Proa (Barcelona), 2011
Can Baró
Una visita a la devastada Sarajevo,
unes setmanes vagarejant pels parcs de Londres
i, ara, ofici de tenebres i solidaritat
abans d'arribar a mi.
Et puc ensenyar com em quedo sense aire,
i enfonsar-me en tu
fins a creure en el que em dónes
i, també, en el que no em dónes.
Et diré que no n'hi ha prou
amb la bellesa tòxica dels poemes.
Tampoc en tindré prou si són atractius o animosos.
Et demanaré més sacrificis horacians:
la teva pell per aspirar-la,
com sentim el vent per sobre de Can Baró
a dalt d'un pont tremolós
quan escolta la teva veu ronca
o veu com em desfaig quan no et toco.
Voldré que els teus poemes somriguin
als que no riuen,
facin plorar als que no ploren,
que et facin mal si em fan mal
amb estones balderes i vanitats secretes
davant aquest immens Camp de Mart
ple de caos urbanístic i helicòpters creuant-lo.
Passejo per la teva ment,
paraules blanques i mans esgarrapades
abans de les ferides on t'orientaràs,
veu ronca, veu jove,
amor de pit petit.
Tatxar la síndria
Hi ha un moment que t'adones que has de marxar,
que ja no hi fas res.
Després de tota una vida sabent que eres el més jove,
un dia descobreixes que ja ets el més vell;
vell sí, vell, vell com el vell fantasma de Matusalem.
I no cal que t'ho rumiïs més:
has de marxar, introduir-te al carrer i desaparèixer
entre els ramats de solitaris.
Un cop a la intempèrie, tot s'acostarà a aquests dits
dibuixats per la velocitat,
que duen carícies de vellut sense resposta,
només plaer després de dies de fascinant dolor.
Tornem al carrer, amb paraules i més paraules,
una mica rebregats però contents,
sense projectes i enmig de la xafogor.
Tatxa una síndria,
treu-li el cor i mossega'l:
tindràs la llengua ben vermella doble zero,
llengua de doble zero dolça amb gust de síndria.
Durruti bar (fragment)
Saltaves per les barriades dels sense pàtria,
ni déu, ni propietats, ni amo.
Els carrers de Ricardo Sanz i dels germans Ascaso,
del dandi Garcia Oliver o al bar de Durruti, infinitat de
condemnes a mort al llaç de les corbates.
Només queden camions amb matolls a les rodes,
indústries arruïnades i bars nocturns tancats.
Pots demanar-me el que vulguis amb poc entusiasme:
tornades d'una cançó,
una col·lecció de frases fetes,
la clau per escapar-te de la presó
i unes pastilles per dormir.
Et donaré el que tinc amb una condició,
no parlar de demà, ni de demà passat.
T'ho donaré tot i escoltaré el teu cor esgarrapat
sota la brusa al mateix bar de Trueta amb Badajoz,
on deien que Durruti venia a xerrar amb els amics
i on no puc treure els ulls de les teves cames.