Editorial Selecta (Barcelona), 1980
La cobla
En el joc que va fent la musica
governant el compàs, va tot sol
el petit tamborí que repica,
i al darrera l'humil flabiol.
I al damunt la tenora que gralla
delirant d'un amor enardit,
la veu prima del tible s'engalla
com sageta que es clava en el pit.
Són les veus que teixeixen el drama
damunt la cortina del cel de ponent,
que entrepassen com fils d'una trama
els sons de les notes fugades al vent.
Espinguets en l'espai que s'enfilen
com coets en el blau de la nit;
lais d'amor i sospirs que es desfilen
cel endins per camins d'infinit.
Els músics
Hi han els músics com forces que bufen,
amb els ulls enaiguats en el cant.
Els cabells sota el vent s'estarrufen
i amb el peu, a compàs van comptant.
Angelots amb les galtes inflades,
que amb les ales que els fan les cançons,
s'encimbellen damunt les gentades
i les bufen amb vent d'il·lusions.
Grans ocells d'una rara natura,
l'instrument és el bec dels seus cants.
Tanquen i obren la tecla a mesura
i amb un lleu joguineig de les mans.
I amb les gralles enlaire descriuen,
al damunt de la tarda que cau,
unes corbes de notes que escriuen
la musica damunt del cel blau.
Quan a dalt apareix una estrella,
com astròlegs la fiten sonant:
"La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan".