genollons, mana Ripoll, que ha seguit els ostatges fins allà. I altra vegada les obliguen a posar-se en fila una darrere l'altra i les separen dels infants. Es nins vendreu amb mi, diu un altre familiar que acaba d'entrar amb una llumenera. Els donarem aliment. Un poc de xulla, riu l'ajudant de l'Agutzil. Es nins i tu, Aina Cortès de Cap de Trons, vendreu amb mi. Els nins travessen un pati i pugen al pis de dalt, precedits per un criat del Sant Ofici. Aina no. Aina és conduïda per un home llarg, amb sotana d'escolà, a una cambra de la planta baixa, ben enfora d'on són els altres. En entrar pega un crit. Un bagul gros vorejat de quatre atxes enceses és al mig de la sala. Però dins no hi ha cap mort. Has tengut sort, li diu aquella mena d'anguila que du sotana. Aquest taüt es preparat per Don Joan Montis, que està a ses darreretes. Pots emprar-ho fins demà pes teu infant. Demà abans d'enterrar-lo, ja anirem a cas fuster a manllevar-li una caixa. Amb un no res bastarà... Aina calla. Deixa el nin dins aquella barca sense rems on el seu cosset diminut es perd com una busca. Vaja un rufai, comenta la granera que du sotana, abans d'anar-se'n.
Amengual commina Valls per darrera vegada al penediment. El reu nega amb el cap. Quasi somriu. Sembla tranquil. Més de quaranta mil ulls el vetllen, pendents de cada un dels seus gestos. El pare Amengual es retira enutjat. El pare Ferrando l'observa amb complaença: tampoc ell no ha aconseguit la conversió d'aquell proterv que cremarà per sempre.
El foraster ocupa la segona fila ran l'entaulat. És més alt que la gent que l'envolta. No desitja sinó que Valls es fixi en ell. Tal vegada notarà que almanco algú no el mira amb odi sinó amb pietat i admiració pel seu coratge. Però Valls no veu ningú. Amb el cap una mica girat pareix que esguarda la mar, que comença molt a prop d'aquí, quasi on acaba la falda de Bellver. Ha estat desig dels inquisidors que la cremadissa fóra a la vora del lloc triat per a la fugida, perquè els condemnats tenguessin doble escarment. A més, d'aquesta manera, el fum i la fastigosa olor de carn carbonitzada no envairan Ciutat. Els botxins comproven la fermesa dels nusos amb els quals acaben de lligar el reu al pal que sobresurt per damunt les branques apilades, com si volgués foradar el cel. Els soldats obren pas al senyor Virrei. La multitud torna a bramar expectant. Els clergues resen a crits per imposar les seves oracions sobre l'ululea del poble: Déu de Justícia, en el teu nom hem fet justícia. Déu de Justícia... El moment és arribat i es fa un silenci espès. El Virrei encén amb la tea el foc purificador. Valls es contorç. Al seu rostre hi cap de sobte tot el sofriment del món. Obre la boca, però no demana misericòrdia, gemega. Uns instants i aquestes flames que li fan rebentar el ventre ja seran calius. Cendres. Després res. No res. El seu cos es vincla cap al cantó esquerre, esclata i cau com un tió consumit. Les guspires gairebé socarrimen la multitud que s'arrenglera a les primeres files. El foraster fa, com tothom, un pas enrere i empès per la gentada torna cap endavant... Gargamelletja a causa del fum. Sua. Vol fugir. No vol veure com Isabel Tarongí és lligada i com altre pic les flames s'ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. El que més desitja és marxar. Anar-se'n tot d'una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l'àncora de seguida i es perdí falaguera, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.