(Figueres), 1983
D'altres, contemplo des de la torratxa a sol post, aquesta opalescència d'ocres i verds que matisen la plana, faixada per les aigües del golf. Només albiro, més alta que la meva, la noble casa de Contreras, materna de la meva mare, on varen néixer i viure dos grans escriptors, també castellonins, el savi jesuïta R. Ruiz Amado i aquell altre atribiliari cosí meu, Luís Ruiz Contreras, al qual encara tants de vosaltres recordeu. I molt més alta encara, com s'escau a la casa de Déu, l'enorme mole de la Seu morada i angulosa com una tela de Cézanne. Si a la seva ombra vellutada he crescut i viscut, dins els seus murs he passat també moments molt dolorosos, com aquells que vaig romandre-hi encarcerat mentre bullien els altars i les vestidures dels Sants fumejaven per terra com tions, en dantesc i espaventable incendi. Aquesta catedral que tots estimem per damunt de tot perquè és l'exponent més alt de la cultura i la història de Castelló d'Empúries, de la qual, fins i tot em sento una mica propietari perquè hi posseeixo la més irrenunciable de les finques: una senzilla llosa sepulcral amb el meu nom de família.
Reconec que el mèrit que accepto no és meu, perquè el dec a la bellesa imponderable d'aquest racó de món.
"D'ençà que conec Castelló d'Empúries, la petita ciutat on m'agradaria viure i morir —va escriure fa molts anys al diari "La Publicitat" el crític Feliu Elias— admiro molt menys el poeta Carles Fages de Climent." Això vol dir que, de l'esperit de les pedres morades de Castelló d'Empúries era impossible que no en sorgís, una hora o altra, un poeta i que el mèrit és tot d'aquesta obra de gegants tan ben lligada als murs i a l'absis d'arestes nervudes i arbotants esvelts de la nostra estimada església catedralícia que és un tot arquitectònic únic amb el Portal de la Gallarda, testimoni de tantes grandeses pretèrites, que decora la façana oriental del meu jardí, el lloc que he triat per a les meves meditacions.
Costa molta feina i molts diners traslladar un difunt, i vull estalviar-ho al meu hereu, jo que no n'he sapigut per mi. No, no vull que em traslladin. Vull morir el més a prop possible de la meva més antiga sepultura pairal.
Tenia 18 anys quan em va ser premiat als Jocs Florals de Girona, un poema que acaba així:
I quan arribi l'hora de tenebres
que, en faç del vent, s'apaguin els meus ulls
lassos de llum i fadigats orgulls
i una ampla llosa els faci de palpebre,
ens fóra premi, per silent recer
l'urna clement, que duu el meu nom pairal.
Davant l'altar santíssim del Roser,
ésser os i pedra d'una catedral
a on cada columna és un xiprer.
Faig davant vostre, amics, prenent per notari tot el poble, el meu testament, perquè un dels drets més sagrats, una de les llibertats supremes de l'home, és l'elecció de sepultura.
Jo estimo massa aquesta vila i l'estimen tots els meus. Justament en l'hora d'haver resolt alguns aspectes patrimonials i haver casat dos fills, vaig decidir retirar-me, no pas precisament per ric, a la meva comarca, l'Empordà de les meves amors. I va presentar-se'm una vacil·lació, un dubte. Em calia escollir entre les dues cases pairals que hi posseeixo, igualment vinculades a la vella tradició del meu nom de casa. La residència de la Selva de Mar presentava l'avantatge d'unes dimensions més reduïdes, de casa a quatre vents. Vaig reunir solemnement la família i es procedí a una votació secreta i rigorosa. La meva muller i els meus fills, ben resolts, varen decantar-se per a adoptar i preferir el casal de Castelló d'Empúries.
I ací em teniu, decididament,definitivament entre vosaltres. No féu cas de veure'm poc. De vegades, a mitja tarda, amb els guants i les espardenyes, enfilo el corriol dels horts, tota vora del rec del Molí, d'una finor de reflexes incomparable.